de la precisió del temps dels rellotges

(Encara que no cal, llegir aquest altre post arrodoneix el tema.)


Si Leopoldo M. Panero llegís la traducció que he perpetrat, i que es pot llegir més avall, em degollaria doblement. Per entendre el que vull dir hauríeu de repassar el seu pròleg a Matemàtica demente, de Lewis Carroll, però em nego a copiar fins a la pàgina 66 del llibre. Resumint: he fet una traducció literal, que sigui literàriament prou reeixida és un detall sense importància, i, a més, he traduït de la seua traducció.

En descàrrec propi he de dir:

1. Que m'agrada Lewis Carroll. Llàstima -i això és fonamental i no sé si m'inhabilita- que no el pugui llegir en anglès.
2. Que no tinc la culpa que ningú, que jo sàpiga, hagi traduït “els dos rellotges” al català.
3. Que un dels temes recurrents sobre el qual escric és el temps, concepte sobre el qual nego habitualment l'existència tot i que els altres s'encaparrin a contradir-me i jo mateix caigui sovint en els seus paranys, els dels altres i el del temps.
4. Que em sento moralment obligat a acabar el que he començat, sobretot si el que he començat em diverteix.
5. Que qualsevol altra consideració seria inútil.


Vet aquí, doncs, la història dels dos rellotges:

Què és millor, un rellotge que dóna l'hora exacta un cop a l'any o un rellotge que és puntual dues vegades cada dia? “El darrer”, respondràs, “inqüestionablement”. Molt bé, ara fixa't.

Suposem que tinc dos rellotges: un no funciona mai de mai, i l'altre té un retard d'un minut diari: quin preferiries? “el del minut de retard”, replicaries sense cap dubte. Ara observa: el que es retarda un minut al dia ha de deixar passar dotze hores, o set-cents vint minuts, fins assenyalar novament l'hora correcta; en conseqüència, és puntual cada dos anys, mentre que l'altre és puntual, evidentment sempre que sigui l'hora que indica, cosa que passa dues vegades al dia.


De manera que ja t'has contradit una vegada.


“Ah, però”, diràs, “de què em serveix que sigui puntual dues vegades al dia si no puc saber quan ho és?”


Bé, suposem que el rellotge marca les vuit en punt; no comprens que el rellotge serà puntual a les vuit en punt? El teu rellotge marcarà l'hora exacta quan siguin les vuit en punt.


“Sí,molt bé”, em respondràs.


Molt bé, per tant ja t'has contradit dues vegades; ara mira de sortir-te'n tan bé com puguis i procura no contradir-te un altre cop.


Podries continuar dient: “Com hauria de saber quan marca les vuit en punt? El meu rellotge no m'ho dirà”. Tingués paciència: saps que, quan siguin les vuit, el teu rellotge anirà bé, perfecte; per tant, has de fer això: manté la vista fixa en el rellotge i, en el moment exacte que assenyali puntualment l'hora, seran les vuit. “Però...”, balbucejaràs. Però -ja n'hi ha prou- val més que desisteixis en la teua inútil demanda de quelcom d'acord amb la monotonia del teu seny. T'allunyaràs més i més, a mesura que preguntis, del punt en què sustentaves el teu neci equilibri, de manera que el millor que pots fer és callar.


Com m'agrada Carroll, i com m'agradaria llegir-lo en anglès. I com m'agrada confirmar que el temps existeix en la mesura que nosaltres -i els nostres rellotges- decidim la seua existència.