la vida virtual

Els mitjans de comunicació n'han parlat abastament i suposo que qui més qui menys entre els no usuaris tenen una vaga idea de pokemon go, el joc de Nintendo (Niantic) per a mòbils que va aparèixer el mes de juliol i es va convertir en un boom sobretot entre els més joves. No entraré en la mecànica del joc ni en la literatura sobre el tema, inclosos els guanys econòmics de l'empresa, que es poden consultar fàcilment a Internet amb informació poc o més rigorosa. Sembla que al cap d'un temps, el nombre d'usuaris, després de baixar, s'ha estabilitzat, cosa que és normal i no m'interessa ni molt ni poc; en canvi, si les meues fonts informatives són certes, hi ha un efecte col·lateral del joc que trobo interessantíssim, singular, perquè sobrepassa la virtualitat, que sovint, i cada vegada més, té una frontera tènue amb la realitat, i en aquest cas trobo que mereix una investigació que encara no he vist a la premsa o a la televisió.

Sembla ser que a Barcelona -suposo que deu passar el mateix a altres llocs- es comença a pagar més sobre el valor de mercat, de moment entre un 5 i un 15 per cent, en la compra o el lloguer de pisos i cases des de les quals, és a dir, sense moure's, sense sortir al carrer, es pot accedir a una pokeparada i a un gimnàs del joc (remeto una altra vegada a internet als qui no dominin aquests dos conceptes). El fet, si és cert, i tinc força indicadors i contactes que el confirmen, seria un dels primers casos en què la virtualitat afecta econòmicament la realitat quotidiana d'una manera directa. Ja no només és el pis més alt, la proximitat a la mar o a la muntanya, un jardí, un barri concret, la facilitat de comunicacions, etc., el que dóna valor afegit a una residència, sinó la vida virtual.

El fenomen em sembla tan interessant que m'he proposat d'arribar a esbrinar més detalls per tal de satisfer la meua curiositat.

bàsquet!

El nen deu tenir quatre o cinc anys. Té una pilota vermella amb dibuixos pentagonals. La tira contra la paret. La pilota rebota i se'n va a dreta o esquerra, rarament al centre, a vegades lluny, a vegades a la vora. El nen, que està sol, ningú no el mira, va a buscar-la. Torna al punt exacte amb aquell córrer desmanegat que tenen els nens de la seua edat. Repeteix la jugada una vegada i una altra, amb la constància i la fe que els més grans ja han perdut. La pilota toca el tauler, toca el cèrcol, però no acaba d'entrar. El nen no defalleix, segueix i segueix i segueix. Finalment, en una tirada més afinada, la bola coqueteja un instant amb el cèrcol i acaba lliscant entre la xarxa. El nen aixeca la cara i les mans al cel i crida un Siiiiií eixordador. No explicarà a ningú la seua gesta perquè sap que la majoria desconfia dels taulers de bàsquet pintats amb guix blanc sobre parets negres, però jo n'he estat testimoni.

 

 

Was it a cat I saw

Continuo anant els dijous a la redacció de la revista “Suro 2.0”, una mica més tard de l'hora establerta per tal de deixar temps als companys que tenen contacte amb els alumnes per repassar el que han fet durant la setmana. Definitivament, la revista es publicara trimestralment amb seccions fixes i amb les novetats que es creguin convenients.


La setmana passada vaig suggerir que podria ser interessant que dotéssim el contingut d'interactivitat, és a dir, que els lectors, després de llegir qualsevol article, poguessin dir la seua, de la mateixa manera que fem en els blocs a través dels comentaris. En una revista d'una periodicitat tan llarga, seria una bona forma de dinamitzar el material, de fer temps. No sabem si això serà possible en la plataforma que es fa servir actualment, que a mi em sembla força rígida, ja ens ho diran els alumnes que s'encarreguen de l'edició.

En la secció de “Passatemps”, o com a secció nova, hem tornat a parlar d'incloure enigmes, nom sota el qual poden encabir-se multitud de receptes, pròpies o alienes, més o menys participatives (s'accepten suggeriments). Avui, per exemple, mirant el programa “Saber y Ganar”, on una participant finalment ha endevinat a partir d'una pista mínima que l'enigma a resoldre era un joc proposat per Lewis Carroll anomenat “Pars pro toto” (en parlaré, segurament, en un altre moment) que es pot consultar en espanyol en un llibre prologat per Leopoldo Maria Panero titulat Matemática demente -pròleg llarguíssim-, se m'ha acudit que es podrien plantejar enigmes, problemes, o com se li vulgui dir, d'escriptors coneguts (?), com el mateix Carroll.

Per exemple: suposem que sou uns obsessos de la puntualitat, més ben dit, de l'exactitud. Quin rellotge preferiríeu, un que no funciona en absolut o un que sabem que té un retard d'un minut diari? No sé si plantejo prou bé el que proposa Carroll, però no cal dir res més. La pregunta es pot resoldre ràpidament, sense gaires consideracions, però, evidentment, sigui quina sigui la tria, no té sentit proposar-la en la solitud d'una resposta privada. Tant si s'opta per un rellotge com per l'altre, la gràcia consisteix a argumentar la resposta, i contraargumentar. Després, en tot cas, es poden contrastar els arguments propis i els dels altres participants amb els de qui ha proposat el joc.

conversa filològica (2)

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.



OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.