D'aquest país, va partir cap a Assur i
va edificar Nínive.
Gènesi, 10:11
Aquesta és la ciutat triomfant, que
seia al tron tan segura, la que es deia a si mateixa: “Jo, i cap
altra que jo!”. Ah, com s'ha tornat un desert, un lloc de jeure-hi
el bestiar!
Sofonies, 2:15
Vaig veure a penes unes escenes de la
destrucció d'unes quantes pedres de Nínive o de Nimrod -tant se val
el nom, que no he d'anar-hi mai- i vaig tenir un trasbals interior,
una pena inexplicable que moments després em va sorprendre. Com
podia afectar-me tant la desaparició d'unes pedres esculpides? Com
podia ser que aquell dolor instantani superés el que podia sentir
pels homes que moren cada dia en aquell mateix lloc? Quina perversió
de la meua sensibilitat s'havia manifestat? Sí, ho podria explicar,
justificar, racionalitzar, raonar, però no serviria de res. Per un
moment, aquella destrucció em devia semblar que era un senyal, un
preludi, de la destrucció del nostre món, del món dels humans
esclar. La cultura, la història, per sobre de la vida de cada dia?
Els déus, una vegada més, devien riure.
Quina música es pot posar a tot això?
Una percussió in crescendo? Una melodia repetitiva de la flauta d'un
pastor que mira com pastura el bestiar entre les ruïnes?
