desarrelament

Aquestes darreres hores, escoltant i llegint uns i altres, he arribat a la conclusió, possiblement precipitada, però contrastada amb altres experiències internes i externes, que dels diferents factors que fan que una persona jove nascuda en un país europeu s'apunti al gihad, l´única realment determinant és el desarrelament. Ni les raons econòmiques, ni les religioses -a la fi, segurament la seua cultura religiosa és superficial-, ni les culturals en múltiples sentits, totes les quals sens dubte tenen un pes i conformen un conjunt, tenen tanta força com el desarrelament, un sentiment potser no sempre del tot conscient. El jove gihadista, insatisfet per la seua manca de pertinença a... -que cadascú completi l'oració- busca una altra pertinença, elemental, senzilla, i es rebel·la i ataca la que no ha aconseguit, en part per incapacitat personal i en part degut a l'entorn social o al “sistema”. Ara per ara, aquest és un conflicte de llarga durada.

aquest diumenge, sense música per a Nínive

D'aquest país, va partir cap a Assur i va edificar Nínive.

Gènesi, 10:11

Aquesta és la ciutat triomfant, que seia al tron tan segura, la que es deia a si mateixa: “Jo, i cap altra que jo!”. Ah, com s'ha tornat un desert, un lloc de jeure-hi el bestiar!

Sofonies, 2:15

Vaig veure a penes unes escenes de la destrucció d'unes quantes pedres de Nínive o de Nimrod -tant se val el nom, que no he d'anar-hi mai- i vaig tenir un trasbals interior, una pena inexplicable que moments després em va sorprendre. Com podia afectar-me tant la desaparició d'unes pedres esculpides? Com podia ser que aquell dolor instantani superés el que podia sentir pels homes que moren cada dia en aquell mateix lloc? Quina perversió de la meua sensibilitat s'havia manifestat? Sí, ho podria explicar, justificar, racionalitzar, raonar, però no serviria de res. Per un moment, aquella destrucció em devia semblar que era un senyal, un preludi, de la destrucció del nostre món, del món dels humans esclar. La cultura, la història, per sobre de la vida de cada dia? Els déus, una vegada més, devien riure.

Quina música es pot posar a tot això? Una percussió in crescendo? Una melodia repetitiva de la flauta d'un pastor que mira com pastura el bestiar entre les ruïnes?