D'aquest país, va partir cap a Assur i
va edificar Nínive.
Gènesi, 10:11
Aquesta és la ciutat triomfant, que
seia al tron tan segura, la que es deia a si mateixa: “Jo, i cap
altra que jo!”. Ah, com s'ha tornat un desert, un lloc de jeure-hi
el bestiar!
Sofonies, 2:15
Vaig veure a penes unes escenes de la
destrucció d'unes quantes pedres de Nínive o de Nimrod -tant se val
el nom, que no he d'anar-hi mai- i vaig tenir un trasbals interior,
una pena inexplicable que moments després em va sorprendre. Com
podia afectar-me tant la desaparició d'unes pedres esculpides? Com
podia ser que aquell dolor instantani superés el que podia sentir
pels homes que moren cada dia en aquell mateix lloc? Quina perversió
de la meua sensibilitat s'havia manifestat? Sí, ho podria explicar,
justificar, racionalitzar, raonar, però no serviria de res. Per un
moment, aquella destrucció em devia semblar que era un senyal, un
preludi, de la destrucció del nostre món, del món dels humans
esclar. La cultura, la història, per sobre de la vida de cada dia?
Els déus, una vegada més, devien riure.
Quina música es pot posar a tot això?
Una percussió in crescendo? Una melodia repetitiva de la flauta d'un
pastor que mira com pastura el bestiar entre les ruïnes?
5 comentaris:
Fa por, fa molta por... Jo crec que no és que siguem insensibles a les vides humanes. No en som pas. Però és que la destrucció dels monuments, de les pedres que són allà fa milers d'anys, dóna encara més la mesura d'aquest fanatisme i intransigència. És una altra visió diferent de la mateixa cosa, que ens sorprèn i ens sobra per desacostumada. Esborrar tota la història abans de l'Islam. Com si per esborrar-la ja no existís.
Si que fa por, per què no veig com es pot aturar aquesta barbàrie.
Una abraçada
som contradictoris els humans: ens esgarrifem de la barbàrie islàmica i alhora, sovint, ens escandalitzem dels trossos de pedra franquista que no s'eliminen...
tanta roba i tant poc sabó...
Trasbalsa perquè més allà de la pèrdua del patrimoni artístic i cultural és una clara provocació de por i terror: Destrueixen aquelles representacions que havien aconseguit, tal com pretenien els antics, ser immortals. Al costat d' aquesta idea, la iconoclàstia és una simple excusa.
Assum
Has dit la paraula justa, Carme: sorpresa. Entenc més la destrucció de les persones que la de les pedres. Com si destruint les pedres es pogués destruir la memòria.
A vegades podem pensar que la barbàrie es pot aturant amb coneixement, amb saviesa, amb acceptació de les diferències. en aquest cas, no sabria què dir, Miquel. I suposo que és precisament aquest no saber què dir o que fer que els fa forts.
Ah, domus, jo no m'escandalitzo de les pedres franquistes que no s'han eliminat, al contrari, considero que és una mostra més de barbàrie les destruccions que s'han fet.
La por, Assum, que sempre ens produeix allò que no podem comprendre. confesso el meu desconcert per la immortalitat que busquen aquests mortals. Imagino que com sempre, a falta d'altres opcions, busquen el reconeixement efímer, conscient o inconscientment. No hi ha res més.
Publica un comentari a l'entrada