Primer va ser “No em ratllis!” , ara dos especials “No em taladris!” (trepanis? eixordis? torturis?), amb adolescents. En els dos casos l’autoafirmació enfront de les agressions externes, enfront de l’amenaça de ser esborrat del mapa. Per Sant Jordi, un especial amb gent gran, “No m’atabalis!”. Finalment, el 30 d’abril, un altre especial amb el títol de “No t’empatollis!”. Del pronom de 1a persona es passa al de segona; de la defensa davant l’agressió es passa a ser agressor. Qui rebrà? Doncs el president Montilla, que amb els polítics tot s’hi val i a tot es presten, i somriure per aquí i bona cara per allà, que per això els van votar i el votant, en públic, és sagrat i cal condescendir (després ja arribarà la venjança a base de lleis, infrastructures, i martiris ciutadans diversos, multes inversemblants incloses). Més d’una horeta de preguntes estúpides –voleu que us n’avanci alguna?- amb respostes de circumstàncies o críptiques, i a dormir contents que l’endemà és pont i ens repartirem per la ruralia.
Continuarà l’Otero la temporada que ve? Continuaran bavejant els pares quan els seus fills demostrin la seva precocitat, la seva genialitat o descobreixin els secrets familiars llargament guardats? S’arriscarà l’Otero, gaiata en mà, d’aquí uns anys a convidar la generació dels avis o dels besavis com a protagonistes? Arribaré jo a ser un protagonista que en acabar el programa amb veu tremolosa i crit escardat dirà alguna cosa així com “No m’incineris!” “No m’atomitzis!” Les preguntes clau, però, són qui em riurà les gràcies, qui bavejarà amb la meva genialitat, quins secrets de parents morts fa dècades faran pujar els índex d’audiència.
epílegs
Fa 1 hora
