de l'estatut a l'estat: una interpretació i mitja

Primer és la Sánchez, que diu que aquest any no assistirà a l’ofrena floral al monument perquè, oh traïció de la unitat institucional!, M.& M. volen fer servir la Diada per reivindicar la independència. Vejats miracle: M. & M. se’ns han tornat independentistes, déumeu! Després, un dels dos M. ens diu que la diada està molt bé i etc. (l’etc. el va dir ahir), però que compte amb les eleccions del 28, que marcaran tota una generació. Com si no portéssim ja la marca a foc i ferro, i la que ens espera durant el 2011, que no caldrà anar més lluny. En fi, res de nou. Ah, però abans d’ahir el conseller Tresserras ens explica , després de dies i dies desaparegut, que han comprat un quadre de Miró premonitori. Somrient, explica urbi et orbi a qui el vulgui escoltar el missatge subliminal.

Vet aquí que el quadre de Miró pintat, a l’oli i al llapis, l’any 1977 per encàrrec de l’Assemblea de Catalunya i que mai va veure la llum popular amaga un altre significat darrere “Volem l’Estatut”. Si ens hi fixem bé, la ela de “volem” conté una ratlla horitzontal superior més subtil que la resta de traços, que converteix la paraula en “votem”. Per altra banda, en la paraula “estatut” figuren les cinc primeres lletres en un pla horitzontal, mentre que es despengen en vertical les dues darreres, ergo el missatge final és “Votem l’Estat”. Fantàstic i completament d’acord. I em pregunto per què no s’han fet cartells del quadre, que avui, a bon preu, es vendrien com xurros; jo mateix en compraria tres o quatre, o més, per a regalar ja emmarcats.

Entenc que l’emoció del conseller Treserras en descobrir el veritable significat de la pintura i la pressa per comunicar la interpretació –la Generalitat va comprar el quadre al juliol, de manera que encara han tingut poc temps per remirar-se’l- no li permetés fixar-se en un altre detall que jo, modestament, desvetllaré. I aquest “ut” despenjat, no té cap valor? És clar que sí, com tothom sap -també els indocumentats musicals com jo, i corregiu-me els errors-, fins al segle XVIII “ut”* era la primera nota de l’escala musical, que després es va convertir gairebé universalment en “do”. Què volia significar Miró? Doncs que el procés de consecució de l’Estat Català encara es trobava en la seva fase inicial; després havien de venir “re”, “mi”, “fa”... On ens trobem ara en el llarg camí envers la independència? Entre “sol” i “la”? No ho sabria dir, i ja no li puc preguntar a Miró, ulls clars de visionari; del que diguin els polítics no me’n refio gaire.

I com que m’agrada reblar la Diada amb una mica de música, aquest any he triat aquesta cançoneta gregoriana de Pau el Diaca dedicada al precursor diví on parla de les notes musicals i que, ben interpretada, em sembla que conté un missatge a tenir en compte. I, si més no, el gregorià sempre aporta pau.




Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

Que gaudiu de la Diada, amics i amigues!

* És clar que els llatinistes ens dirien que "ut" també podria tenir entre altres significats el de l'interrogatiu "com?". Doncs una bona pregunta.

esborra'm

Primer va ser “No em ratllis!” , ara dos especials “No em taladris!” (trepanis? eixordis? torturis?), amb adolescents. En els dos casos l’autoafirmació enfront de les agressions externes, enfront de l’amenaça de ser esborrat del mapa. Per Sant Jordi, un especial amb gent gran, “No m’atabalis!”. Finalment, el 30 d’abril, un altre especial amb el títol de “No t’empatollis!”. Del pronom de 1a persona es passa al de segona; de la defensa davant l’agressió es passa a ser agressor. Qui rebrà? Doncs el president Montilla, que amb els polítics tot s’hi val i a tot es presten, i somriure per aquí i bona cara per allà, que per això els van votar i el votant, en públic, és sagrat i cal condescendir (després ja arribarà la venjança a base de lleis, infrastructures, i martiris ciutadans diversos, multes inversemblants incloses). Més d’una horeta de preguntes estúpides –voleu que us n’avanci alguna?- amb respostes de circumstàncies o críptiques, i a dormir contents que l’endemà és pont i ens repartirem per la ruralia.

Continuarà l’Otero la temporada que ve? Continuaran bavejant els pares quan els seus fills demostrin la seva precocitat, la seva genialitat o descobreixin els secrets familiars llargament guardats? S’arriscarà l’Otero, gaiata en mà, d’aquí uns anys a convidar la generació dels avis o dels besavis com a protagonistes? Arribaré jo a ser un protagonista que en acabar el programa amb veu tremolosa i crit escardat dirà alguna cosa així com “No m’incineris!” “No m’atomitzis!” Les preguntes clau, però, són qui em riurà les gràcies, qui bavejarà amb la meva genialitat, quins secrets de parents morts fa dècades faran pujar els índex d’audiència.