Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Joan Maragall
Surto de l'aglomeració inacabable de
les fotos en sèrie del d' ara endavant i miro una sola imatge,
estremidorament bella, dolorosament bella, la del darrer premi World
Press Photo concedit al fotògraf suec Paul Hansen.
Quina llum tan increïble embelleix els dos nens morts a Gaza que semblen adormits! Quanta llum per veure la desesperació dels acompanyants que desmenteix el son dels infants! Segons Paul Hansen, en el moment de la fotografia hi havia una llum inusual a causa d'un rebot del sol en la paret del carreró que només va durar un moment. Ningú no ho dubta, però també veu tothom que en la imatge hi ha un procés de postproducció que afegeix una força que l'original segurament no tenia. El processat posterior fou acceptat pel jurat del premi que altres vegades havia desestimat fotos excessivament retocades.
L'etern dilema de l'ètica i l'estètica es planteja en aquesta imatge. Què pretén el fotògraf quan la fa: denunciar una situació o guanyar un premi? Segurament les dues coses. Què s'ha comentat més, l'ètica o l'estètica? Què quedarà per a la posteritat? Jo no en tinc dubte, la fotografia és un art i els models sovint són anònims. O és que algú coneix el nom dels dos nens? Potser sí que Gaza es coneix una mica més, encara; però jo, com la majoria, en veure la foto, parlo més de la imatge -poesia visual- que del territori i els seus habitants.
