Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Joan Maragall
Surto de l'aglomeració inacabable de
les fotos en sèrie del d' ara endavant i miro una sola imatge,
estremidorament bella, dolorosament bella, la del darrer premi World
Press Photo concedit al fotògraf suec Paul Hansen.
Quina llum tan increïble embelleix els dos nens morts a Gaza que semblen adormits! Quanta llum per veure la desesperació dels acompanyants que desmenteix el son dels infants! Segons Paul Hansen, en el moment de la fotografia hi havia una llum inusual a causa d'un rebot del sol en la paret del carreró que només va durar un moment. Ningú no ho dubta, però també veu tothom que en la imatge hi ha un procés de postproducció que afegeix una força que l'original segurament no tenia. El processat posterior fou acceptat pel jurat del premi que altres vegades havia desestimat fotos excessivament retocades.
L'etern dilema de l'ètica i l'estètica es planteja en aquesta imatge. Què pretén el fotògraf quan la fa: denunciar una situació o guanyar un premi? Segurament les dues coses. Què s'ha comentat més, l'ètica o l'estètica? Què quedarà per a la posteritat? Jo no en tinc dubte, la fotografia és un art i els models sovint són anònims. O és que algú coneix el nom dels dos nens? Potser sí que Gaza es coneix una mica més, encara; però jo, com la majoria, en veure la foto, parlo més de la imatge -poesia visual- que del territori i els seus habitants.
5 comentaris:
Excel·lent el post Miquel, de fet ja ho has dit tot....
Quan fa uns dies vaig veure aquesta imatge ni m´atrevia a mirar la cara dels nens perquè em semblava una violació de la seva intimitat.
De fet no entenc el context en què es va prendre aquesta fotografia.
Quan la fotografia vol explicar/ denunciar el que mostra, l'estètica pot ajudar molt.
En aquest cas, suposo que el treball de pos-producció està en coses com el contrast, la intensitat de llums, en un costat o altre, la saturació dels colors... Coses que també fèiem al laboratori quan ens positivàvem les fotos ;) Ara ho fem a l'ordinador.
Una altra cosa és retocar per "canviar" la imatge afegint o esborrant elements, Canviant doncs, el que diu la fotografia.
Abraçada
Assum, aquesta foto és un testimoni i és un premi. El que es premia no és tant el testimoni (Gaza, morts indescriminades) perquè no és cap novetat, fa anys que veiem i sabem, més o menys què passa, com l'estètica del testimoni. A partir d'aquí el debat és inacabable i de múltiples variants: dret a informar, eficàcia de les imatges en la informació, "embelliment" per aconseguir més eficàcia (?), pes de la informació a l'hora de resoldre els conflictes...
Tens tota la raó, fra, el que es fa ara amb el fotoperiodisme s'ha fet sempre i no hi ha dubte que la foto em sembla "eficaç" i reflecteix un fragment de la realitat. Fixa't que la meua reflexió no qüestiona el fet, en tot cas es planteja altres preguntes que haurà de respondre tothom que vegi la foto.
Jo el que crec que es premia, a part de la bellesa de la fotografia, és el context, perquè si és una foto espontània és boníssima.
No em puc imaginar que sigui una situació preparada, però en realitat és el que sembla, de fet té més aspecte de pintura que de fotografia,tant per la composició com per l´expressió dels homes i dels nens inclosos.
Cert, Asum, comparteixo les teues reflexions. En tot cas, la preparació crec en aquesta foto consisteix a saber que hi hauria la comitiva i a fer-li el seguiment (i possiblement moltes fotos)
Publica un comentari a l'entrada