La majoria de pacients no distingim prou entre medicina i farmàcia, segurament perquè una cosa i altra es barregen en els nostres tractaments (medicaments i la persona que els prescriu, o viceversa) en un tot que suposarà l’èxit o el fracàs que finalment només correspondrà al benestar del nostre propi cos o ment.
Quan estem malalts no ens estem de punyetes i el que volem, més enllà de consideracions sobre el negoci farmacèutic o mèdic és posar-nos bons. Després ja pensarem en els tractaments i recordarem el que sabem o intuïm i que durant la malaltia ens interessa ben poc. Fins i tot agrairem que algú de la professió ens recordi la realitat, que no té cap importància, una vegada més
¿No hay medicamento sin efectos indeseados?
No, cada medicamento tiene su peaje. La Agencia Europea del Medicamento calcula que cada año fallecen en Europa 197.000 personas a causa de efectos adversos. En EE.UU. los efectos adversos son la cuarta causa de muerte, detrás del infarto de miocardio, el ictus y el cáncer; y por encima de la diabetes, las enfermedades pulmonares y los accidentes de tráfico.
Dicen que se inventan cada año nuevas enfermedades.
Sí, sobre todo en relación con la mente y el sexo. Convierten la timidez en enfermedad y la medicalizan. Ahora se han inventado la disfunción sexual femenina: “Padeces disfunción sexual femenina..., no se ría...
De acuerdo.
…Si en los úlitmos seis meses has rechazado una proposión de relación sexual o no has tenido una con satisfacción plena”. Cada vez que se reúne uno de los comités de hipertensión arterial (el estadounidense, el europeo, o el de la OMS) bajan el nivel de presión arterial considerado normal, y lo mismo ocurre con el colesterol.
Explíqueme.
En pocos años se ha disminuido de tal manera el límite de normalidad del colesterol que cada vez hay más población que debe tratarse. En EE.UU. ha aumentado de 3 millones de personas a 25 en 10 años.
Aquí la resta.
Continuant amb la medicina, que no amb la farmacologia –de moment-, aquesta nit he mirat l’estrena de Polseres vermelles, una sèria creada per Albert Espinosa que m'ha semblat interessant i amb molt bon ritme. Li auguro un èxit popular important perquè a més de ser d’hospitals, el realment a tenir en compte és que els protagonistes són joves i tenen càncer.
En qualsevol sèrie, sentir-se identificat amb algú o alguna cosa sol ser garantia d’interès en la continuïtat. Jo, de moment, sóc el professor fumador, que no crec que tingui un gran paper, de fet, avui ni ha aparegut. Per altra banda, m’ha fet reflexionar la teoria que en cada grup hi ha el líder, el que faria de líder si no hi hagués líder, el guapo, la noia... Qui eren els altres dos? Ara no me’n recordo. Bé, he pensat si en els grups de quatre i no de sis, hi ha algú que té més d’un paper. Descarto la noia perquè en el meu grup més estable no n’hi va haver mai. Ara que ho penso, en el meu grup durant uns anys vam ser cinc. Qui devia marxar?
Quan estem malalts no ens estem de punyetes i el que volem, més enllà de consideracions sobre el negoci farmacèutic o mèdic és posar-nos bons. Després ja pensarem en els tractaments i recordarem el que sabem o intuïm i que durant la malaltia ens interessa ben poc. Fins i tot agrairem que algú de la professió ens recordi la realitat, que no té cap importància, una vegada més
¿No hay medicamento sin efectos indeseados?
No, cada medicamento tiene su peaje. La Agencia Europea del Medicamento calcula que cada año fallecen en Europa 197.000 personas a causa de efectos adversos. En EE.UU. los efectos adversos son la cuarta causa de muerte, detrás del infarto de miocardio, el ictus y el cáncer; y por encima de la diabetes, las enfermedades pulmonares y los accidentes de tráfico.
Dicen que se inventan cada año nuevas enfermedades.
Sí, sobre todo en relación con la mente y el sexo. Convierten la timidez en enfermedad y la medicalizan. Ahora se han inventado la disfunción sexual femenina: “Padeces disfunción sexual femenina..., no se ría...
De acuerdo.
…Si en los úlitmos seis meses has rechazado una proposión de relación sexual o no has tenido una con satisfacción plena”. Cada vez que se reúne uno de los comités de hipertensión arterial (el estadounidense, el europeo, o el de la OMS) bajan el nivel de presión arterial considerado normal, y lo mismo ocurre con el colesterol.
Explíqueme.
En pocos años se ha disminuido de tal manera el límite de normalidad del colesterol que cada vez hay más población que debe tratarse. En EE.UU. ha aumentado de 3 millones de personas a 25 en 10 años.
Aquí la resta.
Continuant amb la medicina, que no amb la farmacologia –de moment-, aquesta nit he mirat l’estrena de Polseres vermelles, una sèria creada per Albert Espinosa que m'ha semblat interessant i amb molt bon ritme. Li auguro un èxit popular important perquè a més de ser d’hospitals, el realment a tenir en compte és que els protagonistes són joves i tenen càncer.
En qualsevol sèrie, sentir-se identificat amb algú o alguna cosa sol ser garantia d’interès en la continuïtat. Jo, de moment, sóc el professor fumador, que no crec que tingui un gran paper, de fet, avui ni ha aparegut. Per altra banda, m’ha fet reflexionar la teoria que en cada grup hi ha el líder, el que faria de líder si no hi hagués líder, el guapo, la noia... Qui eren els altres dos? Ara no me’n recordo. Bé, he pensat si en els grups de quatre i no de sis, hi ha algú que té més d’un paper. Descarto la noia perquè en el meu grup més estable no n’hi va haver mai. Ara que ho penso, en el meu grup durant uns anys vam ser cinc. Qui devia marxar?
