seqüències d'instants musicals

Em va semblar que la meva instantània del Continental provocava algun retret suau: la imatge robada, potser, a més, que fos femenina. Sé que reincidiré perquè més que els objectes, m’agrada la vida, i si trio una vida –sempre un misteri-, prefereixo una dona, encara més misteri, fins i tot en les dones conegudes.

A la fi, però, no són les dones, els homes, els nens, els paisatges, els objectes... el que m’interessa en fotografia, sinó la fixació de l’instant que mai no és immòbil ni unívoc en la realitat perquè sempre hi ha, com a mínim, una llum que li dóna vida canviant, un angle que és diferent d’un altre, una seqüència de temps i espai eternament nova.

Sigui com sigui, i tornant al principi, voldria deixar clar que, per bé que més previsibles, també m’interessen els instants masculins, per exemple, aquest, que per un moment imagino que s’interessa per mi (no, no sóc el músic).























Però en obrir una mica l’angle, descobreixo que ella, més endarrerida, també vol captar el meu instant. Em sento doblement observat. Què faig?























Respiro, m’emmirallo en l’objecte que tinc més a mà, em preparo. Ella (ell ja ha desaparegut), un genoll a terra, espera. Busca l’instant. Potser una mica més a la dreta? No em fa cap senyal.


















Es decideix. Em decideixo. Ens robem l’ànima?


















Ja els dos genolls a terra, alça els ulls al cel en una pregària muda. Potser no era això, potser no era jo, potser era una nosa. M’aparto. Ja la tinc. No és segur que em tingui. Un i altra (i altre), circumstancials o expressament, solitaris o acompanyats, continuarem buscant instants.

























P. S. Els concursants tampoc no han encertat els detalls de la música. Avui, una nova pista, una altra seqüència. Potser demà definitivament recordaran. Bonica música per a la fi.

estiuenc (2)

Miro “Saber y ganar”; avui ha acabat la seva participació Claudia perquè no ha encertat que construcció de fusta, de metall o d’un altre material, disposada per a surar i córrer sobre l’aigua... és embarcació. Fa uns dies que els concursants no encerten la música del "repte", potser demà. Si no m’equivoco, és la de més avall (sona en una peli d’en Woody Allen: sabríeu dir quina?). En fi, com que no sé on pernocten, no els puc dir res.




Em dic que no em costa res allargar-me a veure el Tour; total estan a la distància d’una cigarreta. A penes entrevistos i no identificats els ciclistes, vaig a veure la mare. Passegem mirant les flors també inidintificables: és una rosa o un clavell aquesta flor rosa? Contem els fruits de l’olivera; potser podrem fer un pot –petit- d’olives trencades, encara que no sé on podré trobar sajolida a Barcelona.

Vagarejo. Com faig sovint en aquests casos, entro i surto de llibreries. La Catalònia, sense canvis; a la Bertrand, crec que és la tercera visita des de la inauguració, uns senyors amb vestit, alguns parlant alemany, fan un recorregut guiat, potser són els accionistes, estic a punt de comprar-me un llibre, però no tenen la versió francesa -ni l’anglesa, espavilats!-; trobo el llibre –i un altre- a la Central, la noia –mai no recordo el nom de la llibretera que surt la programa de l’Emili- es compadeix del meu tercer intent infructuós i em suggereix la llibreria on potser podré trobar els poemes que no tenen. Efectivament, a Proa –no hi anava des que van passar al carrer Rosselló-, trobo el poemari. Sóc l´únic client i al llibreter-caixer-dependent no li importa tenir una estona de conversa: m’assegura que la millor versió no és precisament la que he comprat, però és la que buscava i estic segur que només la tenen ells o alguna llibreria de poc moviment (ara, si això fos un concurs, preguntaria de quin llibre es tracta).

Passo per davant del Palau Robert. S’ha suspès l’espectacle de l’Ester Formosa per l’amenaça de pluja. Una nota a la porta diu que el posposen a l’any 2010. Tiren llarg. Tinc mala sort, no vaig poder veure la Locomotora i ara em perdo els versos d’en Feliu Formosa, de Laveroni, de Brecht...

Torno, relativament misantròpic i relativament coixejant, a casa. Preparo un sopar de circumstàncies: amanida verda senzilla, torrades amb tomata i anxoves de Palamós i truita d’espàrrecs.


P.S. A la Central tenen la taula del costat de l’ascensor preparada per aquells que prefereixen els llibres a les curses, al menys per un dia, però són amants de les bicicletes: Contrarreloj, d’Eugenio Fuentes; Éloge de la biycyclette, de Marc Augé; Barcelona amb bicicleta, de Gabriel Pernau; Coppi e Bartali, de Curzio Malaparte; Un chino en bicicleta... Un dels llibres que buscava era allí, no sé si l’hauran reposat.