mirades

Quan vaig començar a penjar una foto diària a l'altre blog que encara tinc en actiu -tinc pendent una represa del tercer blog, que no em pertany, a l'hivern- no tenia un propòsit concret a part del de compartir, que és el més elemental de tots. No sabia quin tipus d'imatges volia deixar i per què: espontànies, retocades, preparades, sorprenents, testimonials, vulgars...? Fa no res em vaig adonar, no per reflexió personal, sinó per com ha anat transcorrent el temps, que la fotografia de la capçalera del blog em donava la clau. Les fotografies que deixo són mirades, sovint des de la distància, de moments concrets de cada dia, una mena de dietari sense paraules que depèn de l'estat d'ànim, de les circumstàncies dels recorreguts, dels estímuls visuals o anímics, externs o interns, de la ullada atenta o emboirada del moment, de la interiorització o superficialitat dels motius, de la claror o la foscor del dia, dels canvis de les estacions, de l'atzar o la cerca, de l'interès per les coses petites o per les panoràmiques, de la intenció artística (?) o testimonial... Mirades que a vegades voldrien contar una història i a vegades són fixacions de l'instant, que en si mateix també és una història.

He parlat de les imatges que deixo i em queda justificar el per què. Imagino que una cosa porta implícita l'altra.

Tot plegat, no deixa de ser un misteri. Per què avui he triat aquest personatge que es passejava amb tres dones diumenge a l'entrada de la nit per la plaça Macià? Per què anava lleugerament separat i a la dreta? Per què el blanc i els negres? Per què just en les línies discontínues del pas de vianants? ...? No ho sabria dir.

perspectiva amb nens

Em trobo l'escena ja abans de tombar la cantonada, just en passar per davant de Lord Byron, un local que en la meva joventut estava sempre ple i ara em sembla crepuscular i trist, sovint amb un cambrer que des de darrere la barra observa el carrer en una espera impossible. En aquell moment no passa ningú i no m'atreveixo a aturar-me mentre la mare, jove, al costat d'una altra dona jove, fa fotos a la seva filla i al nen que hi ha al seu costat -potser el seu germà?. A la dreta, un quiosc que fa mesos que ha baixat persianes i de fons una església neogòtica, esvelta, que quan el sol es pon amolla a poc a poc la claror que se hi ha concentrat durant el dia.

Els nens -entre cinc o sis anys- s'estan sobre una plataforma reixada que deixa anar un aire que deu ser càlid en aquest setembre de sauna. Riu la nena i somriu el nen. El nen va vestit amb una samarreta i uns pantalons curts que li arriben al genoll. Estàtic, a penes deu sentir un pessigolleig que li puja per les cames fins a les cuixes. La nena, en canvi, no para de moure's com una papallona que va i ve per tornar al mateix lloc, assaja postures, fa uns passos de ballet heterodoxos i maldestres de qui encara amb prou feines domina el cos. I tot perquè l'aire jugui amb la seva faldilla blanca que ara se li enlaira de davant, ara sembla que fa un remolí, ara puja en un cercle perfecte que amenaça de cobrir-li la cara...

Deu fer temps que dura el joc perquè de sobte la nena s'atura, mira la mare i li diu:

-Ara tu, mama! Ara tu, mama!

Ai, la mama! Just avui que no porta la faldilla acampanada, ni tan sols blanca.

mentre l'ou balla

Mentre l’ou balla, em distreu una vibració subtil, potser inexistent, de la corda que ens uneix i ens separa. Aparto els ulls de la pantalla i busco. La descobreixo davant, una mica a la dreta, la paret sense temps, el cos estàtic, però les mans i la cara amb gran mobilitat: tiba delicadament la corda clara a punt per deixar-la anar, somriu, es concentra, se sorprèn... La mirada sempre fixa en un punt que no puc ni vull veure. Què mira? Què la distreu? Què pensa? Penso en una imatge modernista d’Alexandre de Riquer, en un dels seus contes.

Amolla la corda. Corre cap a mi?

Qui sap què mira i què pensa el nen de la meva esquerra que s’aferra a la corda?

Mentrestant, l’ou –buidor indiferent- juga: puja, baixa, s’inclina, s’amaga, canvia de posició segons l’empeny l’aigua en una dansa inacabable i sempre diferent, sempre igual.

A l'exterior, tot de novetats encara inconegudes.

seqüències d'instants musicals

Em va semblar que la meva instantània del Continental provocava algun retret suau: la imatge robada, potser, a més, que fos femenina. Sé que reincidiré perquè més que els objectes, m’agrada la vida, i si trio una vida –sempre un misteri-, prefereixo una dona, encara més misteri, fins i tot en les dones conegudes.

A la fi, però, no són les dones, els homes, els nens, els paisatges, els objectes... el que m’interessa en fotografia, sinó la fixació de l’instant que mai no és immòbil ni unívoc en la realitat perquè sempre hi ha, com a mínim, una llum que li dóna vida canviant, un angle que és diferent d’un altre, una seqüència de temps i espai eternament nova.

Sigui com sigui, i tornant al principi, voldria deixar clar que, per bé que més previsibles, també m’interessen els instants masculins, per exemple, aquest, que per un moment imagino que s’interessa per mi (no, no sóc el músic).























Però en obrir una mica l’angle, descobreixo que ella, més endarrerida, també vol captar el meu instant. Em sento doblement observat. Què faig?























Respiro, m’emmirallo en l’objecte que tinc més a mà, em preparo. Ella (ell ja ha desaparegut), un genoll a terra, espera. Busca l’instant. Potser una mica més a la dreta? No em fa cap senyal.


















Es decideix. Em decideixo. Ens robem l’ànima?


















Ja els dos genolls a terra, alça els ulls al cel en una pregària muda. Potser no era això, potser no era jo, potser era una nosa. M’aparto. Ja la tinc. No és segur que em tingui. Un i altra (i altre), circumstancials o expressament, solitaris o acompanyats, continuarem buscant instants.

























P. S. Els concursants tampoc no han encertat els detalls de la música. Avui, una nova pista, una altra seqüència. Potser demà definitivament recordaran. Bonica música per a la fi.