Llegeixo en un dels diaris més ben
informats del país el titular següent: Educació estudia si el bon
mestre ha de cobrar més. No em cal llegir l'article perquè imagino
que no afegeix cap novetat a un tema que fa anys i anys que roda i no
es concreta. Entenc que quan es diu mestres es vol dir ensenyants en
general, o no? Entenc que patronals i sindicats deuen tenir visions
contraposades. Entenc que el maniqueisme bo i dolent és de difícil
concreció, però, com tot en la vida, es poden establir uns barems
subjectius i objectius que concretin els matisos de grisors de la
dualitat. Entenc que en tots els oficis i professions hi ha tota una
escala de qualitats que no necessàriament es correspon amb amb el
reconeixement de les vàlues. Entenc que, en una escala de 0 a 10,
els extrems són més escassos que la resta dels números. Entenc que
el meu escepticisme em fa divagar.
Ara bé, si una cosa tinc clara, és
que s'hauria de pagar molt més als “mals mestres” -vull dir en
euros- que als “bons mestres”. Exposar els múltiples arguments a
favor d'aquesta afirmació em sembla una pèrdua de temps, les
obvietats s'imposen. A més, prou desgràcia tenen els mediocres que
a més de reflexionar cada dia sobre la seua ineficàcia -relativa o
total- veuen com no se'ls estimula econòmicament per superar-se. Els
altres, els bons, els excel·lents, tenen tantes gratificacions que
no es poden pagar amb diners...
