talibans

Llegeixo el discurs d'entrada a l'Academia de Félix d'Azúa, nascut a Cornellà l'any 44 del segle passat. Comença així (es pot llegir sencer aquí):

Cuando ustedes tuvieron la bondad de concederme la letra H de esta Academia, no podía yo imaginar que mivida cotidiana iba a cambiar de un modo tan repentino. A la mañana siguiente recibí salutaciones en la panadería, en el quiosco, en el puesto de frutas y verduras, en el estanco, me felicitaban por la calle los conserjes del barrio, la incansable empleada de Correos e incluso un taxista de los que habitualmente ocupan la parada del hotel me dio un par de cómplices bocinazos. Debía rendirme a la evidencia: pertenecer a la RAE es un asunto de interés popular.

A diferència de tanta gent, a penes conec la persona, el personatge, o la seua obra. El seu discurs no em diu gran cosa. Són assumptes interns, qüestions protocol·làries, complicitats d'uns quants, d'escàs interès popular. Quant a mi, curiositat de lletres, sobretot perquè s'esmenta Riquer.

Si jo conec poc Félix de Azúa, ell no em coneix gens, i precisament per això, per la part que em pugui tocar, em disgusta i m'ofèn -no espero disculpes- que m'esmenti, segons consta en una entrevista concedida a l'agència EFE, sense coneixement de causa:

Fue el nacimiento de su hija, "una criatura deliciosa" que ahora tiene cuatro años, lo que lo llevó a cambiar de ciudad porque "la educación en Cataluña está en manos de talibanes y consiste en enseñar el odio a España".

Estic disposat a deixar-me tallar la llengua i la mà dreta -la del guix a la pissarra- si algun dels meus alumnes afirma que d'una o de l'altra en algun moment dels meus trenta anys llargs fent classes de llengua i literatura, des de Sant Boi al cor de l'Eixample, va sortir alguna manifestació que fomentés l'odi a Espanya. 

Per què aquest odi? 

Marina, Marina, Marina...

Llegeixo en un dels diaris més ben informats del país el titular següent: Educació estudia si el bon mestre ha de cobrar més. No em cal llegir l'article perquè imagino que no afegeix cap novetat a un tema que fa anys i anys que roda i no es concreta. Entenc que quan es diu mestres es vol dir ensenyants en general, o no? Entenc que patronals i sindicats deuen tenir visions contraposades. Entenc que el maniqueisme bo i dolent és de difícil concreció, però, com tot en la vida, es poden establir uns barems subjectius i objectius que concretin els matisos de grisors de la dualitat. Entenc que en tots els oficis i professions hi ha tota una escala de qualitats que no necessàriament es correspon amb amb el reconeixement de les vàlues. Entenc que, en una escala de 0 a 10, els extrems són més escassos que la resta dels números. Entenc que el meu escepticisme em fa divagar.

Ara bé, si una cosa tinc clara, és que s'hauria de pagar molt més als “mals mestres” -vull dir en euros- que als “bons mestres”. Exposar els múltiples arguments a favor d'aquesta afirmació em sembla una pèrdua de temps, les obvietats s'imposen. A més, prou desgràcia tenen els mediocres que a més de reflexionar cada dia sobre la seua ineficàcia -relativa o total- veuen com no se'ls estimula econòmicament per superar-se. Els altres, els bons, els excel·lents, tenen tantes gratificacions que no es poden pagar amb diners...

que quedi constància

Durant anys, al menys de manera esporàdica, vaig estar pensant com m'ho podia fer per eliminar els exàmens -em refereixo a l'ensenyament secundari, obligatori i no obligatori- i que tothom quedés satisfet: alumnes, pares, companys, societat en general i jo mateix. La meua idea no tenia l'origen en aquella frase tantes vegades sentida i escoltada, i d'una frivolitat exasperant, de: la vida ja et suspendrà, sinó en la seguretat que el dia a dia eren no només suficients, sinó molt superiors per jutjar si els alumnes assolien els objectius proposats que uns quants exàmens -deixo de banda els treballs individuals i, sobretot, els de grup- que només representen una aproximació a coneixements, mètodes, actituds, valors, possibilitats, progrés... Però no hi havia res a fer, la gent vol papers, la gent vol conservar constància revisable. Els alumnes volen papers, els pares volen papers, els companys volen papers, la societat vol papers...; a mi mateix m'era més fàcil tenir papers i poder-los mostrar. I qui diu papers diu qualsevol equivalent tecnològic inventat o per inventar. No importa que a l'hora d'elaborar els exàmens o de proposar els temes i les línies dels treballs em deixessin plena llibertat, dintre d'un suposat ordre, la llibertat per prescindir dels comprovants m'era vetada; es confiava en el meu criteri a l'hora de proposar preguntes i de jutjar les respostes, però no a l'hora d'arribar a conclusions a partir de cada minut de cada hora de cada setmana de cada mes. Tot aquests temps estava bé, però, sobretot, calia proves.

En definitiva, tot això és aigua passada, encara que em quedi un llunyà regust de fracàs, de no haver estat prou insistent o prou convincent, potser per desídia, per comoditat, per no perseverar a anar contracorrent.

Com em passa tan sovint, se me n'ha anat el cap i el teclat, perquè el que volia es deixar la meua opinió, unes quantes consideracions morals i vitals, sobre una notícia procedent de l'Índia il·lustrada per una imatge magnífica en què es veu familiars d'alumnes de 15 i 16 anys que pugen per les parets d'un edifici i s'acosten a les finestres per passar les respostes en paper o oralment als joves que s'examinen. Sembla que la policia va detenir 300 persones en tota la regió acusades de copiar -qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra- i ..., en fi, aquí es pot llegir la notícia. Que cadascú pensi el que vulgui, inclosos els perills de copiar en els exàmens.

política o economia d'anar per casa (2)

-Sí, hem d'apostar per un sistema educatiu que es basi en la creativitat i no en la transferència d'informació. La decisió de què esmorzem, com ens movem o quines idees creatives desenvolupem tenen gran importància en el món.
No puc estar més d'acord amb les paraules de Michael John Gorman. De fet, al Gènesi, un dels llibres més antics entre els antics, ja es troben desenvolupades aquestes mateixes idees: Al principi Déu creà el cel i la terra... Déu, sense cap informació prèvia és va lluir en un temps rècord. Després les coses han anat com han anat, però estic segur que al creador la idea li va resultar divertida. Per cert, no he trobat enlloc si el món va ser creat després d'esmorzar, i encara menys què esmorzava Déu. Però comprenc que això són assumptes menors.

carta de compromís

Els mitjans parlen cíclicament de l'educació -no tant de l'ensenyament, malgrat el canvi de nom del Departament-, sense que es vagi gaire més enllà de les estadístiques i de consideracions excessivament genèriques o enormement particulars. Avui mateix hem tornat a llegir les estadístiques sobre el fracàs escolar -continua sense quedar clar qui és que fracassa, i en quin percentatge, entre tots els implicats en el procés educatiu- amb les comparatives pertinents i els senyals d'alerta. També he llegit un article molt enginyós i irònic, no recordo en quin diari, sobre el possible dilema entre educació i ensenyament.

No auguro gaires canvis durant aquest curs -és clar que si volem, i tenint en compte la crisi, es posa un notable general i s'ha acabat la polèmica-, tot i els diversos intents de treball del conjunt de la comunitat educativa, un dels quals s'està posant en marxa aquest any, l'anomenada “Carta de compromís educatiu”, que han de redactar centres i pares i que començarà a funcionar, m'imagino, el curs vinent. Copio del Departament (en la pàgina que consulto avui encara és el Departament d'Educació -la carta és una iniciativa del govern anterior-) i podeu veure la totalitat de la proposta aquí:


El Departament d'Educació ha elaborat el document d'orientacions que guiarà l'elaboració de la carta de compromís educatiu. L'objectiu del document és incentivar la implicació de les famílies en l’educació dels seus fills i filles i aconseguir determinats compromisos per part dels centres a favor d’un entorn de convivència i respecte que faciliti les activitats educatives.
El document d'orientacions estableix que els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària o ESO hauran d'elaborar la carta de compromís educatiu abans d’acabar el curs 2010-2011. Per a la resta d'etapes educatives, en canvi, serà voluntària.
Els pares, mares o tutors i els responsables dels centres hauran de signar el document un cop s'hagi aprovat, mentre que en cursos posteriors se signarà en el moment en què l'alumnat es matriculi per primera vegada a l'escola o institut.


El Departament, facilita un model amb diversos ítems de compromís (veure sencer aquí) que poden servir de referència en el moment que cada centre elabori la seva pròpia carta. Copio els tres primers punts del possible compromís del centre:

1. Facilitar una formació que contribueixi al desenvolupament integral de la personalitat de l’alumne o alumna.
2. Vetllar per fer efectius els drets de l’alumne o alumna en l’àmbit escolar.
3. Respectar les conviccions religioses, morals i ideològiques de la família i de l’alumne o alumna.

No sé si és cosa fàcil aconseguir una formació que aconsegueixi el desenvolupament de la personalitat dels alumnes. Tampoc sé si es desitjable, sobretot segons quines personalitats; però suposo que més o menys ja s'entén. Sigui com sigui, tenint en compte que en relativament pocs anys les classes de llengua i literatura catalanes han passat de quatre a dos al batxillerat, no sembla que s'esperi que jo – i els meus companys- m'impliqui gaire en el procés; més aviat devem ser una rèmora.

Quant al segon punt, és una obvietat que segurament s'ha de posar.

Compte amb el tercer punt, perquè al menys jo m'ho pensaria força abans de firmar-lo. No tinc clar que hagi de respectar les conviccions religioses, morals (o amorals) i sobretot ideològiques de ningú. I aquí entraríem en el debat sobre la funció de l'ensenyament o l'educació en aquests tres camps tan estretament lligats que a vegades són un de sol. I també podríem parlar de les simplificacions dels enunciats.

Si teniu temps, feu una mirada al paper virtual. Mentrestant, papers i realitat aniran convivint i difícilment arribarem a esbrinar si els papers canvien la realitat o és la realitat que produeix una ingent quantitat de papers nous. O, potser encara, papers i realitat no s'arribaran a trobar mai del tot.

Se'n parlarà.

els millors

Ja sabem qui són els millors, ja sabem qui governarà el país durant els propers anys, començant pel 2011 que ja podem tocar i durant el qual Mas-Colell construirà les bases d’una economia triomfant en un futur encara per determinar.

La meva consellera serà Irene Rigau, un nom cantat des de fa temps i de gran experiència. Per cert, tots els diaris que consulto a la tarda en la seva edició digital i en algun cas en paper (Avui, La Vanguardia, Ara, El País) es capfiquen a assignar-li la Conselleria d’Educació i jo asseguraria que ha estat nomenada consellera d’Ensenyament. I és que hi ha periodistes que es deixen portar per les inèrcies i no contrasten el que escriuen amb la informació de les fonts originals i, a més, sembla que desconeixen el passat. Se sap que a Convergència, amant en alguns casos del rigor, sempre li ha desagradat el nom d’Educació aplicat a la conselleria que té cura de l’ensenyament. En aquest aspecte coincideixo plenament amb els convergents: No sé si pels mateixos motius, però a mi sempre m’ha semblat que l’única aspiració que jo podia tenir era la d’ensenyar, és a dir, la de mostrar, donar explicacions, fer pràctiques d’una matèria i que només marginalment podia pretendre educar, o, en tot cas, podia ser un més, i no el més important, en la tasca educadora. Potser els pares, els mestres i fins i tot aquesta abstracció que anomenem societat tenen més clara aquesta funció.

Tornat a la meva consellera, de la qual conec vagament el passat públic, ignoro si les seves decisions em semblaran correctes, excel·lents o desencertades. La seva tasca, potser més que la d’alguns altres consellers, és difícil. En fi, ja es veurà.

Artur Mas deia que triaria els millors i suposo que ha fet el que ha pogut, però no sé fins quin punt ha estat valent o està ben informat. A vegades els millors no es troben entre els noms que més sonen, entre els professionals que han fet més coses en un camp determinat. A vegades els millors es troben entre aquells que no són els més coneguts ni potser semblen els més idonis, però que un veu de seguida que tenen alguna cosa. Ni tan sols cal que pertanyin a l’especialitat per la qual són triats, perquè en el cas dels consellers (i conselleres), com en el d’altres dirigents, l’important, sobretot quan es plantegen nous reptes, és tenir idees innovadores i envoltar-se de tècnics eficients.

Per exemple, en el cas de la meva consellera, què farà davant de la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística? No ho sé, ningú no ho sap. Deixarà passar el temps i actuarà segons les vegi venir o plantejarà de bon principi una estratègia espectacular? Repeteixo, si té alguna idea sobre el cas, no se n’ha fet publicitat. En canvi d’altres no han tingut cap por de dir la seva opinió. Per què no es va triar, per exemple, un personatge que per Nadal va dir el que transcriuré a continuació i que, segons ell aconseguiria un enfortiment espectacular del catalanisme polític:

Pero seguro que este nuevo Govern sabrá encontrar fórmulas inteligentes para convertir esta sentencia en una buena oportunidad para satisfacer a unos –aunque sean minoria-, sin desmontar un sistema educativo de mayoritaria aceptación, pero que puede mejorarse mediante algún retoque. La cuestión lingüística es el talón de Aquiles del catalanismo político, el que más munición regala a los recelosos de la identidad catalana: si el catalanismo político protegiese la lengua catalana, e incluso enorgulleciéndose de ella (lleva aquí 400 años, es lengua materna de muchos catalanes y engendra la colosal potencia editorial catalana en el mundo), el catalanismo polítioco sería fortísimo en Catalunya.

Víctor-M. Amela.

No és una de les grans aspiracions del govern millorar l’ensenyament? I només amb al algun retoc? I de passada reforçar el catalanisme? Per què Víctor Amela no podia ser el meu conseller?

I se m’acuden altres noms, com el de Màrius Serra, que avui des de la seva columna de “La Vanguardia” ha fet un desafiament espectacular (ja heu comprat el seu joc?), i sóc testimoni que el cos li ha aguantat fins a dos quarts de vuit amb només dues derrotes, la darrera de les quals, contra dos contrincants alhora, seria discutible.




En definitiva, per trobar els millors cal buscar bé. És clar que els millors potser no estan sempre disponibles per a la política.

genètica Maragall

No hi ha més de 150 persones amb el cognom Maragall, segons es pot consultar a Idescat, i tot i així, és notable l’enrenou que provoquen en el país –petit- alguns dels seus posseïdors. Potser l’origen de tot plegat cal buscar-lo en uns versos de l’avi que ja deuen formar part de la genètica familiar, perquè la literatura, que ningú no ho dubti, crea caràcter.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
serà home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.

Joan Maragall: “El comte Arnau”, dins Visions i cants (1900)

Després va venir la continuació del poema a Enllà (1906) i a Seqüències (1911), però sembla que el darrer dels Maragall en política activa encara es troba a un pas d’Enllà i a dos de Seqüències.. Mentrestant, li recordaria a l’Ernest Maragall que si bé és possible que el seu partit ja no tingui un projecte del país que molts volem–és alguna cosa més enllà dels seus habitants un país o és cada vegada més una entelèquia?- hi ha altres partits que diuen que en tenen i, en tot cas, sempre se’n pot inventar un de nou, de partit i de país. Per altra banda, segons ens ha dit i ha defensat, ell té un projecte d’Educació; i què és un projecte educatiu més que la base d’un projecte de país –sempre que es consideri, repeteixo, que encara existeixen els països-? Tan poca fe té en el seu projecte educatiu que no li importa deixar-lo a mitges?

Tinc curiositat per veure que com anirà l’any que ve la commemoració del centenari de la mort de Joan Maragall. Pot ser una cosa espectacular: tantes idees, tantes imatges, tants camins en una societat de canvi! Tantes preguntes i respostes encara vàlides i a discutir que va plantejar un home que aspirava a ser lliure. Imagino com bulliran els blocs que bullen amb els aniversaris. O no? O ens agafarà l’ensopiment de la realitat més immediata on tot comença i tot s’acaba?

totxo, memo...

Hi ha vegades que escrius i ho fas a disgust perquè just abans de començar ja saps que el que diràs no és el que vols dir, que no ho diràs com ho vols dir o, més encara, que és inútil que ho diguis.

Com a professional o com a assalariat –no té interès la tria-, saps que el calendari escolar del curs vinent que acaba d’establir-se no té cap importància a l’hora d’aconseguir millors o pitjors resultats acadèmics. Saps, també, per entrar en aquestes comparatives inútils que no signifiquen res, que les vacances d’estiu que tens són, si fa no fa, les mateixes que tenen els finlandesos –mirall d’un país, el nostre, que necessita estadístiques externes perquè no té prou confiança en si mateix-, encara que ells les comencin a final de maig i les acabin a meitat d’agost (qüestions de clima que aquí es diu que no s’ha de tenir en compte). Igualment saps, que el trimestre més llarg ja no és el segon, sinó el primer. En fi, saps moltes coses sobre el calendari que és i serà motiu d’estèrils discussions que no tenen res a veure amb l’ensenyament o l’educació, de les quals potser parlaràs un altre dia, però no avui; que en facin un simulacre de diàleg els altres, els totxos.

Desvies la conversa i et plau parlar de llengua. Penses que la paraula totxo és massa contundent, massa constructiva, per parlar del Consell Escolar de Catalunya, del qual amb prou feines saps qui és qui, excepte que té un president emocional. D’aquest CEC que no fa gaire va proposar que es canviés el nom de les vacances de Nadal i de Satmana Santa per vacances d’hivern i primavera i que sembla que ara –i mireu que són molts i se suposa que diversos- han ajudat a decidir que el dia de després de Reis sigui lectiu, no sigui cosa que les joguines distreguin dos dies seguits els infants i quan tornin a les aules ja no sàpiguen com seure o es perdin una lliçó magistral. És clar que els del CEC, pares noëls de fireta, potser reparteixen joguines per Nadal, com els finlandesos. Hi ha cops que et sembla que la paraula totxo és massa constructiva, perdó per la redundància, que diria un totxo, i en triaries una d’equivalent d’una altra llengua, més suau, més onomatopèica: optaries per la paraula memos que potser connotaria que els del CEC –i tots els que s’hi vulguin incloure- tenen una noció vaga del país on viuen i de les seves tradicions.

Un altre dia, com deia, si us vaga, podem parlar d’educació i ensenyament, però, val la pena?

PS Com es deu dir totxo en finès?

de la incapacitat per distingir les varietats cromàtiques

Ha quedat clar que el text d’ahir pertanyia a l’obra Estudi en escarlata, de Sir Arthur Ignatius Conan Doyle. Es tracta de la presentació del doctor Watson, el qual al llarg del temps anirà escrivint l’hagiografia de Sherlock Holmes, que en aquesta novel·la fa la seva primera aparició.

Una de les pistes que deixava per encertar la novel·la era el canvi de color de fons del bloc, que va passar del groc (quin matís de groc?) a l’escarlata. Em diu en el seu comentari el gatot, un dels encertants de l’enigma i, de moment, seguidor explícit i fidel dels apunts dels dimarts: "per l'enfosquiment del fons, diria que parles de "Estudi en escarlata" tot i que o ho has fet per despistar o els meus ulls ho veuen taronja-rogenc.”

La veritat és que sóc un desastre pels colors, cosa que em retreu la Joana sempre que ve al cas. De vegades fins i tot sóc capaç de confondre determinats blaus amb alguns verds o de dir que un marró és un vermell fosc, o qualsevol cosa que us pugueu imaginar. En aquest cas, però vaig assessorar-me a través de la wiquipèdia i em vaig assegurar que el color de fons fos el que marca el codi HTLM: FF2400.

Atribueixo la meva ineptitud per designar, que no per distingir, els colors a la meva deficient educació infantil tant en l’àmbit familiar com escolar, època on els colors explicitats eren més aviat primaris o molt senzills ,sense més matisos que fluix o fort i, a tot estirar, es podia parlar del color taronja o, molt més complicat, del color cirera –per al color ametlló, en canvi, sempre m’he de pensar una bona estona si es tracta d’una ametlla tendra o seca, desembeinada on no . No sé si algú es troba en les mateixes circumstàncies patètiques que jo en aquest tema i, a més, pensa, com jo mateix, que qualsevol esforç actual per arribar a distingir les gammes de cada color estan abocades al fracàs més estrepitós, potser per un bloqueig mental insuperable o una manca d'autoconfiança notable.

Quan vaig posar l’escarlata, per exemple, em vaig trobar a la wiqui tot un conjunt de matisos del roig que em van aclaparar: el cardenal, el carmí, el magenta, el borgonya, el bordeus (és el mateix que el granat?), el rosa...

Endinsant-me, per exemple, en el rosa, vaig trobar que en anglès té dues denominacions possibles: Pink i Rose. El primer seria el nostre rosa habitual, que a mi em sembla molt clar; l’altre és ... un altre rosa. I després, tot de varietats del rosa que mai de la vida sabré distingir (com podré descriuré mai res amb rigor si ignoro el color?). Us en deixo unes quantes desordenades: rosa fúcsia, rosa (Pink), rosa càlid, amarant, rosa corall, rosa amarant.













Per cert, un dels aspectes divertits d’aquesta investigació superficial sobre els colors és que a la Wiki anglesa es diu la primera vegada que apareix registrat cada color, i sovint aquest registre va associat a l’aparició d’un llapis que el tenia.

En fi, si alguna vegada ens veiem, no m’escarniu preguntant-me sobre els colors dels vostres vestits i encara menys sobre quin color auguro per al futur de Catalunya a curt termini, tot i que en aquest darrer cas podria respondre, per eliminació, que encara no imagino el color carretero.

solucions provisionals

A diferència de molts altres, em desplau la paraula crisi aplicada a l’economia i a la societat perquè té un significat excessivament general, vague; li falten adjectius. Considerem, però, que l’acceptem i ja sabem que vol dir. Considerem també que, malgrat el detalls, hi ha una crisi en l’educació (propostes faraòniques i regnes de taifes, amb tot l’entremig). Molt bé, ja tenim enfocat els fets, però, i les solucions?

-Els he canviat l’educació –em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.
-¿Considera una indiscreció –li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?
-El comprendrà perfectament –em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.
-Em sembla ben orientat.
-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats immediates poden tenir...
-El principi em sembla excel·lent.
-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.
-Em permet una pregunta? –li dic.
-Les que vulgui.
-Els ha hagut de castigar gaire sovint?
-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.
-Els seus fills aniran endavant.
-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut...
Ens acomiadem –per la meva part, encantat.

Josep Pla. Notes per a Sílvia. "L’adveniment de la República" (1931)

Cal estructurar-lo una mica, sens dubte, però em sembla un pla d’estudis modèlic: senzill i de gran efectivitat. Llull ja el va proposar fa anys. Ni cas.

agermanament Catalunya-Finlàndia (sense reciprocitat)

Hi ha viatgers que durant l’estiu se’n van un mes a un país proper o exòtic i quan tornen s’entesten a explicar-te fil per randa les meravelles arquitectòniques i naturals del territori visitat, com funcionen de bé determinats serveis, els aspectes més recòndits de l’ànima dels seus habitants, els lligams entre les diferents classes socials i les seves contradiccions (poquíssimes)... Tot amb pèls i senyals i il·lustrats amb uns vídeos, unes fotos i dos o tres llibres que donen fe, com a mínim, de l’externalitat de la seva història. Aquests viatgers sovint no coneixen el veí de la seva escala perquè la seva missió en la vida no és el coneixement dels individus sinó de les civilitzacions i pensen les persones no són més que part prescindible del conjunt que creuen dominar.

A diferència dels viatgers particulars, que com a màxim t’expliquen durant una tarda o en sessió de tarda i nit vida i miracles de la civilització visitada, els viatgers institucionals, és a dir, aquells que ostenten la representació dels ciutadans, no es conformen a explicar i il·lustrar sinó que pretenen que la societat que els ha elegit es converteixi en la societat que els ha fascinat. Pretenen en un màxim de quatre anys –després ja es veurà, perquè en darrer terme els electors tenen la paraula- que una cultura amb una determinada tradició adopti una altra tradició, canviï els seus esquemes, es converteixi en una altra societat a penes entrevista però, segons ells –sempre optimistes o desesperats- , plenament assimilada en els seus mecanismes i la seva mentalitat.

Els viatgers institucionals són enormement perillosos, son els revolucionaris de la nostra època. En lloc d’aprofitar el que té el país al qual pertanyen i fer les modificacions convenients quan creuen que alguna cosa no funciona, s’entesten a fer creu i ratlla i intenten traspassar allò que han vist en un altre territori, sense recordar que el que funciona en el país visitat és el fruit de molts anys de provatures, és un procés natural.

Al nostre país abunden els viatgers institucionals, entre els quals destaquen els Maragall, tastaolletes potser engrescadors a curt termini, però poc eficaços en les curses de resistència, en els projectes consistents.

Ara li ha tocat el torn a l’Ernest Maragall, conseller d’Educació. El senyor Maragall va veure per la tele i va llegir a la premsa que a Finlàndia l’ensenyament funciona molt bé i ha pensat que a Catalunya, un país amb una tradició pionera en la innovació educativa que els polítics estan aconseguint fer oblidar, cal fer un canvi, ens cal finlanditzar. Els diaris ja comencen a insinuar aquest propòsit del senyor Maragall i suposo que ell mateix s’encarregarà de confirmar-ho en la conferència que donarà a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el dia 27 d’aquest mes amb el títol de La formació del professorat: una assignatura pendent. Si es que realment és una assignatura pendent, li recordarem que és ell o els altres consellers del ram qui no l’ha aprovada, perquè, de cursos i cursets, els professors no paren de fer-ne; una altra cosa és que els serveixin gaire en aquest model d’educació canviant i erràtic amb què ens martiritzen sense pietat amb l’excusa que cal adaptar-se a uns nous reptes que són incapaços d’assenyalar i afrontar amb una mínima credibilitat i consistència i que converteix l’ensenyament primari i secundari en un cafarnaüm en què qualsevol eficàcia depèn més de la bona voluntat individual que de la previsió i l’eficàcia institucional.

En fi, que tinc una invitació per assistir a la conferència que us passo desinteressadament, res de revenda. Això sí, cal confirmar l’assistència en aquest telèfon 934 006 964, a les 7 de la tarda, que darrerament és l’hora dels toreros (no, no; no vull insistir en el tema de la tauromàquia). Suposo que si hi ha moltes confirmacions es podria arribar a llogar el Palau Sant Jordi, o el camp del Barça. A la fi, tots els que ens dediquem al tema som un col·lectiu considerable, algú té xifres?


P.S. Espero que si és veritat, com em temo, que finalment hi ha un intent de fer que ens assemblem als finlandesos, els cursets de formació els donin indígenes d’aquell territori, que aquí sempre ens quedem a mitges i ens diuen que la culpa és dels pressupostos: sempre els calés. Ah, i espero que l’intent d’adaptar mètodes finlandesos comporti també l’aire condicionat als centres d’ensenyament, que en aquestes dates ja comença a ser heroic intentar veure llibres i llibretes mentre les gotes de suor ens regalimen per la cara i ens entelen els ulls.

I ara és quan tocaria parlar del paper dels ajuntaments en el nou model d’ensenyament, però ho deixaré estar per un altre moment, no us sembla?

A darrera hora llegeixo l’opinió sobre una altra inspiració del sr. Maragall en terres finlandeses. Com que l’Oriol Izquierdo ho explica millor del que jo faria, us remeto a les seves paraules.

l'atmosfera és plana

Gairebé cada dia apareixen notícies relacionades amb l’ensenyament que abasten des de qüestions generals, de pressupostos, per exemple, a concrecions, com si cal introduir o no alguna matèria nova, i entremig tot el que us sembli. Encara que jo no tinc costum de parlar aquí del tema, sembla que se m’ha encomanat el debat i també vull afegir-hi la meva modesta contribució. Aviso per endavant que possiblement us decebrà el que diré, entre altres coses perquè és insignificant i marginal i, a més, no opinaré sinó que mostraré a partir d’un exemple, un exemple amb poc predicament, que pot tenir les hores comptades.

Els mots aguts s’accentuen quan acaben en les terminacions:
-a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in
(no s’accentuen les paraules agudes acabades en diftong decreixent (-ai,-ei, -au, -eu...))

Els mots plans s’accentuen quan no acaben en cap de les terminacions anteriors.
(cal recordar que s’accentuen les paraules acabades en diftong decreixent o triftong: marxàveu, dèieu...)

Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.
(compte amb les interferències en castellà, per exemple història porta accent en català perquè és esdrúixola, mentre que en castellà és una paraula plana, qüestió de diftongació)

Bé, ara que us he refrescat la memòria -em deixo els accents diacrítics, és veritat, i alguns detalls menors-, convindreu amb mi que sembla senzill aprendre aquesta normativa ortogràfica. Quan es tenen 12 anys ja s’està en condicions d’aplicar-la, no us sembla? I parlo de l’accentuació però podria haver triat qualsevol altre tema de complicació nul·la.

Bé, doncs agafem un llibre de text de llengua catalana, de l’editorial Teide, per citar-ne un de solvència provada:

1r curs d’ESO, pàgina 106: L’accentuació.
2n curs d’ESO. No tinc l’exemplar a mà.
3r curs d’ESO, pàgina 144: L’accentuació.
4t curs d’ESO, pàgina 164: L’accentuació.

I així arribem amb alumnes de 16 anys –potser 17; deixem-los repetir un curs o dos perquè potser algun estava malalt el dia que tocava l’accentuació i li hem de donar una altra oportunitat- que, si el professor ha seguit el llibre de text, cosa força normal, han sentit parlar, han estudiat les normes d’accentuació i han fet els exercicis corresponents. No sé quantes vegades han repassat el tema a primària, però al conclusió és que els alumnes de 16 anys per força han de ser uns grans experts en accentuació. I en molts altres temes de llengua, evidentment, que ara no enumeraré.

Apliquen la normativa sobre accentuació aquests especialistes de 16 anys? Deixeu-me que us deixi amb aquest misteri per resoldre. Qui l’encerti –no cal especificar percentatges d’alumnes- té pagada una cervesa amb o sense alcohol. Una altra pregunta: per què els alumnes de 16 anys apliquen, o no, aquesta normativa? Aquest és un misteri que us serà més difícil de resoldre. Als qui encertin la solució em comprometo a pagar-los la hipoteca d’un mes o donar-los directament l’import equivalent.

Què vull dir amb tot això? Ja he dit que no opinaria, però qui sigui capaç de respondre les dues preguntes del paràgraf anterior segur que s’acostarà molt al que volia dir, tot i que aviso que crec que no hi ha una sola resposta vàlida i que el tema enllaça amb molts dels altres temes que actualment es plantegen sobre l’ensenyament i l’educació, dos termes que un no sap fins quin punt signifiquen el mateix, cosa que tampoc sap la Generalitat si hem de fer cas a la frivolitat que es manifesta en com van canviant el nom del Departament o Conselleria segons les previsions de la collita de l’oliva o alguna cosa semblant que se m’escapa.