existeixen els almogàvers?

Des de sempre que l’obra artística original ha sofert, amb finalitats diverses, modificacions, adaptacions i reinterpretacions, sovint des de la ignorància, de vegades des de la saviesa. Els resultats han estat variats, sorprenentment interessants algun cop i sovint absolutament innecessaris i menyspreables. Res a dir, és normal que cada individu i cada temps deixi anar la seva mirada sobre el passat i la vulgui comunicar al present; la funció de l’espectador és la de jutjar i aplaudir o mostrar la seva indiferència, per dir-ho suaument, davant de la nova visió. Sigui com sigui, inicialment cal fer confiança a la bona intenció del reinterpretador, fins i tot quan ja ha demostrat anteriorment la seva minusvalidesa intel·lectual.

Examinem un cas concret, per exemple una òpera gairebé oblidada. Posem-li un nom i un autor: Roger de Flor, de Ruperto Chapí, ara que és el su centenari. Imaginem que es canvia no una nota de la partitura, sinó únicament una paraula del text del llibretista, Mariano Capdepón. No sembla que tingui cap importància. Ah, però hi ha paraules i paraules i, sobretot, intencions. Imaginem que cada vegada que surt la paraula catalans a l’òpera l’adaptador la canvia pel mot aragonesos o valencians. Doncs la veritat, a mi no m’importaria gens ni mica, si no fos perquè en aquest cas indica una mesquinesa moral, un despropòsit tan desproporcionat amb la finalitat que es pretén, un insult tan aclaparador envers el públic - i, per extensió, la sociatat en general- que escoltarà l’òpera, al qual es tracta com si fos un infant ignorant incapaç de tenir criteri propi i capacitat de raonament. I el que em sembla, a més, lamentable, és que hi haurà bona part del públic que aplaudirà la iniciativa del canvi i que l’única conversa que li suggerirà l’actuació dels artistes serà que en lloc de catalans s’hagi dit valencians o aragonesos. Com n’és de difícil viure i sobreviure al sud, gairebé tant com al nord, però en diferent.

I que penós que el director -a qui trobo certa cara de bèmio- hagi acceptat figurar de cap de turc i hagi dit que la idea del canvi és seva. Algú llogarà aquest senyor fora del territori valencià? I el públic, cantarà catalán -el text, evidentment és en castellà- cada vegada que l’actor digui aragonés o valenciano? Jo estic disposat a fer-ho si algú m’aconsegueix una entrada –pago al comptat- per al 8 d’octubre.

Per cert, quan programarà el Gran Teatre del Liceu Roger de Flor sense canvis, una obra mestra segons la consideració de la crítica en la seva estrena?

En fi, si algú vol llegir alguna cosa més consistent i imaginativa sobre el tema pot recórrer a l’amic Vicent Baydal, comentaris inclosos. Jo mentrestant, i ja des de fora de la polèmica, em complac a deixar-vos el fragment final de la magnífica obertura –sense lletra, és clar- de Chapí i una petita mostra literària de la Crònica de Ramon Muntaner, de quan encara Roger de Flor no era cèsar de l’imperi. Si no m’arriba l’entrada, no confio poder fer gaire res més.



E com tots aquets pensaments, qui eren vers, ell hac fets, venc-se’n al senyor rei, e mès-lo en una cambra, e dix-li tots aquests pensaments que havia fets. E con li hac dit, dix-li:
-Senyor, jo he pensat, si vós ho volets e m’ajudats, que jo daré en aquest fet consell, a vós, e a tots aquells qui servit vos han, e a nós mateix.
E dix-li lo senyor rei que li plaia molt, e qui li graïa molt, ço que s’havia pensat, e que el pregava que ho proveís en tal guiisa, que ell ne fos sens blasme e que fos profit d’aquells qui l’havien servit; e ell que era prest e aparellat que hi donàs tota ajuda que pogués.
-Doncs senyor –dix frare Roger-, ab vostra llicència jo trametré dos cavallkers ab una galea armada a l’emperador de Contastinoble, e fer-li he a saber que jo són aparellat d’anar a ell ab tanta companya de cavall e de peu com ell vulla, tots catalans e aragonesos, e que ens dó acorriment e sou. E jo sé que ell ha gran mester aquest socors, que els turcs li han tolta més de trenta jornades de terra; e ell en nulles gents no en fiaria tant con en catalans e en aragonesos, e majorment en aquests qui han menada aquesta guerra contra lo rei Carles.
E el senyor rei respon-li:
-Frare Roger, vós sabets en aquests afers més que nós; emperò, par-nos que el vostre pensament sia bon. E així ordonats-hi ço que us plaurà, que de tot ço que vós hi ordenets, nós tendrem-nos per pagats.
E sobre açò frare Roger va besar la mà al senyor rei e los altres entenien en la festa, e en lo solaç en lo deport.
E com venc l’endemà, ell féu aparellar una galea...

Ramon Muntaner: Crònica.

P. S. Posats a fer, no podien triar una altra òpera. És que ja són ganes!