vols de pardal

Llegeixo el titular a l'edició digital del diari: Fernández Déu, del PP a Volem hasta llegar a Lliures. No hi veig la noticia, així que m'estalvio llegir no sé quantes línies per arribar a la conclusió que el moviment és estàtic. I quina dèria de fer partits abocats a ser residuals que obtindran, potser, un o dos diputats que es passejaran, sortiran als telediaris, cobraran un sou i aquí s'acaba la història. Esclar que potser m'equivoco, que avui en som molts que a penes passem dels titulars. Lliures! Home, no està malament. Esterlines? Ara per ara, l´única curiositat que tinc és saber quina música triaran. Tal com van les coses no m'estranyaria sentir alguna cançó semblant, amb gavina o qualsevol ocell inclòs,  i que la credulitat sumi:

 

Gran Nino Bravo!

patologies

Avui he vist per la televisió una escena que m'ha deixat espaordit. El ministre Margalló, responent unes paraules que ara no vénen al cas del diputat Xuclà, de Convergència,li ha dit que hauria d'anar al psiquiatre. Xuclà s'ha sentit ofès, el portaveu del grup parlamentari català s'ha sentit ofès, fins i tot el president del Congrés, Jesús Posadas, tan acostumat a escoltar improperis fora de mida, ha trobat altament improcedents aquestes paraules i ha demanat al seu coreligionari que les retires sense permetre-li justificar-les. Margallo, de mala gana, que ja s'ha vist que no ho feia de cor, les ha retirades, cosa que suposo que significa que no constaran en acta, però sí a tots els mitjans de comunicació.

Acostumat com estic a les pel·lícules americanes en general i a les de Woody Allen en particular, no m'ha semblat gens impropi que algú enviés un altre al psiquiatre (i cal recordar que Margallo és el ministre més cosmopolita, com a mínim per raó del càrrec), ans al contrari, fins i tot pot mostrar una mena d'afecte, ben rar públicament entre els polítics en l'exercici públic de la seua professió. El que, a cop calent, realment m'ha sorprès és que el president del Congrés considerés la necessitat de retractació. Per què ha actuat de forma tan taxativa, fins i tot irada? Després ho he comprés: en un país en què una de les figures més glorificades, sacralitzades, unànimement lloada, és el Quijote -jo en sóc també admirador-, enviar algú al psiquiatre és atemptar contra l'esperit de la raça, contra segles de bogeria rarament atenuada per Sanchos Panza ocasionals, seguidors, per altra banda, gairebé incondicionals del bojos per múltiples raons. En resum, Posadas, amb el seu gest, ha considerat Xuclà un dels seus i Margallo un descastat; i si m'equivoco que cadascú ho interpreti com li sembli.

el cul

Quan em semblava que la història.- asèptica-  del lapao ja era el súmmum, apareix una immodesta proposició no de llei, “urgent”, a les Corts valencianes impulsada pel PP, que demanarà a la RAE una modificació de l'entrada valencià. La qüestió no és que es demani una rectificació, sinó els desvergonyiment de qui sap que des de la majoria tot és possible. Vist en resum:

Al text, el PP assenyala que el valencià parteix de la prehistòria, al segle VI abans de Crist, i que ha arribat fins a l'actualitat després de les aportacions de fenicis, grecs i llatins. Segons l'exposició de motius, signada pel síndic del grup parlamentari popular, Jorge Bellver, "en la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els documents arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua".

I continua assenyalant que "la parla dels valencians, que parteix sense dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu ja des del segle VI abans de Crist 'ab' el 'llenguage' ibèric i, després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies amb la forma en què la coneixem".

No tinc cap interès a fer cap comentari al text delirant i grotesc del PP, al menyspreu a la història i, sobretot, a la gent valenciana, o del món. Em meravella, no l'estupidesa, sinó la seguretat que tot els és permès i tot, més o menys, continuarà igual, que la possibilitat de diàleg és una entel·lèquia. M'imagino que molts simplement diran: Che, que rebonic! Em meravella, també, la poca repercussió mediàtica que ha tingut l'assumpte en els mitjans, de tal manera que he hagut de tornar a anar a les fonts per confirmar que era cert el que havia llegit i que, a més, era actual, no una declaració del principi dels temps.

Em meravella, tant o més, la meua tendència a deixar anar paraules per explicar que allà on hi ha persones que tenen la boca, d'altres tenen el forat del cul des d'on els surt una diarrea malaltissa que cap expert patòleg seria capaç d'analitzar i menys de curar.

No hagués estat més efectiu simplificar el post amb una sola imatge?

existeixen els almogàvers?

Des de sempre que l’obra artística original ha sofert, amb finalitats diverses, modificacions, adaptacions i reinterpretacions, sovint des de la ignorància, de vegades des de la saviesa. Els resultats han estat variats, sorprenentment interessants algun cop i sovint absolutament innecessaris i menyspreables. Res a dir, és normal que cada individu i cada temps deixi anar la seva mirada sobre el passat i la vulgui comunicar al present; la funció de l’espectador és la de jutjar i aplaudir o mostrar la seva indiferència, per dir-ho suaument, davant de la nova visió. Sigui com sigui, inicialment cal fer confiança a la bona intenció del reinterpretador, fins i tot quan ja ha demostrat anteriorment la seva minusvalidesa intel·lectual.

Examinem un cas concret, per exemple una òpera gairebé oblidada. Posem-li un nom i un autor: Roger de Flor, de Ruperto Chapí, ara que és el su centenari. Imaginem que es canvia no una nota de la partitura, sinó únicament una paraula del text del llibretista, Mariano Capdepón. No sembla que tingui cap importància. Ah, però hi ha paraules i paraules i, sobretot, intencions. Imaginem que cada vegada que surt la paraula catalans a l’òpera l’adaptador la canvia pel mot aragonesos o valencians. Doncs la veritat, a mi no m’importaria gens ni mica, si no fos perquè en aquest cas indica una mesquinesa moral, un despropòsit tan desproporcionat amb la finalitat que es pretén, un insult tan aclaparador envers el públic - i, per extensió, la sociatat en general- que escoltarà l’òpera, al qual es tracta com si fos un infant ignorant incapaç de tenir criteri propi i capacitat de raonament. I el que em sembla, a més, lamentable, és que hi haurà bona part del públic que aplaudirà la iniciativa del canvi i que l’única conversa que li suggerirà l’actuació dels artistes serà que en lloc de catalans s’hagi dit valencians o aragonesos. Com n’és de difícil viure i sobreviure al sud, gairebé tant com al nord, però en diferent.

I que penós que el director -a qui trobo certa cara de bèmio- hagi acceptat figurar de cap de turc i hagi dit que la idea del canvi és seva. Algú llogarà aquest senyor fora del territori valencià? I el públic, cantarà catalán -el text, evidentment és en castellà- cada vegada que l’actor digui aragonés o valenciano? Jo estic disposat a fer-ho si algú m’aconsegueix una entrada –pago al comptat- per al 8 d’octubre.

Per cert, quan programarà el Gran Teatre del Liceu Roger de Flor sense canvis, una obra mestra segons la consideració de la crítica en la seva estrena?

En fi, si algú vol llegir alguna cosa més consistent i imaginativa sobre el tema pot recórrer a l’amic Vicent Baydal, comentaris inclosos. Jo mentrestant, i ja des de fora de la polèmica, em complac a deixar-vos el fragment final de la magnífica obertura –sense lletra, és clar- de Chapí i una petita mostra literària de la Crònica de Ramon Muntaner, de quan encara Roger de Flor no era cèsar de l’imperi. Si no m’arriba l’entrada, no confio poder fer gaire res més.



E com tots aquets pensaments, qui eren vers, ell hac fets, venc-se’n al senyor rei, e mès-lo en una cambra, e dix-li tots aquests pensaments que havia fets. E con li hac dit, dix-li:
-Senyor, jo he pensat, si vós ho volets e m’ajudats, que jo daré en aquest fet consell, a vós, e a tots aquells qui servit vos han, e a nós mateix.
E dix-li lo senyor rei que li plaia molt, e qui li graïa molt, ço que s’havia pensat, e que el pregava que ho proveís en tal guiisa, que ell ne fos sens blasme e que fos profit d’aquells qui l’havien servit; e ell que era prest e aparellat que hi donàs tota ajuda que pogués.
-Doncs senyor –dix frare Roger-, ab vostra llicència jo trametré dos cavallkers ab una galea armada a l’emperador de Contastinoble, e fer-li he a saber que jo són aparellat d’anar a ell ab tanta companya de cavall e de peu com ell vulla, tots catalans e aragonesos, e que ens dó acorriment e sou. E jo sé que ell ha gran mester aquest socors, que els turcs li han tolta més de trenta jornades de terra; e ell en nulles gents no en fiaria tant con en catalans e en aragonesos, e majorment en aquests qui han menada aquesta guerra contra lo rei Carles.
E el senyor rei respon-li:
-Frare Roger, vós sabets en aquests afers més que nós; emperò, par-nos que el vostre pensament sia bon. E així ordonats-hi ço que us plaurà, que de tot ço que vós hi ordenets, nós tendrem-nos per pagats.
E sobre açò frare Roger va besar la mà al senyor rei e los altres entenien en la festa, e en lo solaç en lo deport.
E com venc l’endemà, ell féu aparellar una galea...

Ramon Muntaner: Crònica.

P. S. Posats a fer, no podien triar una altra òpera. És que ja són ganes!