dimissió

Suposo que si m'hagués trobat en qualsevol carrer l'autobús transfòbic (sic), m'hagués produït certa curiositat que de cap manera s'hagués convertit en un post; ara, en canvi, després d'haver-lo vist en els mitjans, he encetat aquestes línies que s'acaben aquí: ni uns ni tampoc els altres.

creences

Quan sento algú -i són molts- que, potser generalitzant i amb un rampell d'irreflexió tan comuna als mitjans de comunicació i també a la vida quotidiana, diu que cal respectar totes les creences, m'esborrono. Continuar amb l'explicació de la meua inquietud davant d'aquestes manifestacions em semblaria un insult a la intel·ligència. Esclar que la intel·ligència s'ha convertit en un concepte de creixement pluridimensional exponencial.

paga la Federació Europea de Ciclistes els periodistes?

Surto a comprovar que els reis de l'orient hagin entès bé la carta que els va escriure la Joana. Al final, sembla que no gaire, potser perquè la carta era lacònica o perquè els reis, que per això ho són, fan el que volen i entenen el que els dóna la gana.


Per fer les comprovacions, he fet els trajectes a peu, si exceptuo el de Roger de Flor-Mallorca a Passeig de Gràcia-Mallorca. Calculo, tenint en compte el temps i els carrers fàcils de mesurar en metres de l'Eixample, que he caminat entre quatre quilòmetres i mig i cinc, lleugerament per sobre del meu quilometratge habitual dels dies feiners i per sota del dels caps de setmana, divendres inclosos (els diumenges són dies maleïts). No m'allargaré en detalls de la caminada (mirades, converses breus, intent d'atracament frustrat...), sinó que només focalitzaré dos aspectes: hi havia molta gent que caminava i poca, tenint en compte percepcions d'altres dies, en bicicleta; el percentatge de gent amb bosses de botigues m'ha semblat insignificant, cosa que no vol dir res, perquè l'observació durant una part d'un dia i un trajecte no permet establir cap llei universal.

Ja a casa, les bicicletes em fan anar a la pàgina 33 del diari d'ahir:


SI EUROPA PEDALÉS COM DINAMARCA


Si tots els europeus pedalessin com ho fan els danesos, Europa aconseguiria fins un quart de l'objectiu de reducció de gasos d'efecte hivernacle que s'ha fixat per al 2050. Per això caldria anar amb bicicleta uns 2,6 quilòmetres diaris, en lloc dels minsos 500 metres de la mitjana europea, segons un estudi de la Federació de Ciclistes Europeus.


El text -no m'atreveixo a anomenar-lo notícia- em va esborronar. En primer lloc, la qüestió de les mitjanes mai no significa res i els periodistes ho haurien de saber. Quants quilòmetres pedalen els catalans? I els de Barcelona? I els de Riudoms? La periodista, ha contrastat les dades de la Federació Europea? Però, encara més important: perquè pedala la gent? Potser per reduir els gasos que provoquen l'efecte hivernacle? Més insòlit -des de la meva perspectiva-: la gent no camina cada dia com a mínim dos o tres quilòmetres? On anirem a parar? Tangencial: com és que els fabricants de bicicletes no es queixen de la disminució de vendes del seu producte? És que és un negoci pròsper? És la bicicleta, encara, un mitja de lleure o transport a l'alça? Fabricar bicicletes pot contribuir, en el nostre país, a sortir de la crisi? I els fabricants de calçat, que no hi tenen res a dir? Podria continuar indefinidament amb la concatenació, però no val la pena. Cal agafar la bicicleta per fer menys de tres quilòmetres diaris de mitjana? Ai, quina pressa!

En esmentar Dinamarca i pensant en els escriptors que en aquestes dates concreten els llibres que més els han interessat durant l'any, jo també vull dir la meva, dels danesos -ei, qui em pot citar un llibre danès llegit durant el 2011?-: Les ales del dinosaure, de Sissel Jo-Gazzan.

existeixen els almogàvers?

Des de sempre que l’obra artística original ha sofert, amb finalitats diverses, modificacions, adaptacions i reinterpretacions, sovint des de la ignorància, de vegades des de la saviesa. Els resultats han estat variats, sorprenentment interessants algun cop i sovint absolutament innecessaris i menyspreables. Res a dir, és normal que cada individu i cada temps deixi anar la seva mirada sobre el passat i la vulgui comunicar al present; la funció de l’espectador és la de jutjar i aplaudir o mostrar la seva indiferència, per dir-ho suaument, davant de la nova visió. Sigui com sigui, inicialment cal fer confiança a la bona intenció del reinterpretador, fins i tot quan ja ha demostrat anteriorment la seva minusvalidesa intel·lectual.

Examinem un cas concret, per exemple una òpera gairebé oblidada. Posem-li un nom i un autor: Roger de Flor, de Ruperto Chapí, ara que és el su centenari. Imaginem que es canvia no una nota de la partitura, sinó únicament una paraula del text del llibretista, Mariano Capdepón. No sembla que tingui cap importància. Ah, però hi ha paraules i paraules i, sobretot, intencions. Imaginem que cada vegada que surt la paraula catalans a l’òpera l’adaptador la canvia pel mot aragonesos o valencians. Doncs la veritat, a mi no m’importaria gens ni mica, si no fos perquè en aquest cas indica una mesquinesa moral, un despropòsit tan desproporcionat amb la finalitat que es pretén, un insult tan aclaparador envers el públic - i, per extensió, la sociatat en general- que escoltarà l’òpera, al qual es tracta com si fos un infant ignorant incapaç de tenir criteri propi i capacitat de raonament. I el que em sembla, a més, lamentable, és que hi haurà bona part del públic que aplaudirà la iniciativa del canvi i que l’única conversa que li suggerirà l’actuació dels artistes serà que en lloc de catalans s’hagi dit valencians o aragonesos. Com n’és de difícil viure i sobreviure al sud, gairebé tant com al nord, però en diferent.

I que penós que el director -a qui trobo certa cara de bèmio- hagi acceptat figurar de cap de turc i hagi dit que la idea del canvi és seva. Algú llogarà aquest senyor fora del territori valencià? I el públic, cantarà catalán -el text, evidentment és en castellà- cada vegada que l’actor digui aragonés o valenciano? Jo estic disposat a fer-ho si algú m’aconsegueix una entrada –pago al comptat- per al 8 d’octubre.

Per cert, quan programarà el Gran Teatre del Liceu Roger de Flor sense canvis, una obra mestra segons la consideració de la crítica en la seva estrena?

En fi, si algú vol llegir alguna cosa més consistent i imaginativa sobre el tema pot recórrer a l’amic Vicent Baydal, comentaris inclosos. Jo mentrestant, i ja des de fora de la polèmica, em complac a deixar-vos el fragment final de la magnífica obertura –sense lletra, és clar- de Chapí i una petita mostra literària de la Crònica de Ramon Muntaner, de quan encara Roger de Flor no era cèsar de l’imperi. Si no m’arriba l’entrada, no confio poder fer gaire res més.



E com tots aquets pensaments, qui eren vers, ell hac fets, venc-se’n al senyor rei, e mès-lo en una cambra, e dix-li tots aquests pensaments que havia fets. E con li hac dit, dix-li:
-Senyor, jo he pensat, si vós ho volets e m’ajudats, que jo daré en aquest fet consell, a vós, e a tots aquells qui servit vos han, e a nós mateix.
E dix-li lo senyor rei que li plaia molt, e qui li graïa molt, ço que s’havia pensat, e que el pregava que ho proveís en tal guiisa, que ell ne fos sens blasme e que fos profit d’aquells qui l’havien servit; e ell que era prest e aparellat que hi donàs tota ajuda que pogués.
-Doncs senyor –dix frare Roger-, ab vostra llicència jo trametré dos cavallkers ab una galea armada a l’emperador de Contastinoble, e fer-li he a saber que jo són aparellat d’anar a ell ab tanta companya de cavall e de peu com ell vulla, tots catalans e aragonesos, e que ens dó acorriment e sou. E jo sé que ell ha gran mester aquest socors, que els turcs li han tolta més de trenta jornades de terra; e ell en nulles gents no en fiaria tant con en catalans e en aragonesos, e majorment en aquests qui han menada aquesta guerra contra lo rei Carles.
E el senyor rei respon-li:
-Frare Roger, vós sabets en aquests afers més que nós; emperò, par-nos que el vostre pensament sia bon. E així ordonats-hi ço que us plaurà, que de tot ço que vós hi ordenets, nós tendrem-nos per pagats.
E sobre açò frare Roger va besar la mà al senyor rei e los altres entenien en la festa, e en lo solaç en lo deport.
E com venc l’endemà, ell féu aparellar una galea...

Ramon Muntaner: Crònica.

P. S. Posats a fer, no podien triar una altra òpera. És que ja són ganes!