Vagi per endavant que continuo amb el
pensament que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat
a les eleccions del desembre, però entenc les presses dels polítics
d'una i altra banda per tornar a la vida pública i al poder, i a la
vida si fa no fa de sempre..., i la gent... De la gent, dels votants,
dels anònims, en sé poca cosa. Dit això, no descarto parlar una
mica del circ en algun altre moment.
Més que en les paraules dels polítics,
la meua atenció de darrera hora d'ahir es va centrar en les de
l'article d'Isabel Coixet al diari “El País” que podeu llegir
aquí. Explicava Coixet, en format de conte curt, com aquest estiu la
Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi. El fet em va fer
reflexionar i em va fer passar de l'anècdota a la categoria.
L'admirable Sardà va rebre la Creu del govern de Jordi Pujol i la va
tornar durant el govern del president Puigdemont. No entraré en les
obvietats del gest de l'actriu, sinó en les divagacions que es van
apoderar del meu pensament. Entenc que l'artista va acceptar de bon
grat la Creu -creu?- en el seu moment, entenc que la distinció la
dona un govern en nom -o no?- del poble de Catalunya, entenc que els
governs i les seues polítiques canvien, però que Catalunya -ai, una
altra vegada les abstraccions que tan combato- avança (o
involuciona) més enllà dels governs de torn... En definitiva, fent
un exercici de suplantació de personalitat, em vaig imaginar a mi
mateix acceptant una distinció en un moment i d'unes mans que em
fossin properes; renunciaria al premi perquè el moment i les mans
que ara donen les distincions em semblessin espuris? Al contrari,
guardaria el guardó com a símbol d'un temps i d'un país que eren
els meus i que potser tornaran. En la extrapolació que vaig fer vaig
imaginar un republicà rebent una distinció del govern República i
tornant-la als usurpadors franquistes. No, no, vaig pensar, mai de la
vida, que la distinció em donaria vida i força. Etc.
