il·lusions escasses

He mirat i escoltat el debat -bé, potser cal dir el torn de paraules parlant amb propietat- dels representants dels principals partits polítics -els més votats, vull dir- que es presenten a les eleccions del 21. Al final he tingut les mateixes sensacions que en els pocs partits de futbol que miro: canvien els jugadors i rarament n'hi ha algun d'excepcional, però el funcionament és el de sempre i al final penses que s'ha acabat mirar partits i escoltar polítics, encara que saps que reincidiràs.

Continuo pensant, i he reflexionat una mica més sobre el tema, que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat en aquestes eleccions, i em semblen tan evidents els arguments a favor de la meua idea que no molestaré la intel·ligència de ningú enumerant-los. Dit això, em temo que dijous votaré, què hi farem; tot i saber que, ara més que mai des de l'aprovació de la Constitució, la capacitat de maniobra de la Generalitat serà limitada i subjecta a la tutela, valgui l'eufemisme, del poder executiu, legislatiu i judicial centrals; també convençut que realment ningú, o gairebé, es planteja el canvi d'unes estructures polítiques obsoletes i de tot el que comporten.

És curiós i divertit, i al mateix temps esgarrifós, llegir aquests dies a VilaWeb una tria de textos de Josep Pla sobre polítics i política feta per Quim Torra. Escrits fa dècades, la majoria podrien ser d'avui. Esclar que grecs i romans ja deien coses semblants.

Continuant amb Pla, ja he acabat Fer-se totes les il·lusions possibles, que m'havia proposat que fos una lectura estrictament de Nadal; a veure quin substitut li trobo. Potser en un altre moment diré alguna cosa sobre el llibre; mentrestant, i per continuar amb la dinàmica política, acabo amb uns nota breu que no deixa de tenir connotacions actuals:

El 8 de juny de 1882, sortia a Madrid un diari humorístic que valia tres quartos i s'anomenava El Tribuno. Aquest diari proposà una constitució per al país de només dos articles: Art. 1. Todo el mundo tendrá la facultad de mandar y prohibir cuanto se le antoje. Art. 2 Todo el mundo podrà desobedecer siempre que le traiga cuenta.

arc de sant Martí

Avui, mirant algunes intervencions de polítics (uf!) i votants en diferents programes de televisió, he pensat que la pregunta identitària que se sol fer en moltes enquestes és excessivament i clarament reduccionista: se sent més, menys o igual espanyol que català? La pregunta s'hauria d'ampliar amb molts més ítems: se sent més, menys o igual aragonès que català? I així fins arribar a se sent més valencià (o qui sigui que acaba l'alfabet) que català? Evidentment, les concrecions no servirien per a gaire cosa, però donarien una pista als curiosos sobre la gent d'aquesta península grotesca i sobre les ganes de tocar...

Tot i l'ampliació de les especificacions, estic segur que encara hi hauria qui consideraria que no pertany a cap grup proposat, com aquell de Mollerussa, d'edat provecta, que és considera més nord-americà que res perquè té John Wayne com a ídol inqüestionable, o el de Beseit que és considera japonès perquè... Perdó, que em sembla que els meus coneixements toponímics, fronterers i identitaris trontollen i es podria iniciar algun conflicte. Callo.

d'un temps d'un país

Vagi per endavant que continuo amb el pensament que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat a les eleccions del desembre, però entenc les presses dels polítics d'una i altra banda per tornar a la vida pública i al poder, i a la vida si fa no fa de sempre..., i la gent... De la gent, dels votants, dels anònims, en sé poca cosa. Dit això, no descarto parlar una mica del circ en algun altre moment.

Més que en les paraules dels polítics, la meua atenció de darrera hora d'ahir es va centrar en les de l'article d'Isabel Coixet al diari “El País” que podeu llegir aquí. Explicava Coixet, en format de conte curt, com aquest estiu la Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi. El fet em va fer reflexionar i em va fer passar de l'anècdota a la categoria. L'admirable Sardà va rebre la Creu del govern de Jordi Pujol i la va tornar durant el govern del president Puigdemont. No entraré en les obvietats del gest de l'actriu, sinó en les divagacions que es van apoderar del meu pensament. Entenc que l'artista va acceptar de bon grat la Creu -creu?- en el seu moment, entenc que la distinció la dona un govern en nom -o no?- del poble de Catalunya, entenc que els governs i les seues polítiques canvien, però que Catalunya -ai, una altra vegada les abstraccions que tan combato- avança (o involuciona) més enllà dels governs de torn... En definitiva, fent un exercici de suplantació de personalitat, em vaig imaginar a mi mateix acceptant una distinció en un moment i d'unes mans que em fossin properes; renunciaria al premi perquè el moment i les mans que ara donen les distincions em semblessin espuris? Al contrari, guardaria el guardó com a símbol d'un temps i d'un país que eren els meus i que potser tornaran. En la extrapolació que vaig fer vaig imaginar un republicà rebent una distinció del govern República i tornant-la als usurpadors franquistes. No, no, vaig pensar, mai de la vida, que la distinció em donaria vida i força. Etc.

esborrany sobre l'evolució de la involució

Els empresonaments barroers (es volia que coincidissin amb els dia dels difunts de totes totes?) i l'exili anunciat m'agafen al nord. Involució: Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia! Noto en molta gent, apart de sentiments contraposats, antagònics, una sensació de desconcert, no tant pels fets sinó pel futur, el futur més immediat, que en aquest país ningú allarga gaire la vista si no és per les hipoteques; alguns poden adduir que en la qüestió catalana la cosa ja fa prou anys que dura, no ho discutiré. A la immediatesa política (i social), a la impaciència, contribueixen en gran mesura els mitjans de comunicació i els polítics, que ja es plantegen com anar a les eleccions que tenim a tocar.

A mi, que tinc en moltes coses un ritme cada dia més lent, se m'acut que si només es presentessin a les eleccions els partits clarament unionistes, o constitucionalistes, o com sigui que es puguin definir, sent molt optimistes, però molt, però moltíssim, amb prou feines aconseguirien el 40 % de vots sobre el cens electoral. Que què vull dir? És obvi. Però la gent té pressa per tantes coses, i que farien mentrestant els polítics que no es presentessin? I entre nosaltres potser les pors per tantes incerteses?

P. S. He mirat a TV3 la peli (pel·li) sobre Casals. Deixant de banda la idoneïtat de les programacions de la televisió, m'ha semblat que era un bon moment per començar a escoltar i a difondre el Cant dels ocells, fins que els ocells i ocellets surtin de la presó. Així es complementaria la trilogia: Llach, Maria del Mar, Casals. M'imagino el final de les grans (?) manifestacions que es preveuen closes amb un violoncel. Mmmmmm! Quina pau!

diumenge, encara pausa

Abans de tornar a casa per fer el dinar, coincideixo al Passeig de Gràcia, just a l'altra banda de la Pedrera, amb un grupet de nois i noies, senyors i senyores, que branden banderes espanyoles i s'aturen al costat de dues furgonetes dels mossos i d'una petita bastida de TV3. Repeteixen consignes i càntics curts que deuen haver cridat durant la manifestació, provoquen els mossos, i un abanderat, més atrevit, copeja la furgoneta amb el pal, com un aficionat a les vaquillas temptaria la bèstia; del vehicle surt una mossa rossa i se li encara amb posat torero -deu ser de Salamanca o de les terres de l'Ebre-, l'aficionat es fa enrere i desafia. No passa res. Em queden vint minuts per arribar a casa. Camino una estona darrere d'una parella de mitjana edat (més espanyols que catalans, només espanyols?), ella porta la bandera a la cintura, ell rebregada al costat, res de capeta lligada al coll. M'agraden el roig i el groc, reduccions de la bandera catalana, i l'escut complex que exemplifica tants segles d'història. Com s'ha escurçat el dia...

Mentrestant, la República, dos dies després de la seva proclamació, a penes dona senyals de vida. Res de manifestacions milionàries omplint els carrers d'alegries indescriptibles. Cap proclama triomfant repetida fins a l'infinit. I ja els primers secessionistes que s'apunten a les eleccions. Per aquelles associacions estranyes de la ment, Santi Vila, que ja s'ofereix per liderar el Partit Demòcrata, se'm materialitza com Manuel Valls, que diu que ell i altres europeus vindran a fer campanya (encara no se saben els detalls)... I tantes altres coses, incloent l'incombustible i cremat Borrell, fantasma del passat, sac de bilis.

Si no fos pel futbol... He sentit dir que Florentino impugnarà el resultat del partit perquè el Girona no és un equip espanyol. El que no m'acabo de creure és que Rajoy, després d'una breu reunió extraordinària amb els seus ministres, hagi decidit destituir el president i l'entrenador del Girona F C. Sí, ja ho sé, tot és possible.

a por ellos!

No diré que no hagi estat un dia intens i, sobretot en la política catalana, de l'ai al cor i de les esperes encara -més ai!-  no resoltes. He seguit una mica i he vist alguns resums i opinions de la jornada, més les conclusions, encara parcials, que la continuïtat de les intervencions. De tot plegat, i símptoma de com es desenvolupen els fets, el que m'ha cridat més l'atenció ha estat l'anècdota que es pot elevar a categoria protagonitzada per Ferran Mascarell. Resulta que el president del Senat l'ha invitat a parlar en la cambra alta en la seua qualitat de representant del govern de Catalunya -o de Puigdemont- i quan ja el tenien assegut el mateix president li ha demanat que abandonés el Senat. No cal que afegeixi res més a la meua subjectivitat.

del refranyer

Aquesta nit, durant i acabat el debat a sis a la televisió catalana -a dos canals, per si de cas-, el meu pensament es distreia amb i en una frase sentida i fins i tot aplicada a la meua persona en la joventut que per raons òbvies de correcció política en aquesta època de jungla salvatge no sento dir gens: Com més gran més animal. La qüestió que no especificaré és si gran és refereix a l'edat dels polítics intervinents, als anys que té el partit que representen o al nombre de vots que han tret en les darreres eleccions que ara es repetiran. Potser caldria fer un percentatge segons aquestes tres característiques? El que queda clar és que el concepte d'animal el dic en un sentit pejoratiu; aquí no vull que ningú s'agafi a un possible equívoc.

Concretat això, no em sorprèn però em continua mortificant que els resultats de les eleccions espanyoles tinguin un component en clau catalana tan marcat, per no dir decisiu. I quan dic clau no sabria quin ordre de prioritats establir, suposo que depèn de les persones, partits polítics o estaments: econòmic, polític, sentimental... ? Una mica de tot? Quan dic polític, evidentment, em refereixo a l'interès a adquirir poder o mantenir-se en el poder.

Com que sabem amb una imprecisió previsible els vots a cada partit, l'única incògnita de les postneoeleccions és qui formarà govern, però, sobretot, perquè formaran govern en unes circumstàncies que hauran variat mínimament respecte les anteriors. El meu pensament racional, tenint en compte els antecedents, és que s'hauria d'anar a una tercera ronda, però com que això és difícil que passi, estic impacient per veure i escoltar.

Acabo abruptament: Qui no et conegui que et compri. Esclar que, vist els interessos dels bancs per guardar els estalvis, alguna cosa cal comprar.

currículum

És cosa sabuda que els partits polítics presenten currículums durant tot l'any, encara que amb més insistència durant els períodes electorals. Com en qualsevol demanda de treball, la documentació segueix l'eix temporal comunament acceptat: passat, present i futur. Mèrits d'abans i d'ara i promeses d'exercir la feina d'una manera òptima, idònia. Evidentment es destaquen els suposats elements positius i es negligeixen o es disfressen aquells que poden ser considerats negatius. Fins aquí normal, el contractant decidirà si en té prou amb els mèrits al·legats o investigarà pel seu compte els fracassos no explicitats; també, en un pla ideal, tindrà en compte si la superació dels fracassos no especificats és un plus.

Fins aquí tot més o menys normal; ara bé, en el cas dels partits polítics hi ha un gruix important del currículum dedicat a blasmar els altres demandants de feina: la seua incompetència passada i present i una projecció previsible de la incompetència futura. Sovint en aquestes demandes de treball s'insisteix més en els demèrits aliens que en els mèrits propis, cosa que no sembla gaire intel·ligent de cara als possibles contractants, si més no, sembla lletja.

Finalment, el curiós del cas -meravella de meravelles- és que aquestes estratègies, segons em consta, tenen un índex d'èxit notable. Afegir exemples em semblaria un exercici capciós i inútil, fins i tot de mal gust.

urnes, arnes...?

Un comentari de pons007 m'ha fet reflexionar. Diu ell: A veure si ara es posa de moda començar a fer cas als resultats referèndums. No, sabem que a vegades es fa cas i a vegades no; i no entrem en l'omnipresent pregunta de tantes votacions: és vinculant o no? A Barcelona tenim un cas relativament recent que potser no es pot anomenar referèndum sinó consulta ciutadana -uf, això dels noms-, Hereu ens diu si cal fer reformes a la Diagonal i li diem que no, Trias, el seu successor, no consulta la ciutadania i ens eixampla les voreres, i tots tan contents, i a veure quan Colau es decideix a continuar la reforma fins al passeig de Sant Joan, que la necessita amb urgència. A Tortosa, que era l'origen del comentari, pot passar el mateix, vindrà un nou consistori municipal i decidiran pel seu compte desmuntar el monument franquista reinterpretat del mig del riu i no passarà gaire cosa, crec.

Els referèndums -o les consultes- oficials són molt curiosos. Quan i per què els representants democràticament elegits pel poble -és veritat que quan votem a penes coneixem (i conèixer és un dir) els primers de la llista, i encara- senten la necessitat de demanar als ciutadans que opinin sobre determinada qüestió? És un misteri. De fet els referèndums sempre fan una mica de pudor: o bé indiquen que el governant es vol rentar les mans sobre un tema controvertit o bé indiquen que si fos per ells la cosa no es tocaria o, en altres casos, volen que se'ls digui: sí teníeu raó (a vegades no calculen bé la seua raó); també, davant de veus polítiques discordants, esperen una confirmació de la seua política fent veure – i a vegades pots ser veritat- que emana de la voluntat popular, sovint prèviament mediatitzada. Em deixo alguna variant? I tant!

Com em passa cada cop més, m'he deixat emportar per les divagacions, perquè no volia parlar de referèndums sinó d'eleccions. Ara em toca abreviar. La qüestió és aquesta: per què és obligatori, si l'atzar et crida, presentar-te com a president o vocal en les meses electorals? Hi ha algun detall en aquesta obligatorietat que se m'escapa, i mira que la deuen haver justificat vegades. Hauria de sr un orgull participar en un dels moments nuclears de la democràcia? Però aquesta història necessita un nou començament; un altre dia.

escriptura automàtica

Veig i escolto una part de l'entrevista a l'expresident Mas i, a continuació, una taula rodona -o com es digui- amb moderador i periodistes i polítics. Aquesta dèria de dir que un és el centre! Quantes vegades caldrà repetir que el centre pràcticament no existeix, que és un concepte que només s'entén en boca de qui es pensa que és al mig per sospesar i inclinar la balança a dreta o esquerra,com si no formés part del pes que equilibra o desequilibra.

Dreta o esquerra? Com a conceptes polítics, especialment en boca dels polítics, actualment són d'enorme imprecisió, obsolets, de difícil comprensió, de definició vagament aproximativa. Mots genèrics que cadascú interpreta i reinterpreta segons les seus conveniències. Quines paraules claus caldria fer servir per situar els partits en una ideologia determinada? No ho sé. Políticament és dubtós que continuïn existint ideologies en el sentit tradicional. La qüestió, avui més que mai, és veure-les venir, la flexibilitat, l'adaptació; no en funció dels votants, esclar, sinó d'un mateix i del propi partit. El PP i el PSOE són mestres en aquest joc i la seua pervivència dependrà de l'adaptabilitat als moviments de la societat, dels votants. El PSOE, calcula més malament, li auguro encara més baixada; la Chacón, en canvi, és més llesta, ha decidit seguir la tàctica de veure-les venir, si convé ja es farà sentir, de moment, que es cremin els altres.

A mi Rufián, em sembla un polític perfecte, totalment identificat amb els requisits discursius i argumentals dels nous temps, una mena de resurrecció del meu admirat Azorín, mestre dels punts i seguit(s).

Que no es presentin junts Convergència -o com es digui demà- amb ERC crec que és l'opció més intel·ligent de cara als votants independentistes, a l'augment dels seus vots. Llàstima que Convergència sempre necessiti crosses... Etc.

inici de càntic

Mentre escoltava el partit del Barça per la ràdio i anava fent altres coses, m'agafa per sorpresa la designació del periodista i alcalde de Girona, etc., Carles Puigdmont com a candidat a president del país, la investidura del qual tindrà lloc demà a les 5 de la tarda, mitja hora abans de la posta del sol. Cap a les 8, deixo el meu retir del nord i torno a la capital per seguir més de prop la proclamació presidencial. M'agrada Puigdemont, que, nascut al 62, sembla que té un pacte d'eterna joventut amb el diable o amb qui sigui que ara es dediqui a aquests afers. Ja es veurà, o no, quins pactes haurà de fer per mantenir-se.

Com que no he llegit els documents, no sé, a part del pas a la dreta o a l'esquerra de Mas, quines han estat les renúncies, que em temo que seran més dures, electoralment parlant, per a la CUP que per a la resta . Tot sigui per a bé: la nau va, que diria Fellini, i ja es veurà, o no, qui n'és el capità i a quin port arriba.

Penso alguns detalls -que si això o allò o allò altre- que estic a punt d'afegir, però em repenso quan penso que encara estic en procés de passar d'un estat contemplatiu a un altre de lleugerament actiu. Repeteixo, el que importa és que la nau va i que bé puc esperar a veure'n el rumb.

M'acaben d'enviar un whatsapp amb una foto del nou candidat juntament amb altra gent i amb una inscripció sobreposada que diu: Trempera. Aquests és un país de tremperes matineres. Que durin, esclar.

sense conclusions i en desordre

1. Veig que fan el cara a cara entre Rajoy i Sánchez en quatre canals de televisió. Passo pels altres canals, en cap ofereixen una contraprogramació potent, engrescadora. Consideren les televisions que tenen l'audiència perduda durant la durada del debat? Quina pena.

2. Esclar que potser la televisió és el més involucionista dels mitjans de comunicació.

3. Admiro els polítics potser perquè no els comprenc. No em refereixo als qui entren en política perquè és l'única oportunitat que tenen de fer diners o cap altra possibilitat de ser reconeguts, sinó als qui en podrien fer més i fins i tot servir millor els seus conciutadans des de qualsevol altra professió. Dedicar-se a la política, exigeix una dosi de masoquisme excepcional.

4. Esclar que no comprenc la professionalització de la política i que no hi hagi cap llei -tantes que en fan cada any.- que ho impedeixi.

5. Mirant el debat Rajoy-Sànchez arribo a la conclusió que alguns polítics són més aviat historiadors -potser una mica mentiders, però això és consubstancial a la professió- parlen del passat i a penes concreten el futur. Evidentment, això els podria honorar: qui pot predir el futur?

6. Els dos polítics d'avui eren més aviat justets, potser més -i més mesquí, qui ho havia de dir- Sànchez, però tot i la seua manifesta incapacitat, la seua ambigüitat, les seues contradiccions, les seues tangents, la seua simplicitat -reflex nostre?- un dels dos podria regir el funcionament peninsular durant la propera legislatura.

7. He deixat de mirar el debat quan, preguntats sobre Catalunya, cap del dos púgils de pegada incruenta ha concretat res. La pregunta era fàcil, però potser la resposta era complexa. I tot plegat, és curiós saber que les properes eleccions són les que es decidiran més en clau catalana des del 78.

En definitiva, que ignoro per què votem... Sí, sí, també incloc els altres partits: quatre idees de venedors de fum: focs d'encenalls que tenen la pretensió de fer-se transcendents, fogueres de Sant Joan com si cremessin fusta d'oliveres mil·lenàries.

cartelleria

Dubto que ja augmenti el volum dels cartells de propaganda electoral del 20-D i, la veritat, la cosa és molt pobra, sobretot si la comparem amb els anys de bonança econòmica en què la publicitat en paper i en cartró era asfixiant als carrers de Barcelona. De moment, no he vist cap cartell de partit enganxat sobre la publicitat d'un altre partit; o s'afanyen o la tristor política al carrer serà la tònica d'aquestes eleccions.

És clar que potser per fi -a part de l'estalvi d'acord amb el moment- els partits s'han adonat que les eleccions es guanyen als mitjans de comunicació, sobretot a les televisions. No passarà dia que no es pugui sintonitzar un canal i veure -sobretot veure- i escoltar algun dels principals candidats al govern d'Espanya, Rajoy a part, que ja ho ha dit tot, i mai ha estat gran cosa, i si li queda alguna per repetir, tria la casa de Bertín Osborne.

Sempre m'he preguntat si els cartells on surt un candidat tenen gaire incidència en el vot dels ciutadans. Si és així, no ho entenc. Total, veiem una cara i poquíssimes paraules, sovint només una, la majoria de vegades penso que equivocades. Per exemple, en el cartell de Ciudadanos apareix Rivera i un mot clau: ilusión. Al meu entendre, quadraria més l'eslògan “el ilusionista”. No cal que ho argumenti.

Aquest vespre, durant una estona molt curta, he seguit la penjada de cartells de tres noies. Eren cartells de Podemos, sense cap cara. M'han dit que demà penjarien els que porten tres cares. Els he dit, i no s'han ofès, que el color del cartell, el de demà, no m'agradava gens, amb aquest color horrible que es menja els rostres. No sé, potser hi ha algun estudi que diu que els colors són bàsics, que fins i tot no cal cares ni paraules ni res més. Ha estat divertida l'estona brevíssima amb les noies. A la vora nostra ha parat un cotxe de la guàrdia urbana i no teníem clar si podíem penjar o no els cartells, però segurament l'autoritat venia més per vigilar els manters que la pobra contribució publicitària de tres noies i el seu fotògraf improvisat. Esclar que la cosa s'ha allargat, primer he fet les meues fotos, després una altra amb el mòbil d'una d'elles, però com que no li ha semblat prou satisfactòria, torna a pujar a l'escala... En fi, tot molt agradable i simpàtic, tant de bo que s'emportin un premi gros en les properes eleccions. Que el vot no es decideix d'aquesta manera? A veure, amics, algú em sabria dir per ordre els tres primers inscrits en dues llistes electorals? De fet, Rivera, que ho aprofita tot i propugna un aprimament de l'administració, podria posposar que a cada llista hi hagués un sol nom i que tant al congrés com al senat el formessin només els líders de les formacions polítiques. Que canviaria? Ah, esclar, no hi hauria majories.

 

 

 

P.S.: Per cert, penseu que ha sigut un lapsus que en el debat de 8TV Rufián hagi dit Ginesta a Girauta? Doncs això, Ginesta o Girauta, no importa.

De la A a la ...

Des de la meua innocència real, no fingida, i sense necessitat de recordar cap vers d'Espriu, em torno a preguntar quin mal hi ha a triar un president -presidenta- que no sigui Artur Mas. La meua pregunta no espera resposta dels déus ni dels homes (ni de les dones, si em poso políticament correcte i ja antiquat), no, és una pregunta retòrica.

Segur que el discurs d'avui del president serà assenyat i emocional, potser impecable. I què? La realitat és la que és i les paraules dels polítics tenen sempre un component de ficció, com els desitjos i les esperances dels votants. Deixem passar uns dies. Mirarem d'estar atents al Pla B, que en realitat deu ser el Pla D. I si falla el D, encara queda molt alfabet fins arribar al Pla Z, tot i que voldríem -voldria- acabar abans en aquest procés actual que ens ha de portar a molts altres processos més diversos, més de país normal.

Mentrestant, penso que el pitjor pla seria el de proposar unes noves eleccions i encara més de presentar un front amb polítics i aspirants a polític de diverses formacions (limitades). Inevitable? Acceptem-ho per darrera vegada, però amb condicions. Tots per una causa? Bé, molt bé, però cadascú des del seu lloc, clars, transparents, inequívocs, i diversos.

Que Convergència es presenta a Madrid amb un altre nom i amb partits que per separat no aconseguirien ni un diputat? Que ho facin, que posin fum a l'escenari, però aquí no, ja no.

la veritat i les samarretes

Quan algú concreta sense possibilitat d'error el referent d'un mot abstracte, no ens queda més que arrufar el nas. Els mots abstractes no tenen referent, sinó aproximacions exemplificades. La veritat, la veritat... Què és la veritat? Les mateixes definicions estàndards, oficials, de la veritat, ja és veu que tenen gat amagat:

[LC] [FS] Conformitat amb allò que és, ha estat o serà. Establir la veritat d’una proposició. Negar la veritat d’una asserció.
1 2 f. [LC] [FS] Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és. L’estudi de la veritat.
1 3 f. [LC] [FS] Allò que realment és, realitat. Ell ha dit la veritat. A dir veritat, hem de reconèixer que ells en saben més. Això que ell ha contat és la pura veritat.
1 4 f. [LC] [FS] Proposició que no es pot negar racionalment. Veritats científiques, filosòfiques.

Una de les perversions a l'hora d'acceptar la veritat és pensar que allò que és comunament acceptat és veritat o que la veritat es relaciona únicament amb la raó -un altre element poc tangible-, o, encara pitjor, que hi ha qui té totes les veritats. Per exemple, avui, en un moment distès després d'agudes anàlisis sobre les eleccions municipals, han aparegut les noves samarretes del Barça, amb ratlles horitzontals. El senyor Cardús ha recordat que aquestes ratlles engreixen i ha llançat la pilota al senyor Franco, antic director de “El Periódico” i de còrpora considerable, que, amb un somriure de circumstàncies, ha afirmat que ell es partidari de l'horitzontalitat en tot excepte en les samarretes. És que no recordava el senyor Franco que el seu diari va publicar un article en què el britànic doctor Peter Thomson concloïa que en realitat són les ratlles verticals les que engreixen? És que el senyor Cardús no llegia el diari del senyor Franco? Eren veritat les conclusions de l'estudi del doctor Thomson? Suposo que la majoria de la població ho dubta encara. I les ratlles en diagonal? Un gran camp per explorar.

les llistes

Segueixo una estona i consecutivament dos tertúlies televisives, la primera amb gent del país i la segona a Madrid. En un moment determinat es parla a totes dos de les llistes electorals en els aspectes formals, vull dir, prescindint que siguin d'un o altre partit. No hi ha unanimitat d'opinió, sobretot en dos aspectes: Hauria de governar la llista més votada? Es vota una llista perquè representa un programa o una ideologia o perquè hi van unes persones determinades? En el primer cas, les lleis no concreten que els més votats hagin de governar; en el segon, cada ciutadà deu actuar segons els seu propi criteri, tot i que aquí si que la llei especifica que l'escó -o el que sigui- aconseguit pertany a la persona i no al partit o coalició que presenta la llista.

Els arguments per justificar que governi la llista més votada mai no m'han semblat convincents. Sempre he pensat que el meu vot va clarament a determinada formació i al que em sembla que representa, però estic disposat a acceptar que s'aliïn amb qui té afinitats amb les idees presentades, de la mateixa manera que jo en la meua vida personal podria cedir -o aportar- en alguns dels meus plantejaments si el fet em fes aconseguir un objectiu superior.

Quant a votar llistes o persones, el meu cas és clar. De la majoria de paperetes amb prou feines conec -i conèixer em sembla un verb agosarat en aquest cas- algú. No cal dir res més. No m'estaré, però, d'afegir que les llistes tancades em semblen una aberració que els propis líders polítics fomenten. Sigui com sigui, votar qui sigui en unes eleccions, fins i tot municipals -al menys a Barcelona-, és un acte de fe que només és superat per la creença en determinats dogmes religiosos. La credulitat de molta gent -jo m'hi incloc- em sembla espectacular, il·limitada.

(i)(re)flexions d'una matinada de tardor

Encara no he acabat d'aclarir si les eleccions de diumenge són les de l'essència o les de l'existència, per bé que sé qui hi ha que diu que tot és u. I encara així em quedaria el dubte de si es tracta de l'essència i l'existència col·lectiva o individual. I en això ningú no em podrà convèncer que tot és u.


Continuo amb petits dubtes a l'hora de decidir quina papereta introduiré a l'urna (o m'introduiran, que alguns presidents de mesa creuen que el món es seu), però no em preocupen gaire els detalls de darrera hora ni els manifestos que volen decantar-nos en la nostra proverbial imbecil·litat humana. Tot i així, vaig llegint i continuant en la meua escassa capacitat de reflexió.

Avui m'ha cridat l'atenció un manifest amb l'encapçalament Independents (suposo que cap d'ells militant de CiUo votant de la Confederació en passades eleccions) per Mas (per Mas o per a Mas?). Dos eslògans destacats: Un líder amb idees és fort. Un líder amb ideals és invencible (observi's els plurals: ideals, idees). La part general acaba: Vota Mas: la transició tranquil·la i segura cap a l'autodeterminació. Resto segur però una mica intranquil.

En el manifest pròpiament dit, que consta de cinc paràgrafs, diuen en el tercer: Després d'hores de converses i debats entre nosaltres, s'ha fet evident que una cosa sí que la tenim en comú: la idea que l'actual procés polític, tan transcendent per a Catalunya, ha arribat a un punt en què l'objectiu immediat està per sobre de les ideologies. Em té intrigat on s'han reunit els firmants durant hores, però ho deixo córrer. El que no veig clar, malgrat que fa temps que m'ho temia, és que s'hagin acabat les ideologies, és a dir, els ideals i, potser, les idees, encara que “l'objectiu immediat” deu ser l'explicació. Alguns diuen que quan calgui ja ho recuperarem tot; d'altres no diuen res. Catalunya o els catalans, essència o existència, idees o ideologies... Simplifica que fa fort.

En fi, tot plegat em serveix de passatemps de sobretaula i em distrec amb els 52 noms dels firmants, alguns dels quals no conec, i sobretot amb les professions o activitats que mai no sé per què cal afegir (essència, existència, provisionalitat, carisma o funció?), però que sovint em semblen curiosament estranyes. Encapçala la llista, que no va per ordre alfabètic, un flautista (inevitable pensament d'Hamelín), abunden metges i metgesses. Curiós els qui s'atribueixen dues activitats o professions, mai tres o més, algunes reiteratives i moltes fent gala de l'art d'escriure, pràctica més que mil·lenària: periodista i escriptor, psicòleg i escriptor, escriptor i gestor cultural, poeta i escriptor (aquest és el cas més evident de la poca autoconsideració dels seus versos); una artista i cantant i un cantant i poeta (tot queda a casa, són parella); m'encanta que hi hagi un tenor i advocat, en aquest ordre... Explícitament, cap empresari, cap financer... I, ai caram!, una monja contemplativa, la germana Lucía, que si he de fer cas del que diuen els mitjans parla tan com contempla o potser parla del que contempla.

I jo que faig mutis per dedicar-me als cinc minuts quotidians de contemplació del cel nocturn. La lluna va creixent i la resta dels astres van girant a l'entorn de la terra, o és a la inversa? I els sol tornarà a sortir.


P. S. Veig que al pdf el flautista ocupa el tercer lloc i s'ha convertit simplement en músic. Decebedor.

prescindible

Llegeixo a Facebook un que més o menys diu: Tal es presenta per tal partit, té un llarg historial en defensa de la llegua i la cultura catalanes. Voteu-lo. No sé si al final molts vots es resoldran a partir d'eslògans com aquest, però seria una llàstima; encara que entenc que en les properes eleccions una bona part dels resultats s'obtindran a partir del cor més que del cap i d'hipòtesis de futur, no necessàriament lligades amb la realitat, que cadascú anirà covant fins arribar a una conclusió. De fet sempre és així, però ara més. Que sigui defensor de la llengua i la cultura és el mèrit principal d'un senyor que es presenta al govern del país? I per què no? En conec un que era registrador de la propietat i ha accedit a càrrecs importants sense cap mèrit reconegut en l'art de governar. Que un presenti un programa més o menys interessant té una importància relativa; ja se sap que els programes es poden anar adaptant a les circumstàncies. La qüestió és que la gent tingui la percepció que el candidat sap enfrontar-se amb la realitat de cada dia i tingui idees clares, encara que les matisi cada dia, sobre els temes més foscos que presenta el present i suggereix el futur. Que les idees siguin del candidat no és imprescindible, a vegades el pensament propi més aviat fa nosa; en tot cas, el candidat ha de tenir l'habilitat d'agafar les idees que vegi que tenen una certa majoria entre els seus possibles electors. Si el candidat es presenta en una llista a partir de la desena posició -potser més amunt-, no cal que tingui cap idea pròpia o aliena, ni tan sols cal que badi boca durant tota la campanya, amb el nom i la foto ja n'hi ha prou.


Uf, ja em comença a avorrir llegir textos amb tant poc seny com el del paràgraf anterior. Entenc que en un primer moment un se senti portat per l'eufòria inicial que marquen les circumstàncies polítiques i socials i faci confessions de sobiranisme, independentisme, espanyolisme, federalisme simètric o asimètric, budisme nacionalista, etc. Les autoafirmacions solen implicar també desqualificacions i crítiques dels altres, d'acord, molt bé. Una vegada esplaiats els de dalt i els de sota, bé ha d'arribar el moment de concretar un per un tots els aspectes que ens afecten en la vida diària fins al mínim detall possible, fins arribar, si convé, a establir d'una forma clara si es pensa que les bicicletes han de passar o no per la vorera a partir de la pròxima legislatura.

Em temo, però, que ara més que mai ens diran que no és el moment de concretar per on han de circular les bicicletes i que, a més, no té cap importància; i nosaltres ens ho creurem.

P. S.: Moltes banderes continuen encara als balcons. Passi el que passi sempre hi ha algú que per si de cas vol jugar amb més d'una opció: sense estel, amb estel i una altra aparentment poc comprometedora.

somni número 2, en re menor

Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa.
Grafits a Pompeia, dins Manual per a unes eleccions, Edicions de la Magrana.

Hi ha certa indignitat en voler regir la vida dels altres.
Pepín Tre



He tingut un somni. He somiat que els nostres representants eren elegits no entre els qui es presentaven per representar-nos sinó entre els que es negaven a ser la nostra veu. He somiat que anàvem a casa del forner o el metge o el pagès... (el somni era boirós en aquest punt) i li demanàvem que vetllés per nosaltres i la nostra prosperitat durant uns anys. Ell, fos qui fos, es negava perquè ja tenia prou feina, li agradava el seu ofici i no volia canviar-lo, però nosaltres insistíem perquè el coneixíem i sabíem de la seva honradesa, capacitat i dedicació, també en alguns assumpte de la comunitat en què havia col·laborat. Ell, tingués l'ofici que tingués, tot i que sabia que el servei a la comunitat era una càrrega sovint incompresa i sempre feixuga, finalment acceptava perquè era la llei. El consolava el fet que la llei era justa (el somni no era gaire clar en qüestions legals perquè els somnis són atzarosos. Irracionals, i rarament saben res de lleis) i no permetia que els servidors electes dels ciutadans ho fossin per més de quatre anys. Una vegada elegit i investit, ell, o ella, no complia cap promesa perquè no n'havia fet cap, sinó que es limitava regir, ajustar, demanar, repartir, conservar, innovar, procurar el progrés... i totes aquelles altres coses de què ha de tenir cura qui per un temps es dedica a servir la societat a la qual pertany. En la seva tasca l'ajudaven...

El somni va continuava, però en despertar, potser perquè no podia suportar l'angoixa del somni, potser perquè algun soroll inusual va trencar el fil, vaig ser incapaç de recordar el seu final, ni tan sols si hi va haver desenllaç.

Demà potser aniré a deixar el somni entre altres somnis -espero trobar lloc- , encara que sigui incomplet i ara, ja ben despert, no em sembli gaire interessant i fins i tot em produeixi una mica de vergonya. Però, fet i fet, penso que tothom sap que els somnis només són somnis i que un no és responsable del que somia.

jornada d'irreflexió

Els periodistes de TV3 i suposo que d’altres mitjans estan indignats com cada any en època d’eleccions, encara que no ho diguin amb aquesta paraula. En lloc de deixar-los exercir la llibertat d’informació i d’expressió que suposo que garanteix la Constitució i l’Estatut, els obliguen a dedicar un temps informatiu proporcional als vots dels partits majoritaris o consolidats, és a dir, amb escons, perquè hem de suposar que es dubta de la seva objectivitat? En fi, un escàndol, una conxorxa inadmissible que demostra una vegada més que les decisions dels partits s’allunyen de la voluntat dels seus electors. O no és així, votants del PSOE, PP, CiU, ERC, etc.? Com protesten els periodistes davant d’aquesta intromissió totalment inacceptable? Doncs no firmen les informacions que ells donen sobre els actes de la campanya electoral. Aquest anonimat em desconcerta, em produeix una sensació de desolació que no em veig capaç d’explicar. Em trasbalsa la injustícia que em porta al neguit de no saber si la informació sobre el PP l’ha redactat tal o tal altre periodista de TV3, que, a més, s’ha quedat amb les ganes de parlar més o menys de l’esdeveniment que no firma. Tot plegat, però, la reacció dels professionals em sembla excessivament tèbia. Per què no dimiteixen en bloc? Per què no denuncien la injustícia al tribunal Constitucional? Estic segur que Catalunya en ple els faria costat i que aclarides les coses finalment, els haurien de readmetre. Queda dit.

Seguint amb les eleccions i anat més al gra, no diré que em crida l’atenció, però no em puc estar de constatar que Europa està completament americanitzada: ja no té cap importància el programa europeu dels partits del qual, si existeix, suposo que tots en tenim ben poca idea; el que compta són els candidats de primera fila. Votarem persones, votarem gestos, votarem cares i cossos nous o ens decidirem per les velles cares i cossos. D’acord, potser votarem sigles i hipotètiques tendències, però més pel que diuen i pel que han fet aquí que pel que han fet o diuen que faran allà. Perquè ja es pot cantar missa, però dubto que des d’aquí sapiguem el que han fet o han deixat de fer els nostres representants d’allà. Ei, si parlo només per mi, ja em perdonareu. I a partir de dilluns o dimarts podem parlar d’una altra cosa perquè les anàlisis sobre els resultats de les eleccions només seran això, anàlisis.

P. S. Que sempre s’han votat sobretot persones, eslògans o partits i no programes i realitats? Ja ho sabia, no sóc tan estúpid.


(Aquest cartell del 32 se m'ha colat. Bonic, oi? Algú coneix el seu autor?)