Al matí tot era goig, i també a
migdia. Encara a la tarda em semblava que seria un dia perfecte, però
quan el sol ha començat a declinar, mentre anava passeig de Sant
Joan avall, he tingut la premonició que el dia no acabaria bé.
He volgut fer una mirada a la zona en què l'ajuntament ha decidit promoure una nova moguda de Sant Jordi, entre Tetuan i l'Arc de Triomf. Res de nou. El nucli més interessant continuava sent el que Norma Comics havia habilitat per a firmes i vendes, on els dibuixants enllestien dedicatòries il·lustrades adequades per emmarcar (llàstima que no se m'ha acudit cap llibre per presentar-los) o esbossaven les línies de les seues properes històries a l'espera d'admiradors tardans, japonesos inclosos. Aquí és quan ja m'he fixat que la càmera, amb qui sovint tinc una compenetració important, havia notat el meu estat d'ànim i començava a deixar anar mirades erràtiques.
Quan he arribat a l'Ateneu gairebé havien acabat de desmuntar el que fos que havia distret els passavolants. A penes he fet una mirada a la llibreria de vell abans d'enfilar la Rambla, que ja començava a brutejar com a conseqüència dels excessos de la jornada. Si m'he aturat a la plaça de Catalunya, ha estat perquè m'ha fet gràcia veure com fixaven el cabell de la presentadora, que al natural sembla més prima que darrere la pantalla. I si he firmat un paper en defensa de la televisió i la ràdio públiques, no ha estat perquè em convencessin els arguments de pluralitat, etc., sinó perquè les altres són pitjors i, a més, he pensat que qui no firma el dia de Sant Jordi no és ningú, tot i que m'ha semblat que no em reconeixien.
Tristor en arribar al principi del passeig de Gràcia i veure la reixa abaixada de la Catalònia, mentre la gitana cridava les rebaixes de les roses, encara que sobrepassaven l'euro per peça de les floristeries de Munic. Firmes dels mediàtics i dels integrats, i dels altres. A la Laie, regal de dos llibres, una traducció sobre dues propostes indecents i un original en castellà que faré servir per cuinar i qui sap si acabaré cremant, com feia el protagonista amb alguns dels seus llibres. La càmera, que em coneix perfectament, semblava encara més boja en apropar-se a la cantonada del carrer València: l'objectiu com entelat, el zoom al seu aire, distorsió de colors... El partit feia un quart que havia començat i res no feia pensar..., però...
En fi, un altre moment ja diré alguna cosa profitosa sobre aquest Sant Jordi, perquè ara seria poc equànime, potser mentiria per excés o per defecte, com ho ha fet el de la foto quan m'ha dit que havia tingut una diada perfecta i resulta que no s'havia mogut en tot el dia del mateix lloc. En aquest país ens costa de dir la veritat.
P. S.: Ahir vaig rebre un mail del
president Mas. En copio un paràgraf: Voldria traslladar-vos el meu
agraïment i el del Govern per l’esforç i la dedicació que esteu
duent a terme en aquests moments de tanta dificultat, incertesa i
excepcionalitat. És veritat que sovint em costa escriure els posts i
fer-los mínimament intel·ligibles, però m'ha sorprès que ho
sabessin els membres del Govern. M'afalaga que reconeguin la meua
tasca i que agraeixin una dedicació que té poc mèrit. Les seues
paraules m'animen a perseverar; no els defraudaré. Avui és una
excepció.
