en groc i negre

-Quins cinc autors hauria de llegir per iniciar-me en el gènere?

-Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri, Leonardo Padura, Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo.

Em deixa estupefacte que Víctor-M Amela faci aquesta pregunta en l'entrevista a Paco Camarasa que després es va publicar a “La Vanguardia”, però, en fi, és cosa seua i suposo que més que en ell, que ja té edat per saber com iniciar-se en qualsevol gènere, feia una mica de retòrica pensant en possibles lectors innocents..

La tria de Camarasa també em sorprèn una mica: aquesta absència d'autors nord-americans i britànics (deixarem els nòrdics més moderns de banda)... Esclar que per la fotografia que acompanya l'entrevista, amb una copa a la mà, dedueixo que el moment és adient per amollar una mica de cuina mediterrània i si entra un cubà..., doncs tampoc s'aparta gaire del tema.

Si algú em fes la mateixa pregunta, no tindria una resposta unívoca. Podria parlar del que m'ha agradat, podria esbrinar què ha llegit fins al moment el meu interlocutor, podria tenir en compte l'edat de l'interrogador... Tot plegat, però, i veient-me obligat a deixar anar algun títol -més que algun autor o autora-, ho faria amb les reticències de qui sap que la lectura és una activitat personal i intransferible. Això sí, no em costaria gaire citar obres o autors absolutament prescindibles, ho trobo molt més senzill, em sento més segur. Que em mulli? No m'agrada ser el primer.

Mentre acabo d'escriure aquests paràgrafs, penso en Xavier Coma, mort encara no fa dos mesos. Tinc a la vista, en groc, el Diccionari del cinema negre i Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Continuo sent un amant dels diccionaris, per bé que la pràctica sovint supera la teoria o, per altra banda i a la contra, sovint la pràctica troba concrecions i complicitats en la teoria.

La irrenunciable temptació dels llibres

Tornada a Barcelona a passar uns quants dies abans del comiat final d'aquest estiu del meu sud. Setembre és un bon mes, encara que potser propicia una certa dosi de malenconia per raons que van més enllà del dia que s'escurça i de les rutines que s'allarguen.

Setembre és també aquí, a Barcelona, el mes dels llibres, que comença amb la Setmana del Llibre i acaba amb les parades del llibre antic i d'ocasió del passeig de Gràcia.

La Setmana del Llibre, malgrat que cada any intenta augmentar el volum de material -no sé qui va dir a la ràdio que mai s'havien vist tants llibres junts com aquesta any- i que hi ha xerrades que deuen ser molt aclaridores i estimulants, m'interessa molt relativament. Ahir hi vaig fer un tomb i em vaig entretenir uns estona a la parada de l'editorial Barcino: sóc un clàssic. Xerrada breu amb l'amable venedor. Venen unes samarretes de l'any Llull que no sé si es venen molt o poc, però segur que molt menys, però molt menys, que el model de les de l'ANC d'aquesta convocatòria. Tampoc no és que es venguin gaire les traduccions a l'alemany, l'anglès, l'italià... de les poques obres del fantàstic que té l'editorial. Esclar que Llull ja no té presa i suposo que la Barcino tampoc. Al final vaig comprar Tractats de cavalleria, que comença amb el Guillem de Vàroich i acaba amb Lo cavaller de Ponç de Menaguerra. En arribar a casa el vaig llegir una estona a l'atzar i el vaig deixar a la pila. Què en faré de tants llibre com tinc per llegir? Per què encara en compro?

El dia abans, també al tard, visita ràpida a la llibreria Balmes, molt prop d'on hi ha les casetes de la Setmana. De la llibreria em continua fascinant la porta d'entrada, amb la serp que ofereix la poma vermella. De qui devia ser la idea d'aquesta poma temptadora? Passejada entre les sales sense gent i els prestatges per comprovar que tot continua més o menys igual. Aquest temps aturat contrasta amb l'ambient de la tornada a casa: un passeig de Gràcia que freqüento per pur masoquisme o potser amb l'esperança inconscient i pueril que algun dia es tornarà a civilitzar. Prop del pis, al carrer Mallorca, més de dos-cents ciclistes de tarannà festiu ocupen la calçada de banda a banda, se salten els semàfors, aturen el trànsit, gaudeixen del seu vici virtuós en comunitat. A l'autobús, una noia llegeix un llibre. Jo, després de sopar, llegeixo la carta molt ben argumentada d'una lectora del diari que defensa l'educació dels gossos (alguns) i la compara amb l'educació d'alguns nens. Penso que té raó, però em temo que hi ha comparatives que tenen un punt de perversitat i repasso de memòria què diuen els clàssics sobre el tema. Res, la meua memòria no respon. Ja s'ho faran.

el metro anava gairebé ple

Per Barcelona, si puc, sempre viatjo a peu, però si el viatge és llarg o el temps és escàs, agafo el metro per raons que no cal especificar. Abans, dret o assegut en el vagó, alguna vegada havia intentat llegir o escoltar música, però no havia reeixit i ara ja no ho intento, faig el que m'agrada més: badar i observar, no sabria dir en quin percentatge, suposo que depèn del dia i dels estímuls. Sovint miro sense veure i altres cops em fixo, no gaire, és veritat, en el que veig. Al metro, a falta de finestres amb paisatge exterior, la gent té tendència a entotsolar-se o a semblar capficada en els seus pensaments o en el seu buit mental; alguns, pocs, miren a dreta i esquerra, els seus ulls adquireixen mobilitat i canvis expressius; si hi ha nens o gossos -ara sembla que ja poden viatjar tots els gossos- el dinamisme corporal i els canvis facials tenen excusa, en els altres casos, cal anar amb compte: no s'ha de mirar fixament una persona, sobretot a la cara. A part de no fer res, una de les opcions més freqüents dels viatgers de metro, especialment dels joves, era anar escoltant música; aquesta tendència ha variat i ha estat substituïda en bona part per l'ús del mòbil en tres modalitats bàsiques diferents: els qui parlen a traves del telefon, els qui juguen amb alguna aplicació, sovint molt mecànica, i, majoritàriament, els qui envien i reben whatsapps. La gent, al metro, s'ha tornat creativa i mou els dits a velocitats de vertigen confegint una literatura que imagino variadíssima i processant amb els seus cervells cada cop més evolucionats -també imagino- la literatura entrant que pot anar acompanyada de material gràfic. M'emociona veure com el món abans erm dels soterranis ciutadans es va convertint en un món de comunicació, d'interacció, de cultura.

Aquesta nit, veient una noia a la meua dreta que llegia un llibre -en paper!-, pensava: pobra, què deu trobar en unes pàgines que expliquen històries dels altres o coses encara menys interessants; i tan jove com és! Esclar  que jo encara pitjor: ni whatsapp ni llibre ni música, ni tan sols un trist quadern de sudokus, només badar o mirar què fan els altres i, molt de tant en tant alguna foto, per fer veure que també sóc tecnològic.

 

diàspores

A qui deixaràs els llibres quan desapareguis? Sabia que la Joana no posaria cap impediment en la meua tria i anava pensant noms. En primera instància potser algun amic, però ja massa grans, els farien més nosa que servei, tret que tinguessin necessitats econòmiques i arribessin a treure alguna recompensa migrada per uns pocs exemplars de valor relatiu. Parents més joves? Mai no s'han entretingut gaire amb els meus llibres ni tampoc amb els seus. Buscar algun receptor desconegut? Feina inútil. Tinc clar, doncs, que els llibres es dispersaran al vent -m'agrada que sigui així-  i, com una llavor, algun trobarà un lloc per fructificar i d'altres, la majoria, no trobaran terra adequada i s'aniran podrint, estèrils. Els meus papers? Els meus papers no tenen cap importància i ja serà prou que es converteixin amb pasta per transformar-se en altres papers que algú omplirà o en pàgines de llibres que ignoraran que abans hi havia hagut uns altres signes.

Em sap greu la diàspora del llegat -ja irrecuperable com a unitat- de Ràfols-Casamada i de Maria Girona, encara explicada a mitges a la premsa o per particulars, corredisses institucionals de darrera hora incloses; però no em sorprèn, és la història de cada dia, dels passat, del present i del futur. De tot plegat, només em queda una curiositat que dubto que arribi ser satisfeta: com és que tot el material va anar a parar als Encants i no a alguna llibreria de vell amb més tradició? També les pintures? No ho acabo d'entendre. Curiositat petita, també, per saber qui eren els hereus.

un altre dia

Tots els records de la meva infantesa són tan lluminosos que apaguen els dies que ara visc.

Lola Anglada:  principi  de Memòries 1892-1984.

Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics

Olga Xirinacs: vers d'un poema de Botons de tiges grises, dins d'Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Em miro a distància la meua passejada d'enguany, curta. Estic cansat. He tingut tot el dia un lleuger mal de cap que m'ha enterbolit la percepció més lúdica. Però em continua agradant la festa, les cares somrients de la gent que puja i baixa -potser massa gent avui- i els llibres i les roses i les parades de no sé sap què -recordem un altre cop que som un poble de fenicis?- i la primavera que avança i s'hauria de quedar immòbil... Em dic que un dia explicaré més coses, com quan he preguntat si em podien dir a quina hora firmava llibres l'Anglada o per què els suplements de la diada surten el mateix dia, o..., però sé que ja ha passat la festa i demà, si escric alguna cosa aquí, ja no serà Sant Jordi.

Encara fullejaré una mica la Lola i l'Olga abans d'anar a dormir. Si fos poeta, potser afegiria alguns versos en assonat amb els seus noms per reblar la nostàlgia. Un altre dia.

pentàgon

En aquest sentit, un conegut meu ha escampat llibres primorosament dedicats (i, sovint, per autors encara vius) lluny de casa seva. Puc imaginar-me la cara d'aquests autors que han tramès -firmat- un llibre amb tota la bona fe del món quan, al cap dels anys, se'l troben en una llibreria de vell perquè aquell a qui van distingir amb l'endreça se l'ha tret de sobre per quatre xavos. Molt trist, i lleig!

Jordi Llavina: A “La Vanguardia”

He llegit els darrers dies uns quants articles d'escriptors que es refereixen a Sant Jordi i, dins del tot, alguns parlen de les firmes. Em va sorprendre el final de l'article de Llavina de no fa gaire. Molt trist i lleig? Si no és per necessitat monetària, que els llibres canviïn de mans, firmes incloses em sembla perfecte. Que bonic anar a una llibreria de vell i en arribar a casa veure l'afegit d'una dedicatòria! Com pot volar la imaginació! Si és per necessitat econòmica, malament rai, al preu que es paga el llibre, sobretot el nou. Aquest article i d'altres a què feia esment i no concretaré m'han recordat que la festa de Sant Jordi tothom la viu segons la seua perspectiva, però que si haguéssim de parlar només de llibres, podríem dibuixar un pentàgon i escriure en cada costat els noms següents: escriptors, editors, llibreters, lectors, no-lectors. Els cinc elements es toquen en els vèrtex (no faré el dibuix), però mantenen la seua independència (ja sé que els escriptors són lectors, etc.) i, per tant, les seves visions de la diada coincideixen i divergeixen en la mesura que calgui; fins i tot el pentàgon podria ser irregular; fins i tot algú podria incloure altres elements, alguna institució pública o privada, per exemple, i parlar d'hexàgons, o encara més.

Dit això, no està de més recordar que per als lectors, per als qui no llegeixen i per als amants de les roses, la diada de Sant Jordi és sobretot una festa -molt millor si fa sol- més enllà de la litúrgia del dia i del fet que encara toqui treballar als qui treballen.

aquest any no

Em sembla que tots els anys anteriors he fet una croniqueta de Sant Jordi, però avui no em surt, o no en tinc ganes, o no sé què. I això que continua agradant-me -encara que, després, i mentrestant, em queixo- veure les roses i els llibres i, sobretot, la gent que surt i compra i somriu, cada any amb més turistes inclosos, en aquest parèntesi misteriós d'una diada lúdica que si cau entre setmana millor, segons diuen. De comprar llibres, poca cosa, que no és el millor dia per als habituals acostumat a l'absència de cues; de roses, les que vulguis, si no fas cas a la reivindicació dels extremistes que es passegen amb un cartell on han escrit: Volem roses catalanes! Com si les roses catalanes fessin una altra olor (d'acord, la majoria de les roses catalanes del dia -les altres tampoc- no fan olor, era una llicència poètica). Però com que vull seguir la tradició, a part de la rosa he aconseguit un llibre, que m'ha regalat la Joana, no importa quin; l'he demanat jo mateix, i com que el dia no es propici a les exigències, simplement he cridat: posi'm el més venut! I apa, m'he sentit satisfet de formar part de la majoria...

Però no tinc ganes de fer la croniqueta particular d'aquest dia tan bonic, i això que havia pensat que la cançó de Sanjosé davant d'un públic atentíssim em podria servir per començar... o aquest llibreter amb cua, que amb els llibreters -com amb les llibres- mai no se sap... Res, aquest any no.

P S:

Llegeixo que ahir, poc després de les 11 de la nit, va morir Gerard Vergés. M'agraden els seus versos.

...
Després, la primavera va ser càlida,                      

van florir les pereres i les flors                   

eren l'escuma blanca del paisatge.              

Xisclaven els moixons. I vaig conèixer                    

Josefineta, de dotze anys i rossa.                 

(La pell li feia olor de sabó i aigua.)                     

bibliofòbia

No recordo ben bé com anava la frase que va dir Òscar Dalmau en aparèixer la paraula bibliofòbia al concurs que presenta, però venia a concretar que la Constitució és un llibre per a bibliòfobs: ningú no s'atreveix a tocar-lo (la).

Curiosament, el diccionari, com en altres fòbies, recull el concepte però evita els que el pateixen. Existeixen realment els bibliòfobs? No ho sabria dir, penso que més aviat existeixen els indiferents o els agnòstics literaris, els no convertits. Ara bé, he de confessar que des de fa uns anys tinc tendència a la bibliofòbia un dia concret del calendari i no cal que especifiqui els motius perquè tothom m'entendrà: per Sant Jordi evito acostar-me als llibres: arribar a mirar-los a tocar-los, a fullejar-los, és una empresa que gairebé supera les escasses forces que amb el temps em van abandonant; triar-ne algun és ja una idea impensable. I no obstant, m'agrada veure'ls des d'una certa distància i participar de la festa en qualitat d'espectador, i llegir els les propostes dels diaris i dels altres mitjans... Potser l'endemà... Les roses, encara continuen sent assequibles i les rebaixes, per als qui no tenim manies, substancials a darrera hora.

De tota manera, avui he trobat dos llocs on preveig una possible reconciliació. No crec que hi hagi gaire gent. No donaré pistes.

premonició crepuscular

Al matí tot era goig, i també a migdia. Encara a la tarda em semblava que seria un dia perfecte, però quan el sol ha començat a declinar, mentre anava passeig de Sant Joan avall, he tingut la premonició que el dia no acabaria bé.

He volgut fer una mirada a la zona en què l'ajuntament ha decidit promoure una nova moguda de Sant Jordi, entre Tetuan i l'Arc de Triomf. Res de nou. El nucli més interessant continuava sent el que Norma Comics havia habilitat per a firmes i vendes, on els dibuixants enllestien dedicatòries il·lustrades adequades per emmarcar (llàstima que no se m'ha acudit cap llibre per presentar-los) o esbossaven les línies de les seues properes històries a l'espera d'admiradors tardans, japonesos inclosos. Aquí és quan ja m'he fixat que la càmera, amb qui sovint tinc una compenetració important, havia notat el meu estat d'ànim i començava a deixar anar mirades erràtiques.

Quan he arribat a l'Ateneu gairebé havien acabat de desmuntar el que fos que havia distret els passavolants. A penes he fet una mirada a la llibreria de vell abans d'enfilar la Rambla, que ja començava a brutejar com a conseqüència dels excessos de la jornada. Si m'he aturat a la plaça de Catalunya, ha estat perquè m'ha fet gràcia veure com fixaven el cabell de la presentadora, que al natural sembla més prima que darrere la pantalla. I si he firmat un paper en defensa de la televisió i la ràdio públiques, no ha estat perquè em convencessin els arguments de pluralitat, etc., sinó perquè les altres són pitjors i, a més, he pensat que qui no firma el dia de Sant Jordi no és ningú, tot i que m'ha semblat que no em reconeixien.

Tristor en arribar al principi del passeig de Gràcia i veure la reixa abaixada de la Catalònia, mentre la gitana cridava les rebaixes de les roses, encara que sobrepassaven l'euro per peça de les floristeries de Munic. Firmes dels mediàtics i dels integrats, i dels altres. A la Laie, regal de dos llibres, una traducció sobre dues propostes indecents i un original en castellà que faré servir per cuinar i qui sap si acabaré cremant, com feia el protagonista amb alguns dels seus llibres. La càmera, que em coneix perfectament, semblava encara més boja en apropar-se a la cantonada del carrer València: l'objectiu com entelat, el zoom al seu aire, distorsió de colors... El partit feia un quart que havia començat i res no feia pensar..., però...

En fi, un altre moment ja diré alguna cosa profitosa sobre aquest Sant Jordi, perquè ara seria poc equànime, potser mentiria per excés o per defecte, com ho ha fet el de la foto quan m'ha dit que havia tingut una diada perfecta i resulta que no s'havia mogut en tot el dia del mateix lloc. En aquest país ens costa de dir la veritat.

 

 

P. S.: Ahir vaig rebre un mail del president Mas. En copio un paràgraf: Voldria traslladar-vos el meu agraïment i el del Govern per l’esforç i la dedicació que esteu duent a terme en aquests moments de tanta dificultat, incertesa i excepcionalitat. És veritat que sovint em costa escriure els posts i fer-los mínimament intel·ligibles, però m'ha sorprès que ho sabessin els membres del Govern. M'afalaga que reconeguin la meua tasca i que agraeixin una dedicació que té poc mèrit. Les seues paraules m'animen a perseverar; no els defraudaré. Avui és una excepció.

els Ferratér a l'Empordà

Llegeixo el titular i l'entradeta i continuo amb l'article, que crec que em pot interessar. Resumeixo sense cometes ni cursives: Els llibres de Joan Ferraté han anat a parar a Torroella. Entre 6.000 i 10.000 volums (encara no s'han comptat)... Heretats per la seua filla Amàlia arribada fa un temps a l'Empordà des d'Anglaterra... Es veien molt poc des que ella tenia dos anys... Segons el filòleg Jordi Cornudella els llibres són el retrat de la vida intel·lectual de Joan Ferraté... Són llibres que s'han d'inventariar i catalogar i que, ara per ara, compten només amb l'empenta de l'Amàlia, decidida a homenatjar l'oncle (Gabriel Ferrater) i el pare en aquest espai nou que ha creat al cor de l'Empordà... Ara el llegat de Joan Ferraté s'erigeix al centre d'aquesta associació que Amàlia, que encara no domina gaire el català però que ja ho farà, va inaugurar el 2 de març i que funciona a l'estil dels clubs anglesos amb socis que volen fomentar la creativitat i compartir activitats culturals, bàsicament estrangers que viuen a l'Empordà i catalans amb ganes d'establir ponts i contactes...

Llegeixo això i més en els articles de “L V” i de l'antic “Avui” i penso que cal que m'hi apropi. Pregunto a la gent coneguda que en saben. Poca cosa, a part que hi ha roba a l'aparador. Al Museu de la Mediterrània no em poden dir gaire més, però em donen un fullet. És dissabte a la tarda, travesso el carrer -des de casa veig el pis superior- i em trobo la porta tancada. La reixa no impedeix veure l'interior. Ja tornaré més tard. Torno l'endemà. La reixa continua abaixada. Dedueixo que els clubs anglesos no funcionen en cap de setmana.

Com que no podré fer una mirada interior fins qui sap quan, repasso el fullet que m'han donat al museu: Aenigmalia. Asociación de Las Artes. Es divideix en sis apartats: Projectes creatius, L'estudi de les arts, El cafè curiós, La zona de la tranquil·litat, Els jardins secrets, Biblioteca familiar de la família Ferratér. Em fa gràcia aquest encapçalament en què l'accent mostra la discordança entre els cognoms dels dos germans. Aquesta part, la darrera, és la que, com és evident, més m'interessa. Em pregunto si a la biblioteca, encara per catalogar, es troben els llibres de Ferrater&Ferraté, també els de la germana Amàlia. On van anar a parar els llibres de Ferrater? Els té la neboda Amàlia?

A la darrera pàgina llegeixo les condicions de “Membresía quotes i beneficis” . Obvio “1 pase de dia”. Les categories són: DICE, 1 mes carnet de soci: 8€; CUPCAKES, 1 any carne de soci menor (entre 12 i 18 anys) 25€; ROSE 6 mes carne de soci 36€; CHERRY 1 any carnet de soci 60€. En tots els casos els drets són: Accés a tot. Activitats habituals gratis. Preus VIP en el Café Curiós. Preus reduïts en tallers i esdeveniments. Precio reduït en la zona de la tranquil·litat. En tots els casos, 10% de descompte Aenigmalia Attire, és a dir, vestit de segona mà reconstruït i dissenyat.

M'agradaria poder opinar sobre la iniciativa, dir alguna cosa consistent, però hauré d'esperar una propera visita, així que deixo obert aquest post desgavellat . Mentrestant... No sé si des de Barcelona puc ser d'alguna utilitat en qüestió de llibres o de parella lingüística.

P. S.: Ja sé que no té res a veure, però mentre anava escrivint no parava de pensar en Maria Helena Feliu, filla de Joan Estelrich i Paulina Pi de la Serra i en el seu llibre Pecat original que competirà amb les altres novetats d'aquest sant Jordi.

llibres, llibreries, lectors (3)

Vaig començar pensant en un tríptic ben elaborat i ben lligat, fins i tot amb una enquesta, que havia de ser la primera, amb les limitacions que imposa blogger, però que serviria per il·lustrar... Tant se val, ara ja no sé si vaig parlar més dels lectors (de mi), dels llibres (dels meus) o de les llibreries (de les meues).

De fet, la síntesi era molt senzilla, i qualsevol desenvolupament només ganes d'afegir-hi paraules. Si entro a les llibreries, si em passejo per les llibreries, si passo estones de la meua vida a les llibreries, és perquè hi ha llibres.

Que la llibreria sigui més o menys laberíntica o lineal, que els llibreters o llibreteres -o aprenents de llibreters o llibreteres- (els llibreters de vells són una altra espècie) siguin més o menys amables o adustos, que a les llibreries hi hagi lectors que busquen llibres al mateix temps que ho faig jo, que els espais tingui una llum freda o càlida, que a les llibreries hi hagi un bar per prendre una copa o menjar un entrepà, que hi hagi presentacions de llibres amb autors i editors i entesos... Tot això, i molts altres detalls, són elements a tenir en compte, però insignificants al costat del fet elemental que a les llibreries hi ha llibres. No sé si m'explico prou, però és el que hi ha. Si a les llibreries no hi hagués llibres, no m'interessarien gaire. Com més llibres, millor.

Avui, després de pujar a casa la cabra que m'ha regalat la Núria, he anat a la Jaimes, que me l'han traslladada més prop de casa, al carrer Mallorca, entre Llúria i Bruc, entre la floristeria Navarro, oberta nit i dia, i una botiga d'instruments musicals. A l'espai que ocupava al passeig de Gràcia, obriran una botiga de Timberland. Fantàstic! A Jaimes, ara la llibreria francesa per excel·lència, encara els queda un espai al fons per acabar d'enllestir, encara hi havia un operari prenen mides. M'he passejat una estona mirant lloms i portades sota una llum claríssima i una olor de fusta nova. Després he pensat que els podria demanar una novel·la que fa uns mesos m'havien dit que no no els havia arribat. El problema és que no recordava el títol ni, que hi farem si tinc memòria de peix, l'autor. A veure: novel·la negra d'autor francès actual, la protagonista és una comissària, va tenir un cert èxit ara deu fer un any o dos, sobretot a França... La noia em diu que és aficionada al gènere, però no li sona. Busquem entre els prestatges, tant edicions franceses com traduccions al castellà. Res. Li dic que no es preocupi, que ja m'informaré millor.

Però ja vaig amb al idea. A la següent llibreria afegeixo que tots els assassinats de la novel·la són per culpa de Baudelaire. M'escolten una, dues, tres, noies. Parlen entre elles, parlen amb mi. Finalment, n'hi ha una amb qui altres cops he xerrat del gènere, que va cap a un prestatge concret, però no. Li dic que quan sàpiga quina novel·la és ja passaré a dir-li. Només em queda una llibreria. Soroll de fusta vella. Estic content que la noia que hi ha a la vora de l'ordinador sigui aquella que considero que té una memòria prodigiosa. Afegeixo una pista: tot comença quan troben a la butxaca d'un cadàver... La noia pensa, consulta, truca per telèfon, mentre jo vaig amollant més pistes. La noia recorda, va al prestatge corresponent. Llàstima, ja no tenen la novel·la. No, no, la novel·la que li he insinuat ja l'he llegida; la que vull és l'altra, també protagonitzada per la comissària. Me l'emporto.

Una mica més avall compro una ampolla de Blanton's. Trobo que lliga amb la novel·la, encara que sigui francesa.

Mentre mirava llibres a la Jaimes em preguntava si quan Catalunya sigui independent hi haurà llibreries que posin al costat del nom: llibreria castellana (o espanyola). Bé, no té gaire importància (o sí?), la qüestió és que a les llibreries es puguin continuar trobant llibres que jo em pugui llegir.

l'ofici (o l'art) d'escriure i l'art de ser llegit

La Pilar Rahola comença així la seua columna d'avui a “La Vanguardia” titulada “L'ofici d'escriure”:

Acabo d'escriure "fi" en un text literari -suposo que és una novel·la- que m'ha ocupat la major part del temps que esgarrapo a la feina.
Confesso que ha estat un moment màgic, gairebé feliç. Durant els darrers mesos d'aquesta fascinant aventura, la idea d'aturar màquines i no fer altra cosa que escriure s'havia convertit en un desig abrandat i punyent. Amb permís de família i amics, no hi havia res que em donés més plaer. Lentament s'anaven aixecant els castells que la meva ment havia construït en secret, potser d'amagat de mi mateixa, i personatges i paisatges passaven a formar part d'una altra esfera que deixava de controlar. I en un moment determinat, ja no depenien de mi.

Bé, el text es pot llegir sencer aquí i pot estimular petits debats interessants, començant pel el mateix significat de la paraula escriptor, que té una definició probríssima al DIEC, continuant per “Aquest és un país ple de magnífics poetes de poble”(?), i, encara, abans de llegir res, per la diferència de matís en el títol segons sigui la versió en català o la castellana: “El arte de escribir”.

En definitiva, la Pilar Rahola ens diu que ha acabat una novel·la, que s'apropa amb humilitat a l'ofici d'escriure i que admira l'ofici i els grans escriptors productors d'obres perdurables. No tinc cap interès immediat a comentar tot l'article, i ja he dit més del que em proposava, sinó només un petit fragment, el que diu: No. No cregueu que la meva autoestima arriba al punt de pensar que he fet ves a saber què. Sortosament, són els lectors i no els autors els que posen les obres a lloc, i algunes duren poc, d'altres molt, d'altres per sempre.

Quants llibres es publiquen cada any en català? No ho sé, però sí que sé que alguns amb prou feines arriben a algunes llibreries (o a la venda per internet), que d'altres ocupen prestatges ignots des del mateix moment de la seva aparició, i que, dels milers de llibres editats, una part mínima rep publicitat als grans mitjans de comunicació. La novel·la, o no, de la Pilar Rahola, ja ha tingut publicitat en un dels diaris més llegits del país, abans fins i tot de saber-ne, no ja l'argument o el títol, sinó ni tan sols la data de publicació o l'editorial que se'n farà càrrec, que no dubto que farà un bon negoci.

No, no, actualment els lectors no posen les obres enlloc, perquè sense publicitat, la que sigui i com sigui, també dels crítics literaris, sempre d'una certa extensió, rarament hi ha lectors (família, amics i coneguts no podem dir estrictament que entrin en la categoria de lectors). Després, els llibres queden o no, encara que tots, tots els que no acaben a les llibreries de vell, s'acaben venen a un euro (cert que hi ha qui se'ls emporta sense pagar), com els que aquests dies tinc a la capçalera.

lectors, llibres, llibreries (1)

El tancament de la Catalònia -encara es pot veure el moviment interior a través de la persiana transparent-, les lectures sobre el fet a llocs diversos, el meu propi post (apunt) i els comentaris que se'n derivaren, m'han fet donar voltes -poques- a l'assumpte dels llibres, les llibreries i els lectors. Els escriptors i les editorials, de moment, no tenen cap importància en les meues cabòries hivernals.


Si tingués una agència d'aquelles que es dediquen a fer enquestes, estic segur que donaria unes dates irrebatibles i quedaria tot aclarit, però com que no és el cas, he de partir i limitar-me a mi i al meu entorn més proper.

Començo per mi mateix, pel lector.

1. Continuo freqüentant les llibreries amb la mateixa assiduïtat de sempre, potser una mica més perquè tinc més temps, i les llibreries, fins i tot les de les grans cadenes, continuen sent un lloc intemporal, on el paper -no en sóc expert- té la textura de sempre.

2. Compro llibres a intervals temporals irregulars i difícilment previsibles a partir d'estímuls diversos que ara no és el cas d'examinar. Avui, per exemple, he comprat el Calendari dels pagesos (me l'ha anat a buscar aquella noia de Batea de qui he parlat alguna vegada), i ja sé que no és un llibre, però també fa caixa. Com que tinc més diners que quan era adolescent o jove, en gasto més que abans a les llibreries; tot i així, llegeixo menys. Sigui com sigui, com que no porto cap comptabilitat sobre el tema, sóc incapaç de quantificar compres i lectures. Tothom estarà d'acord que la qualitat és un tema que s'escapa a qualsevol possible quantificació.

3. Fa uns anys que compro llibres per internet. Pocs, només llibres sovint prou vells. El darrer llibre que vaig comprar en aquesta modalitat va ser a la llibreria dels Àngels, de Santa Coloma de Queralt. No sé si tenen un lloc físic convencional o només és un magatzem.

4. Llegeixo també e-books, des de fa un temps. El sistema és d'una comoditat inqüestionable, sobretot quan passo uns dies fora de la casa de Barcelona. No compro aquest llibres digitals en cap llibreria física de les que visito habitualment i... , no això encara no ve al cas.

Sobre els lectors del meu entorn més pròxim, el familiar, no en puc dir gaire cosa, excepte que compren més llibres que fa deu anys, per concretar vagament un moment; si els llegeixen o no és una altra cosa. Algú podria pensar que amb els anys el meu entorn familiar ha augmentat. Si i no, hi ha hagut també desercions per defunció de lectors -i especialment lectores- esporàdics i regulars.

Sobre els lectors-alumnes, no sabria què dir. Potser sí que els darrers, en termes generals, llegien menys que els anteriors, i estadísticament no té cap importància que alguns lectors de les darreres generacions siguin molt bons lectors.

Repasso el que he escrit i entenc que no se'n pot extreure cap conclusió. Paciència, potser més endavant, o no. Mentrestant, si algú vol respondre l'enquesta que he deixat a la dreta que, evidentment, tampoc no conduirà a cap resultat definitiu...

(Continuarà)

el pes del paper

L'abellot d'ahir em recorda que fa uns dies em va trucar una senyora en nom de la Gran Enciclopèdia per oferir-me uns suplements de la Història Natural dels Països Catalans, una obra a la qual em vaig subscriure en el moment de la seua aparició i que ara grogueja en un prestatge, tot i que de tant en tant m'agrada fer-li alguna mirada.

Li vaig dir que no m'interessava, és a dir, que malgrat els avantatges de pagament que m'oferia pels dos nous volums, el meu interès de consulta es trobava en altres camps i preveia que difícilment tornaria a la història natural i, a més, que els 15 volums que ja tenia m'eren suficients. La senyora em va voler convèncer de la necessitat d'ampliar la Història amb arguments diversos, entre altres l'habitual en aquests casos de les excel·lents fotos dels llibres. L'argument definitiu, copiat potser d'una carta que Alfons el Magnànim va escriure a Cosme de Mèdicis agraint-li el regal d'un còdex, m'assegurava que amb aquests volums augmentarien el meu patrimoni. Potser es referia al meu patrimoni cultural, no ho sé, però en els temps que corren vaig pensar immediatament i únicament en el meu patrimoni econòmic i em vaig atrevir a dir-li que el paper era un patrimoni a la baixa, per molt que veiéssim camionetes que amb freqüència s'aturen al costat dels contenidors per fer-se amb uns quants quilos de paper de format divers. A partir d'aquí la conversa va deixar de tenir futur. Espero no haver estat massa dur en un tema en què ella i jo ens guanyem, o ens hem guanyat, la vida i segurament ens ha aportat moments de felicitat intensa.

És veritat que el patrimoni cultural, intel·lectual i sentimental dels llibres ha estat i és important per a mi, però en l'aspecte econòmic, l'adquisició d'aquest patrimoni ha estat ruïnós. No em queixo, ha estat una tria sovint conscient i la repetiria, encara que actualment internet m'estalviaria una part substanciosa de les despeses que vaig fer. Actualment, si volgués vendre la casa on visc, em donarien, tot i la crisi, força més diners del que em va costar, fins i tot pel cotxe en trauria alguns calerons, o per les càmeres fotogràfiques; qui sap si també podria vendre els testos amb els ciclàmens. Dels centenars de llibres en trauria, amb sort, ben poca cosa; en alguns casos, no els voldrien ni regalats, a nos ser per transformar en masses informes de cel·lulosa.

Penso ara mateix en dipòsits de llibres que tinc pel barri. N'hi havia un, minúscul, al mercat de la Concepció, on els compradors d'aliments materials podien agafar o intercanviar qualsevol llibre, evidentment, no hi havia ningú que vigilés res perquè és sabut que la lectura no té preu. Aquell espai petit ara s'ha reconvertit i allotja l'oficina que es fa servir per centralitzar les comandes a domicili. Al Mercat de L'Abaceria Central, a Gràcia, hi ha una parada on s'amunteguen els llibres vells i nous: qualsevol llibre per un euro i hi ha una guardiola per deixar la moneda; s'agafen llibres? Crec que sí. Es deixa la moneda? No ho sé. Al Punt Verd permanent de la Sagrada Família, deixen a l'entrada un carro metàl·lic com els dels supermercats amb uns quants llibres per donar-los una darrera oportunitat; la darrera vegada que hi vaig anar vaig estar a punt d'emportar-me un Mecanoscrit del segon origen en força més bon estat que el meu, però vaig pensar que algun estudiant potser encara el podria fer servir. Podria continuar amb més dipòsits. Fa dues setmanes, al costat d'un contenidor d'escombraries situat al xamfrà del carrer Rosselló amb el passeig de Sant Joan, vaig veure dos pilonets de llibres en força bon estat que no em va semblar que suscitessin cap curiositat. Hi vaig fer una mirada i una tria. Ara tinc a casa, encara per llegir, tres llibres nous de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona”. Tinc especial curiositat per llegir la conversa entre Jordi Llovet i Josep Maria Civit, publicada l'any 1989, per bé que ja he tafanejat el final:

JOSEP MARIA CIVIT. I farem plans per retirar-nos junts i fer vida de grans senyors.
JORDI LLOVET. ¿A la Garrotxa? ¿A l'Empordà? ¿Al Baix Camp?
JOSEP MARIA CIVIT. ¡A l'Eixample! A la Rambla de Catalunya, entre Mallorca i Provença!
JORDI LLOVET. Vés buscant pis, que jo aniré fent gran la biblioteca...

Quin final més curiós. Una mica més de vint anys més tard, Jordi Llovet va donar els llibres de la seua biblioteca a la UPC, que era l'única que reunia les condicions que ell volia, és a dir, que es mantingués la unitat dels llibres que havia anat recollint al llarg de la seua vida... i li van donar una medalla.
 




Per on es dispersaran els llibres sense història de la meua modesta biblioteca?

el padrí

Parlàvem ahir sobre conservar o no els llibres i alguns no arribàvem a conclusions definitives. Des d’un punt de vista pràctic, entenc que una vegada llegits la majoria de llibres no tenen cap interès si no tenim una remota idea de tornar-los a llegir totalment o parcialment. Podem afegir entre els llibres a guardar aquells que per raons sentimentals –un regal del primer amor, el que vam guanyar en el nostre primer premi literari, el que ens va firmar amb una dedicatòria personalitzada aquella autora que admiràvem tant...- han adquirit un valor extra. En definitiva, crec que no m’equivoco si dic que amb menys d’una quarta part –i em sembla que tiro molt llarg- dels llibres que tenim, ja faríem.

Entre els llibres que tenim tendència a conservar potser també hi ha primeres edicions raríssimes o llibres que actualment són introbables i que en el seu moment van ser essencials, però que obres posteriors han superat àmpliament. Quin interès, fora de la dèria col·leccionista –un altre misteri dels humans- poden tenir aquestes obres, el contingut de les quals ens interessa molt relativament?

Ahir, Xavier Caballé ens informava que l’Ateneu Barcelonès iniciarà la campanya "Apadrina un llibre!", que tindrà per finalitat que tot aquell que ho vulgui ajudi a la conservació o restauració d’algun llibre de la biblioteca de l’entitat. El protector haurà de pagar un mínim de 35 euros i a canvi el seu nom aparixerà en diversos llocs de l’Ateneu i tindrà dret a participar en una rifa de llibres; a més, el 40% de la donació es podrà deduir en la declaració de renda. Com a llibres a preservar cita Los seis libros de la Republica de Iuan Bodino (Jean Bodin), Aristotelis Logica (Aristòtil), Coronica vniuersal del principat de Cathalunya (Jeroni Pujades) o Politica de Dios, govierno de Christo, tyrania de Satanas (Francisco de Quevedo). Qualsevol insensat podria pensar que en els temps de crisi que vivim i viurem, aquesta és una iniciativa poc solidària, excessivament onerosa, que alguns dels llibres ja tenen edicions modernes i fins i tot comentades, que d’altres no tenen cap interès per al lector mitjà modern, que se’n podrien fer edicions facsímils que costarien menys que la restauració dels originals... I aquí és on entrem en el valor del llibre com a obra d’art, com a element insubstituïble de la història de la cultura i, per tant, de la humanitat. Aquí és on cal dir que a vegades el que menys importa per valorar els llibres és que el seu contingut tingui cap interès.

Jo no descarto contribuir a la campanya de l’Ateneu, però no aspiro que en contrapartida el meu nom figuri enlloc, tan sols desitjaria que si alguna tarda d’estiu se m’acut pujar al primer pis de la institució a prendre una cervesa, em deixin via lliure. Ja m’imagino la noia de baix preguntant-me el meu dret a gaudir del jardinet romàntic abans de deixar-me passar, i, després d’explicar-li la meva relació amb la casa, la veig dient, sense gaire estridència, amb admiració:
-Deixeu-lo passar! És en Pere Palau! És el padrí!

I jo que pujaré l’escala lentament, amb un mig somriure, a beure’m la cervesa, a fullejar el diari i a contemplar, si s’escau, les evolucions de les tortugues entre la gespa, mentre la gent anirà xiuxiuejant amb respecte: és el padrí, és el padrí, és el padrí...

temptacions i secrets ignorats

Encara em queda una caixa de llibres per col·locar i d’altres s’estan en petites piles verticals o esparsos en llocs que no els corresponen. Cada setmana se n’afegeix algun que va voltant sense trobar un descans definitiu, un espai idoni que sigui només seu. Em miro els prestatges on hi ha la GEC i el DCVB. Ja es troben a la xarxa i me’n podria desfer o portar-los al cementiri definitiu de la planta baixa del poble, on ha anat a parar tanta història antiga que algun dia s’oblidarà definitivament. Què em reté? Potser els volum de la GEC sí que poden desaparèixer, però mai l’Alcover-Moll, encara que no l’obri més, encara que només miri de tant en tant els lloms. I també podria ignorar molts altres llibres que sé que no tornaré a llegir o que, fins i tot, sé que ara ja no m’interessen ni tampoc en el futur. I em torno a preguntar què em reté.

Cíclicament em vaig repetint la pregunta i torna la temptació, i penso que qualsevol dia, però no sé quan. I sé que, en darrer terme, no és el contingut me’ls fa conservar, però no resulta fàcil arribar a concretar-ne el motiu, o potser no vull fer-ho.

Potser si em comprés un lector de llibres... Me n’he mirat uns quants. Sé que m’enganyo, que els llibres continuarien entrant i que fer-los fora em costaria tant...

I així anem. Fins que un dia, abans que els llibres, desapareixeré jo. Aleshores sí, aleshores es dispersaran per sempre més.

I dintre d’algun temps tornaré a escriure un apunt semblant a aquest. I si no ho faig, és que ja hauré descobert per què em costa tant netejar la casa de llibres i no voldré compartir el secret, o potser perquè llibres i jo ja ens haurem dispersat.

lector

Aviat Manu Uriarte es va adonar que un llibre no servia només per llegir. Hi havia les olors. I els colors. I el cruixit. I el sabor... I els fantasmes de les persones que els havien fet i el rastre de qui els havia llegit abans... Coses que li havien permès jugar-hi molt abans de saber què deien. Encara que mai no hagués arribat a entendre l’escriptura, tenia un munt de motius per estimar els llibres. I com més rars, millor.

Margarida Aritzeta. La maleta sarda.

No recordo si els meus contactes primerencs amb els llibres van començar amb tantes manifestacions sensorials com les que recorda Manu Uriarte, suposo que sí, i potser alguna més. Tot i que l’interès pels fantasmes dels posseïdors i lectors anteriors em va arribar més tard, molt després de saber llegir; abans ja sabia que de determinats autors podia esperar llibres més plaents que els d’altres autors. Encara més tard, vaig conèixer altres valors afegits dels llibres que no cal enumerar.

No insistiré en la multiplicitat de facetes i utilitats dels llibres tal com els coneixem fins ara. I a partir d’ara, amb els llibres electrònics? Si jo fos editor, escriptor, llibreter, bibliotecari, recol·lector de contenidors de paper o tingués qualsevol altra relació a més de la de lector amb els llibres, suposo que em faria moltes preguntes, algunes de les quals de resposta encara incerta o complexa i variable en el temps. Com a lector, però, només se m’acut una pregunta un pèl estúpida, i crec que només hi ha una resposta. Es poden llegir els llibres electrònics? Definitivament, sí.

Doncs s’ha acabat qualsevol cabòria transcendent. El lector, que se sàpiga –ho diu el mateix mot-, aspira bàsicament a llegir. El lector també aspira (encara que això no ho diu el mot) a trobar interessant allò que llegeix. El lector és un personatge curiós que continua llegint malgrat que un llibre o un altre, o encara un altre, l’hagi decebut. Els gustos dels lectors i el seu nivell d’exigència són diversos, tants com lectors; però qualsevol lector de qualsevol llengua en qualsevol part del món vol, en tant que lector, poder llegir, desitja llegir, llegeix. Olors, colors, cruixits, sabors, tactes, fantasmes... són afegits sensorials i intel·lectuals secundaris en comparació al procés de lectura i als plaers que comporta.

Repeteixo, els llibres electrònics són per llegir? Doncs siguin benvinguts. I amb el temps ja trobarem altres usos nobles o perversos als aparells, i que consti que ja podria aportar idees. Tot el que es pugui dir de més és únicament fullaraca, literatura de canvi d’època, nostàlgies del passat. Costumisme com el que en el seu temps escrivien Robert Robert o Emili Vilanova. I és veritat que a mi encara m’agrada llegir aquests dos autors: escrivien bé, segons el meu criteri, i van deixar constància d’un temps que em continua interessant. Per cert, Robert o Vilanova? Però això seria un altre apunt.

PS. Entenc que ja puc fer desaparèixer l’enquesta de la dreta, de la qual, amb matisos diversos, només es pot extreure un resultat: els lectors volem llegir. I perdoneu el primitivisme poc acadèmic d’aquesta conclusió. En molts aspectes encara sóc un salvatge.

olor de colors i de buidor

Ens pinten el pis, i espero que a ningú se li acudeixi preguntar per què pintem el pis el mes de gener: quedeu avisats!

No us podeu imaginar com em trasbalsa el trasbals de materials, a mi, que sóc un immobilista (i acumulador) objectual domèstic. El que em neguiteja més, a part del desordre general i un cert canvi obligat d’hàbits, és buidar els prestatges dels llibres, canviar-los de lloc; primer, perquè és una feina pesada, i, segon, perquè amb les presses em queden desordenats per diverses habitacions ja pintades. Encara puc donar gràcies que no se’ns va acudir més que fer una llibreria d’obra i les dues de fusta, tancades amb vidres i enganxades a les respectives parets, no cal tocar-les. El pintor en cap m’ha proposat de pintar les lleixes d’un color “potent” i m’ha assenyalat el llom del recull dels “Patufets” de 1938 comprat a can Batlle. No ho sé, la Joana diu que no s’adirà amb el verd billar del sofà.

Sembla que els treballs duraran fins al dimecres que ve, tot i que el cap de setmana ja podré recol·locar els llibres, si me’n veig amb cor. En fi, que aquests dies no em feu gaire cas si veieu que desvario més del compte o deixo anar algun plor a causa del desconcert físic i mental amb l´únic consol de la possibilitat de redescobrir, encara que sigui externament, llibres fa temps oblidats. Si al menys el Barça s’hagués classificat...

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (conclusió)

En realitat aquest apunt s’hauria de titular “postals nadalenques: el regal”, però com que és la conclusió de dos apunts anteriors, conservo el nom que tenien.

Dubto que aquestes festes es compri ni una quarta part dels lectors de llibres electrònics que es compraran l’any vinent, per tres raons: perquè la publicitat encara ha estat escassa, i no em refereixo als blocaires, i perquè els lectors, que som força, però no tants, encara esperem el lector electrònic ideal i, finalment, cal que els publicadors i editors acabin de decidir qui és qui i què ofereixen.

De tota manera, malgrat les prevencions lògiques davant de qualsevol novetat, la veritat és que crec que no passaria res si aquest Nadal compréssim el nostre primer e-book. Estic segur que els lectors mitjans de seguida amortitzaríem el seu preu amb les rebaixes que ens ofereixen les diverses plataformes respecte els llibres en paper. Només amb el que podríem comprar a Edi.cat i a Leqtor ja en tindríem prou per una llarga temporada a l’espera que tots els productors, que ja ho podrien fer ara, acabessin de definir el seu negoci.

Més enllà de la mística del llibre en paper –veure, si es vol, l’article de fa unes setmanes de l’Imma Monsó (que ja em perdonarà el títol de l'apunt)- el futur immediat, em refereixo a set o vuit anys –no sé el futur remot- del llibre es troba en les pantalles dels e-books. Els vells lectors com jo continuarem acaronat els vells llibres, olorant la seva aroma, subratllant i escrivint notes, admirant il·lustracions, resseguint les pistes que ens portaran a primeres edicions en llibreries de vell perquè les del llibre nou tenen els anys comptats... Que el procés de canvi sigui més ràpid o més lent dependrà d’una sèrie d’interessos que jo, simple lector, no sé preveure.

Mentre s’acaba d’aclarir el tema, em penso que a la meva carta als reis afegiré un e-book (en Jaume, com alguns de vosaltres, ho ha fet, i d'altres ja el teniu); en Toni diu –no me l’acabo de creure- que s’esperarà-, si me’l porten bé i si no, també. I no només compraré llibres –si em porten l’e-book, sinó que els trobaré a traves de Google, els del propi buscador i els que ofereixen diversos portals i particulars, com Badosa, que presenta L’Atlàntida de Verdaguer en una versió que a més es pot escoltar en una horrible veu mecànica gairebé inintel·ligible (feu clic a “descarregar l’ebook” que hi ha a la dreta de la pàgina). Potser per l’any vinent ja tindran veu els e-books? Seria un valor afegit important per molta gent. No sé si en Jordi Ferré, que està molt al cas del tema, ens pot dir alguna cosa.

Em permeteu que, vist que ni l’IEC ni Solà publiquen la seva gramàtica –ni s’espera que el TC digui res sobre l’Estatut-, canviï l’enquesta del bloc?

Llegeixes? I què?

La Clarissa, una amiga estimada, coneguda i desconeguda alhora, em demana que mostri els meus prestatges de llibres. Li faré cas, però, com podria? Massa prestatges i massa dispersos. A més, tampoc, Clarissa, no voldran dir gaire res, perquè no ets el que llegeixes, sinó qui ets. I, posats a filosofar, ni tan sols qui ets, sinó qui penses que ets. I ni això, sinó qui pensen els altres qui ets i què ets. En fi, interminable.

Anem a pams. M’he atrevit a parafrasejar el títol d’un altre bloc que segueixo i que m’agrada. Doncs això: Llegeixes? I què? Perquè del terme llegir, l’accepció que preferixo per al cas és aquesta:

2 tr. [LC] Distingir, comprendre, (allò que és figurat per qualssevol signes escrits). Llegeix música.

I vaig més enllà. Hi ha qui llegeix llibres i no comprèn, a mi em passa. Hi ha qui llegeix la terra, hi ha qui llegeix les estrelles, hi ja qui llegeix les persones, hi ha qui es llegeix ell mateix. Distingir, comprendre... són paraules majors. Els llibres... de vegades són tan poca cosa. És complicat llegir, és complicat distingir, no és fàcil comprendre. Al menys, m’ho sembla.

Però anem al cas, a la concreció física precipitada. He fotografiat a l’atzar alguns prestatges (a reordenar i aclarir , i el carret del llibres a resituar ) del pis de Barcelona que si s’engrandeixen les imatges poden donar pistes no estic segur de què.