En aquest món que corre, corre, corre, la diada de Sant Jordi ja és història, i fins a l’any que ve. Però jo encara continuo ancorat en el sol esplèndid que ens va acompanyar i que el vent de llevant i els seus successors s’enduen a poc a poc mentre ens queden els llibres que vam comprar, i les roses sense més perfum que el que cadascú els va posar comencen a deixar anar pètals mentre n’esperen d’altres que potser vindran per la marededéu de Montserrat.
Volia deixar només una notícia gràfica de la tarda, potser tan sols per mostrar-li a
miq, que com jo es passeja i canvia de capçaleres, i als qui són lluny que aquí seguim més o menys com sempre però més, i més variat, que les crisis econòmiques no afecten les festes sinó al contrari. D’acord, inclouré les imatges, però també algunes paraules.
Eren les dotze passades quan en arribar a un dels tres quioscos on alterno la compra dels diaris em vaig trobar amb la sorpresa que no quedava cap “Avui”. “No donaven avui un CD amb poemes musicats de la M. M. Marçal...?” El quiosquer em va treure un diari de la pila que li devia quedar a l’interior juntament amb els pomes i les músiques; unes interpretacions que en general trobo massa tristes perquè recordo l’optimisme i les ganes de viure de la Maria Mercè fins i tot en els moments de tristor.
Surto tard de casa perquè espero un paleta que finalment no es presenta. Enfilem el carrer de Mallorca fins a la Rambla de Catalunya. La festa cada any és més espectacular i diversa. Les papereries petites com un cop de puny munten parades desproporcionades en què senyoregen els llibres de tapa dura, tothom ven roses –i en regala-: les floristeries, els supermercats, els alumnes d’institut que fan un viatge de fi de curs, els estudiants de medicina que reivindiquen no sé què, les gitanes i els pakistanesos, la de la impremta de més avall, que ha estampat samarretes i tovalloles de bany amb roses de tots els colors i mides, la
mar –aquest any si que la veig- , a la parada dels de Relats té un pom de mocadors de seda amb poemes escrits (en compro un –daurat sobre negre- de Martí i Pol que deixo plegat en forma de rosa en un gerro per conservar encara uns dies el misteri)... I cada dia més artesans i artistes, pastissers inclosos, que celebren la diada amb material senzill o sofisticats, directament o remotament relacionat amb sant Jordi, el drac, la princesa, els llibres o no res.
Es fa difícil transitar pels espais centrals i busquem els laterals de camí cap a la Rambla, sense mirar llibres més que de lluny. Famílies senceres agafades de la mà per por de perdre’s, parelles agafades de la mà perquè s’estimen, avui una mica més, solitaris i solitàries que aspiren a ser estimats potser demà o demà passat, escèptics de l’amor i convençuts de la seva sort, tot de creuaments amb ritmes diversos que marquen les pauses de les parades i els semàfors. Segueixo els ritmes a ull nu i, de tant en tant, amb la pantalla de la màquina de fotografiar que em distancia i objectiva. M’aturo a penes un instant a veure com els artistes florals presenten les roses de mil maneres (s’organitzarà algun cop un concurs?).
Per què posen parades el partits? Mentre la Joana entra a Decathlon per comprar material per a l’excursió d’avui, m’aturo a la multiparada nacionalista-sobiranista-independentista de la plaça Vila de Madrid; en un extrem un home sol que ven només llibres de Josep Dalmau i estimula a fer-se el DNI català que abans es feia a la Públia i que no ha canviat gens de disseny. Xerrem una estona –és el mateix Dalmau?- amb l’única interrupció d’una senyora que ens regala una postal amb un drac. Parlem de la independència. Jo li dic que aquí no concebo cap independència sense armes. Ell em diu que recordi les independències dels pobles iugoslaus –es corregeix, volia dir del poble txec i eslovac-. Continuem la conversa sense variar argumentacions, un i altre a la nostra. A mi em sembla que aquí no hi ha cap possibilitat i que les paraules dels polítics que proposen la independència (les altres denominacions són succedanis) són pur fum poques vegades innocent. Ell em diu que prengui nota d’un nom: Santiago Espot, que és brillant: “Es pot, m’entens, es pot! Ell pot.”
Anem pujant, es va fent fosc. He perdut la Joana. Mentre l’espero a la porta d’Ona, em fixo amb un home ja gran que recordo però no sé situar. Un altre home gran amb bastó, li diu, assenyalant la seva barba blanca: “la barba t’ha rejovenit”. Riuen tots dos. Queda poca gent, la festa s’acaba. Comprem només dos llibres i anem cap a casa. En una floristeria familiar, compro la darrera rosa a un nen d’uns deu o onze anys mentre la família se’l mira i somriu. “Soc el més petit”, em diu. A Navarro, una olivera (olea europea) italiana de vora un metre, tota farcida de mostra. Em fa riure un detall de les instruccions: “molto longeva fino 2000 anni.” Ja us diré si és veritat aquesta publicitat. I en nit de lluna nova de 2009, penjo aquest post, acompanyat d’un vídeo amb poesia d’una de les meves poetes preferides amb la veu de dues de les meves cantants estimades, i d’un sant Jordi bel·ligerant i triomfant, i un drac contemplatiu sota la lluna que avui és nova malgrat que ell, sempre tan babau, no ho sàpiga. I fins l’any que ve. A veure si el pròxim abril ja trobo les parades farcides de llibres digitals i els corresponents lectors, perquè aquest any, ni una oferta.
(Kandinsky: "Nit de lluna", gravat sobre fusta (1907). Galeria Tretiakov de Moscou)
