Bon dia, professor Serrano!

A mi m'agradaria que poguéssim aprendre amb alegria i llibertat, amb plaer... i que retrobéssim el gust per la vida... lligar sabers, ensenyaments i vida... i que les aules s'omplissin d'afectes i de sensibilitat perquè cal dir d'una vegada per sempre que els conceptes d'afecte i sensibilitat no són obscens usats en el context de les ciències i els sabers.

Sebastià Serrano: La paradoxa (1985)

Sento una tertúlia que demà (avui, esclar) Sebastià Serrano farà la darrera classe a la Universitat, a l'Aula Magna; després, potser, continuarà com a catedràtic emèrit. Serrano fou un dels professors que vaig tenir el meu primer any a Barcelona, el curs 69-70. Ens va fer classe de llengua per poc temps, fins que un matí ens va anunciar que li havien ofert l'assignatura de Semàntica, i es va fer càrrec de les seus hores Enric Moreu-Rey.

Sebastià Serrano era no gaire més gran que la majoria dels alumnes, encara que set o vuit anys a la nostra edat eren una distància temporal considerable. Més enllà del seu discurs professoral, tenia un magnetisme, un carisma, especial, tant entre els nois com entre les noies. La meua companya de curs, la L., n'estava ben enamorada, Per cert, la L. fou la primera de tot aquell grupet de primer de Facultat que es va casar, quan encara estudiàvem. Vaig anar al seu casament a Santa Maria del Mar; abans, però, vaig acompanyar el nuvi a comprar unes sabates més adients a la cerimònia, perquè tothom li va dir que aquell calçat desllustrat amb què s'havia presentat desentonava amb el seu vestit i amb el de la núvia.

Fa dècades que no veig la L. i el seu marit, ni tan sols sé si ara els reconeixeria. En canvi, he anat veient Sebastià Serrano en les tertúlies televisives i, sobretot els darrers anys, en el seu caminar que jo imaginava cap a la feina o de retorn de la feina, quan jo feia classes prop de la Sagrada Família. Mai no li vaig dir res, malgrat la simpatia que li tenia i que no m'hagués costat deixar-li anar un “Bon dia, doctor Serrano”, com a mínim en record del temps que vaig ser alumne seu.

He llegit pocs dels seus assajos i només una de les dues novel·les; no sabria dir per què no l'he seguit més en la seua obra impresa. Tampoc no sabria repetir pràcticament res dels ensenyaments que ens va impartir durant aquells mesos del 69 (o era el 70?); l'únic que recordo com si fos ara és que ens va explicar la seua arribada des de terres de Lleida a Barcelona i com s'aturava i s'embadalia davant dels aparadors de la ciutat. Segurament, aquesta faceta d'espectador dels seu entorn la continua tenint tan viva com aleshores. Un espectador lúcid, reflexiu i naturalment optimista malgrat algunes de les misèries del món que ha -hem- anat contemplant. Un espectador que ha volgut compartir -comunicar seria la paraula adient- la seua visió del món, especialment dels humans, i interpretar el seu significat, des de les coses petites a les complexitats més globals; tot interrelacionat, esclar.

Bon dia (o bona tarda), professor Serrano, i per molts anys!

parlen anglès els àngels?

Baixo per Roger de Flor i em fixo en una mena d'acadèmia en una planta baixa amb poca paret i molt vidre. Van sortint nens i nenes acompanyats per grans. Llegeixo: “Anglès per nens”. Mentiria si digués que no tinc clar si els destinataris de l'aprenentatge de l'anglès són els nens o els nens ensenyen anglès, però el per i el per a continuen cridant-me l'atenció. Se m'acut el que penso que és un contrapet: “Àngels per nans”. Segurament no ho és, més aviat deu ser una hibridació. Repasso el Verbàlia 2.0, de Màrius Serra: Artifici de transposició que consisteix en un intercanvi de lletres o síl·labes a l'interior d'una frase per generar-ne una altra que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant, amb una certa tendència a l'obscenitat, com a “Observava les cames de la moixa / Observava les mames de la coixa”; després l'article s'allarga amb històries i exemples. Definitivament, l'aspecte obscè no apareix a la meva transposició, a no ser que un imagini alguna perversa intenció dels àngels amb els nans (tot i que els àngels tenen més tirada als nens, o viceversa) o dels nans amb els àngels (també se'm podia haver ocorregut “ungles pels nans”, en una cerca forçada de sexualitat o qui sap què).

Fet i fet, tot això no té importància més que com a constatació de la llibertat i la imprevisibilitat del cervell a l'hora d'anar al seu aire en el joc de relacions, perquè just fer el canvi vocàlic esmentat, he pensat en Enric Moreu-Rey (és possible que “L'hora del lector” hi tingués alguna relació), citat abastament i admirat per Màrius Serra en l'apartat del contrapet. Vaig tenir Moreu-Rey de professor de llengua castellana a la Universitat una segona part d'un curs, quan Sebastià Serrano es va fer càrrec d'una altra assignatura i ell el va substituir. El recordo a la tarima, darrere de la taula, petit i polit, passant de davant a darrere les fitxes que li servien per anar desenvolupant la matèria. Però el record més viu que tinc de Moreu, la imatge encara fixada, és la del dia en què, devia ser ja primavera, uns quants de l'anomenat Comité de Huelga van decidir assaltar el rectorat. Moreu es va situar davant de la porta, que no podia abastar ni de bon tros, amb els braços alçats i en creu, més un símbol de la raó o del sacrifici que un impediment real de la transgressió. Un del Comité, alt i cepat -els altres feien sobretot de comparses- el va agafar com si fos un feix de palla i ja l'abocava per sobre de la barana del primer pis quan des del patí un dels alumnes del professor, un àrab -ara imagino que sirià-, mentre els altres ens miràvem l'escena sense reaccionar, va pujar amb quatre gambades les escales i va alliberar el seu -i nostre- professor. Aquesta seqüència, i algunes consideracions sobre l'època, l'ètica i la valentia, que ja queden allunyades, se'm presenten en els moments més inesperats, més innocents, com avui passant per davant de l'escola de classes d'anglès per a nens.