A vegades els nostres apunts conten -o en són l'element principal- enllaços a altres textos o cançons sobre els quals s'ha de clicar. Remetem a un tercer perquè volem compartir, sense mediatitzar, allò que per algun motiu ens ha cridat l'atenció i creiem que no necessita més paraules. A vegades incloem un petit text introductori o valoratiu...
Sovint em fa mandra en entrar en un bloc veure que he d'anar a un altre lloc, així que desisteixo i em perdo paraules, imatges i músiques que no dubto que m'haurien interessat. Les coses són així.
Avui, jo mateix deixo un enllaç amb un article de Màrius Serra que m'ha tret les paraules de la boca -i algunes altres que afegiria a les que vaig dir- i no en penjo un altre amb un article de Jaume Vallcorba sobre ell mateix i Ferrater perquè no el trobo. Mandra de dissabte?
És veritat que la seva abundància fa que els gossos se les hagin de pensar totes si volen tenir futur en una societat tan competitiva com la nostra. En les ciutats grans, com Barcelona, ja no és suficient ser un un simple animal de companyia, cal ser, cal saber fer, alguna cosa més. Al menys això és el que jo vaig pensar en veure aquest anunci en la porta d'una botiga del barri:
El que em va descol·locar una mica és que el gos (o gossos) s'oferissin per lladrar amenaçadorament en punt de creu, que és una art que fins ara només sabia lligada als brodats; potser es vol dir que el bordar dels animals és una filigrana. En canvi, no em va sorprendre tant l'oferiment de bordar a màquina, tenint en compte que no hi ha ofici o afició, fins i tot els artesans, en què la tecnologia no jugui un paper important.
També se'm va ocórrer que bordar tingués el sentit d'abordar, és a dir, envestir o aturar algú per parlar-hi o per demanar li alguna cosa. En aquest cas ja veig més sentit a l'oferta, perquè és sabut que en la societat actual cada dia es necessiten més mitjancers o si no ens calen, ens volen convèncer que sí. De tota manera, en aquest segon cas, continuo intrigat pel punt de creu i no tant per la màquina.
Si m'atrevís, obriria la porta de la botiga i preguntaria a qui correspongués què volen dir exactament; però no sé si ho faré, perquè potser la resposta seria decebedora: un anunciant que pateix dislèxia o un botiguer lector de Màrius Serra que ha estat incapaç d'anar més enllà de la simple transposició per estimulr els clients. En tot cas, no crec de cap manera que es tracti d'una simple errada lingüística per influència del castellà.
Baixo per Roger de Flor i em fixo en una mena d'acadèmia en una planta baixa amb poca paret i molt vidre. Van sortint nens i nenes acompanyats per grans. Llegeixo: “Anglès per nens”. Mentiria si digués que no tinc clar si els destinataris de l'aprenentatge de l'anglès són els nens o els nens ensenyen anglès, però el per i el per a continuen cridant-me l'atenció. Se m'acut el que penso que és un contrapet: “Àngels per nans”. Segurament no ho és, més aviat deu ser una hibridació. Repasso el Verbàlia 2.0, de Màrius Serra: Artifici de transposició que consisteix en un intercanvi de lletres o síl·labes a l'interior d'una frase per generar-ne una altra que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant, amb una certa tendència a l'obscenitat, com a “Observava les cames de la moixa / Observava les mames de la coixa”; després l'article s'allarga amb històries i exemples. Definitivament, l'aspecte obscè no apareix a la meva transposició, a no ser que un imagini alguna perversa intenció dels àngels amb els nans (tot i que els àngels tenen més tirada als nens, o viceversa) o dels nans amb els àngels (també se'm podia haver ocorregut “ungles pels nans”, en una cerca forçada de sexualitat o qui sap què).
Fet i fet, tot això no té importància més que com a constatació de la llibertat i la imprevisibilitat del cervell a l'hora d'anar al seu aire en el joc de relacions, perquè just fer el canvi vocàlic esmentat, he pensat en Enric Moreu-Rey (és possible que “L'hora del lector” hi tingués alguna relació), citat abastament i admirat per Màrius Serra en l'apartat del contrapet. Vaig tenir Moreu-Rey de professor de llengua castellana a la Universitat una segona part d'un curs, quan Sebastià Serrano es va fer càrrec d'una altra assignatura i ell el va substituir. El recordo a la tarima, darrere de la taula, petit i polit, passant de davant a darrere les fitxes que li servien per anar desenvolupant la matèria. Però el record més viu que tinc de Moreu, la imatge encara fixada, és la del dia en què, devia ser ja primavera, uns quants de l'anomenat Comité de Huelga van decidir assaltar el rectorat. Moreu es va situar davant de la porta, que no podia abastar ni de bon tros, amb els braços alçats i en creu, més un símbol de la raó o del sacrifici que un impediment real de la transgressió. Un del Comité, alt i cepat -els altres feien sobretot de comparses- el va agafar com si fos un feix de palla i ja l'abocava per sobre de la barana del primer pis quan des del patí un dels alumnes del professor, un àrab -ara imagino que sirià-, mentre els altres ens miràvem l'escena sense reaccionar, va pujar amb quatre gambades les escales i va alliberar el seu -i nostre- professor. Aquesta seqüència, i algunes consideracions sobre l'època, l'ètica i la valentia, que ja queden allunyades, se'm presenten en els moments més inesperats, més innocents, com avui passant per davant de l'escola de classes d'anglès per a nens.
Ja sabem qui són els millors, ja sabem qui governarà el país durant els propers anys, començant pel 2011 que ja podem tocar i durant el qual Mas-Colell construirà les bases d’una economia triomfant en un futur encara per determinar.
La meva consellera serà Irene Rigau, un nom cantat des de fa temps i de gran experiència. Per cert, tots els diaris que consulto a la tarda en la seva edició digital i en algun cas en paper (Avui, La Vanguardia, Ara, El País) es capfiquen a assignar-li la Conselleria d’Educació i jo asseguraria que ha estat nomenada consellera d’Ensenyament. I és que hi ha periodistes que es deixen portar per les inèrcies i no contrasten el que escriuen amb la informació de les fonts originals i, a més, sembla que desconeixen el passat. Se sap que a Convergència, amant en alguns casos del rigor, sempre li ha desagradat el nom d’Educació aplicat a la conselleria que té cura de l’ensenyament. En aquest aspecte coincideixo plenament amb els convergents: No sé si pels mateixos motius, però a mi sempre m’ha semblat que l’única aspiració que jo podia tenir era la d’ensenyar, és a dir, la de mostrar, donar explicacions, fer pràctiques d’una matèria i que només marginalment podia pretendre educar, o, en tot cas, podia ser un més, i no el més important, en la tasca educadora. Potser els pares, els mestres i fins i tot aquesta abstracció que anomenem societat tenen més clara aquesta funció.
Tornat a la meva consellera, de la qual conec vagament el passat públic, ignoro si les seves decisions em semblaran correctes, excel·lents o desencertades. La seva tasca, potser més que la d’alguns altres consellers, és difícil. En fi, ja es veurà.
Artur Mas deia que triaria els millors i suposo que ha fet el que ha pogut, però no sé fins quin punt ha estat valent o està ben informat. A vegades els millors no es troben entre els noms que més sonen, entre els professionals que han fet més coses en un camp determinat. A vegades els millors es troben entre aquells que no són els més coneguts ni potser semblen els més idonis, però que un veu de seguida que tenen alguna cosa. Ni tan sols cal que pertanyin a l’especialitat per la qual són triats, perquè en el cas dels consellers (i conselleres), com en el d’altres dirigents, l’important, sobretot quan es plantegen nous reptes, és tenir idees innovadores i envoltar-se de tècnics eficients.
Per exemple, en el cas de la meva consellera, què farà davant de la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística? No ho sé, ningú no ho sap. Deixarà passar el temps i actuarà segons les vegi venir o plantejarà de bon principi una estratègia espectacular? Repeteixo, si té alguna idea sobre el cas, no se n’ha fet publicitat. En canvi d’altres no han tingut cap por de dir la seva opinió. Per què no es va triar, per exemple, un personatge que per Nadal va dir el que transcriuré a continuació i que, segons ell aconseguiria un enfortiment espectacular del catalanisme polític:
Pero seguro que este nuevo Govern sabrá encontrar fórmulas inteligentes para convertir esta sentencia en una buena oportunidad para satisfacer a unos –aunque sean minoria-, sin desmontar un sistema educativo de mayoritaria aceptación, pero que puede mejorarse mediante algún retoque. La cuestión lingüística es el talón de Aquiles del catalanismo político, el que más munición regala a los recelosos de la identidad catalana: si el catalanismo político protegiese la lengua catalana, e incluso enorgulleciéndose de ella (lleva aquí 400 años, es lengua materna de muchos catalanes y engendra la colosal potencia editorial catalana en el mundo), el catalanismo polítioco sería fortísimo en Catalunya.
Víctor-M. Amela.
No és una de les grans aspiracions del govern millorar l’ensenyament? I només amb al algun retoc? I de passada reforçar el catalanisme? Per què Víctor Amela no podia ser el meu conseller?
I se m’acuden altres noms, com el de Màrius Serra, que avui des de la seva columna de “La Vanguardia” ha fet un desafiament espectacular (ja heu comprat el seu joc?), i sóc testimoni que el cos li ha aguantat fins a dos quarts de vuit amb només dues derrotes, la darrera de les quals, contra dos contrincants alhora, seria discutible.
En definitiva, per trobar els millors cal buscar bé. És clar que els millors potser no estan sempre disponibles per a la política.
Em diu l’Arare –llegeixo tard el missatge perquè el meu mòbil sol estar de vacances en horaris lectius- que avui s’ha parlat de mi. Sempre fa gràcia que algú et recordi, i més si és per bé, i encara més si és l’admirat Màrius Serra, que amb alguns dels seus llibres m’ha fet més fàcil i divertida la meva professió. Màrius Serra, que ja va recomanar Transformacions, creu que també podeu passar per saragatona i, si s’escau, deixar el vostre vot a l’enquesta sobre l’IEC que hauré d’eliminar perquè ja fa dies que està tancada –no és culpa meva- i ha quedat com ha quedat. Em sap greu pels oients de Catalunya Ràdio coneixedors de l’Institut i la seva tasca, que es deuen haver apressat a entrar al bloc per deixar la seva empremta. Quina enquesta se m’acudirà ara? S’accepten propostes.
Deixeu-me recordar que el títol del meu bloc no té l’origen en la saragata: que més voldria que convertir-lo en una festa! La cosa és més humil, més d’anar per casa. La saragatona, també anomenada herba pucera, és una planta que creix als marges de les garrigues i que es fa –o es feia- servir amb finalitats medicinals. Entre les seves virtuts figura la de ser un remei per combatre l’estrenyiment, la diarrea o ajudar al tractament de les hemorroides (en Dan en va parlar, d’aquestes virtuts); entre els efectes secundaris es pot assenyalar la possibilitat que provoqui inflor intestinal o meteorisme, cosa, aquesta darrera, poc recomanable en tertúlies de participants silenciosos. De tota manera, alguns ja sabeu que el nom del bloc no té relació amb tot això, sinó que és un homenatge a la meva àvia, poc donada al meteorisme públic.
Què més puc dir-vos? A continuació us deixo un muntatge amb les paraules d’en Màrius (semper fidelis) amb aquest minut de glòria que li agraeixo, que m’ha fet feliç, i també envermellir.
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
