notes per a una història de la telefonia (darrers capítols)

Assegut en una taula del Morryssom sento inevitablement -i escolto- la conversa dels dos joves de la del costat. Sembla que tots dos tenen smartphones de darrera generació i entenc que el que els diferencia i a vegades els fa alçar la veu excessivament és la marca -i les prestacions- dels seus mòbils intel·ligents: un defensa Samsung i l'altre Apple, és a dir, l'iPhone. Mentre uns i altres ens anem cruspint les tapes (o mitges tapes), prenc nota mentalment de l'actualitat de la qüestió.

La conclusió, ja de bon principi i confirmada al final, és que el menys important són les trucades de veu. La funció bàsica i tradicional dels telèfons, telefonar, no és objecte de discussió i ni s'esmenta. En aquest aspecte tots els mòbils són aparentment iguals (una altra cosa és l'amplitud de cobertura de determinades companyies, però el detall a penes mereix unes paraules marginals).

Com que els dos nois tenen els darrers models apareguts al mercat de les marques respectives, el que comenten se centra sobretot en la comparativa: la quantitat de memòria -element fonamental a l'hora de la tria, possibilitat de targetes externes incloses-, la mida de l'aparell, el disseny -sembla que l'iPhone SE, aprofita un disseny obsolet, de fa dos o tres anys-, la velocitat del processador, la possibilitat de fer servir determinades aplicacions, també anomenades app... Arriba un moment que, cridat per la immediatesa d'un lacon amb patates, desconnecto.

Ja uns i altres a punt de pagar, sorgeix el darrer argument, el tema estrella: les fotos i els vídeos. El de Samsung li diu: amb la meua càmera fas una foto a un capellà i et surt un cardenal; amb la teua, a tot estirar, el capellà es converteix en un escolanet. M'admira que els joves encara sàpiguen que existeixen capellans, i cardenals i escolans; deuen haver anat a la privada. Aquesta reflexió em fa mig perdre el tema dels vídeos en 4K, que es graven, però difícilment es poden veure enlloc en tota la seua plenitud. Ah, tantes possibilitats poc aprofitades.

Per acabar la vetllada, els faig una foto amb la meua Sony de butxaca, dissimuladament, només per il·lustrar la conversa i per si algun dia les meues notes s'amplien i  són publicades en blanc i negre o en color més enllà del blog.

les ones

Vaig mirar per la televisió de manera intermitent la pel·lícula Contact, protagonitzada per Jodie Foster. No recordava l'alegria de la protagonista quan de petita, a través de la seua emissora de radioaficionada, busca algú que en aquell moment estigués compartint la mateixa ona. Al cap d'uns quants intents li respon una veu. L'alegria, l'emoció, de la nena és intensa. Més tard, en un mapa, traça una línia que uneix el lloc des d'on ella parlava fins al punt on li havien respost. Al mapa hi havia poques línies i aquesta -fins a Pennsilvània?- era la més llarga. A partir d'aquí, converses elementals (quin temps fa? Etc.) que després es podien convertir en més personals. La màgia, el miracle, però, era simplement el fet d'haver pogut contactar a través de les ones hertzianes.

Ara, tot aquell sistema sembla enormement primitiu. A través de l'ordinador o als nostres mòbils trobem el temps que fa a qualsevol part del món, fins i tot les previsions climàtiques. A traves dels ordinadors o els mòbils -o aparells semblants- ens podem interrelacionar amb pràcticament tothom de -pràcticament- qualsevol part del planeta, fins i tot ens podem veure mentre parlem. Podem estar tot el dia intercomunicats i variar d'interlocutor immediatament després de contactar amb l'anterior. Podem tenir converses en grup. Els canals de comunicació resten permanentment oberts, àvids de ser utilitzats. Quanta gent que ha acabat desapareixent de la vida real per convertir.-se en éssers virtuals s'ha menjat aquest sistema de noves relacions? Les dades que tenim són vagues, inconcretes, canviants. El temps, respecte l'escena que he descrit al principi, s'ha accelerat, la saturació de contactes és aclaparadora, la màgia, si existeix, és més difícil de definir, l'ansietat de l'espera s'ha convertit en l'ansietat de l'acumulació.

El processos de comunicació actual, que encara seran molt més sofisticats, ja no són cap novetat, ja són sistemes per als qui no tenen iniciativa, per als conformistes, per a la massa. Els més avançats, els inconformistes, els heterodoxos, tornen a buscar el miracle del misteri de les ones: envien missatges a l'espai interestel·lar esperant una resposta d'intel·ligències extraterrestres. Quin desengany si resulta que aquests éssers de l'espai, físicament ben estranys, també estant inscrits i abduïts per centenars de xarxes socials superperfeccionades i es passen el dia (de 182 hores) pujant holografies i frases hiperenginyoses de només dos caràcters alfanumèrics... Potser llavors hi haurà qui buscarà a les seues ones interior -qui sap què trobarà- i tot recomençarà?

llepadetes

La llengua, a més d'una funció gustativa i tàctil*, serveix per comunicar-se, per entendre's o desentendre's. Poso dos exemples.

Diu ell o ella:

-He constatat que d'un temps ençà tinc un sentiment fins ara desconegut o que amb altres persones se'm manifestava de manera diferent. Fent una introspecció en el passat, m'ha semblat descobrir que aquesta sensació, o sentiment, va començar una tarda de gener, te'n recordes?, que et vaig demanar d'acompanyar-me a la retrospectiva que feien al CaixaForum (continua la interminable exposició de detalls). A partir d'aquell moment vaig pensar que tu podies respondre a l'ideal que les meues lectures, entre les quals incloc l'Ars amandis d'Ovidi, que, per cert, vaig comprar en una edició bilingüe en una paradeta del mercat de Sant Antoni un diumenge... (impossible reproduir el monòleg en tota l'extensió).

Diu ella o ell, que sí que ha escoltat educadament tot el monòleg, o gairebé:

-A pastar fang!

Diu un altre ell o ella (acompanyant-se de la gestualitat i la tactilitat adient):

-T'estimo!

Diu ella o ell (amb semblant gestualitat i tactilitat que l'altre ell o ella):

-Mmmmm! T'estimo!

La comunicació, el seu èxit, no depèn únicament del major o menor domini del lèxic, de l'extensió de les frases i d'altres components de la llengua, sinó també de l'adequació a l'acte comunicatiu i a les altres funcions del llenguatge com, en el cas anterior, l'emotiva. En molts territoris, la llengua té també una funció identitària, reivindicativa, nacionalista, que rarament apareix en les gramàtiques. En aquest país, per exemple, si un diu l'hora com cal, ja es té molt de guanyat:

-Dos quarts de dues – o ha de ser de dugues, o de dos?- (de la matinada).

-Tres quarts i mig de tres (de la matinada). (Quin plaer sentir això: entre la precisió i la poètica)

Tant se val que després la resta de la seua llengua oral o escrita no vagi a l'hora o que no recordi, perquè no ho ha sabut mai, o perquè tingui cera a les orelles, que l'hora que diu no és la de tradicional de tots els territoris de llengua catalana. Si diu els quarts, déu (i el país o la nació) li'n dó glòria.

La llengua, que a vegades sembla anquilosada en el passat (cosa dels parlants normalment), és dúctil, evoluciona, es transforma, no demana raons i accepta qualsevol boca. Que un diu cop i després deriva colpejar? La llengua, com la Candelera, riu. Que un ha esbandit el val la pena tradicional al seu territori per un paga la pena que no sap de on li ha sortit? La llengua, com la Candelera, plora. Tant si plora com si riu, la llengua viu**.

A mi, una de les funcions de la llengua que m'agrada més és la lúdica, però la deixaré per un altre dia, que avui només pretenia unes llepadetes suaus a l'orella dels qui volen escoltar (i tornar-me les llepadetes).

* Antigament la llengua s'havia fet servir molt per llepar sobres, però des que els sellos es van anomenar segells i, sobretot, des de l'aparició d'internet, aquesta funció pràcticament ha desaparegut.

 

** Que un diu profund... Deu ser del PSC, branca crítica català. Sobre aquest mot, la Candelera ni plora ni riu, mira una altra banda.

Bon dia, professor Serrano!

A mi m'agradaria que poguéssim aprendre amb alegria i llibertat, amb plaer... i que retrobéssim el gust per la vida... lligar sabers, ensenyaments i vida... i que les aules s'omplissin d'afectes i de sensibilitat perquè cal dir d'una vegada per sempre que els conceptes d'afecte i sensibilitat no són obscens usats en el context de les ciències i els sabers.

Sebastià Serrano: La paradoxa (1985)

Sento una tertúlia que demà (avui, esclar) Sebastià Serrano farà la darrera classe a la Universitat, a l'Aula Magna; després, potser, continuarà com a catedràtic emèrit. Serrano fou un dels professors que vaig tenir el meu primer any a Barcelona, el curs 69-70. Ens va fer classe de llengua per poc temps, fins que un matí ens va anunciar que li havien ofert l'assignatura de Semàntica, i es va fer càrrec de les seus hores Enric Moreu-Rey.

Sebastià Serrano era no gaire més gran que la majoria dels alumnes, encara que set o vuit anys a la nostra edat eren una distància temporal considerable. Més enllà del seu discurs professoral, tenia un magnetisme, un carisma, especial, tant entre els nois com entre les noies. La meua companya de curs, la L., n'estava ben enamorada, Per cert, la L. fou la primera de tot aquell grupet de primer de Facultat que es va casar, quan encara estudiàvem. Vaig anar al seu casament a Santa Maria del Mar; abans, però, vaig acompanyar el nuvi a comprar unes sabates més adients a la cerimònia, perquè tothom li va dir que aquell calçat desllustrat amb què s'havia presentat desentonava amb el seu vestit i amb el de la núvia.

Fa dècades que no veig la L. i el seu marit, ni tan sols sé si ara els reconeixeria. En canvi, he anat veient Sebastià Serrano en les tertúlies televisives i, sobretot els darrers anys, en el seu caminar que jo imaginava cap a la feina o de retorn de la feina, quan jo feia classes prop de la Sagrada Família. Mai no li vaig dir res, malgrat la simpatia que li tenia i que no m'hagués costat deixar-li anar un “Bon dia, doctor Serrano”, com a mínim en record del temps que vaig ser alumne seu.

He llegit pocs dels seus assajos i només una de les dues novel·les; no sabria dir per què no l'he seguit més en la seua obra impresa. Tampoc no sabria repetir pràcticament res dels ensenyaments que ens va impartir durant aquells mesos del 69 (o era el 70?); l'únic que recordo com si fos ara és que ens va explicar la seua arribada des de terres de Lleida a Barcelona i com s'aturava i s'embadalia davant dels aparadors de la ciutat. Segurament, aquesta faceta d'espectador dels seu entorn la continua tenint tan viva com aleshores. Un espectador lúcid, reflexiu i naturalment optimista malgrat algunes de les misèries del món que ha -hem- anat contemplant. Un espectador que ha volgut compartir -comunicar seria la paraula adient- la seua visió del món, especialment dels humans, i interpretar el seu significat, des de les coses petites a les complexitats més globals; tot interrelacionat, esclar.

Bon dia (o bona tarda), professor Serrano, i per molts anys!

el preu de la comunicació

Cada matinada comprovo que m'entren a veure des de Califòrnia: Menlo Park i Palo Alto. Segons consta, em rastregen des de Facebook: This visit was generated by the activity of a web crawler on your site. No sé quin interès poden tenir a resseguir el bloc.

En un moment determinat vaig tenir curiositat per Facebook i m'hi vaig apuntar. Vaig anar trobant amics i coneguts no vistos des de temps immemorial i vaig fer amics que eren amics d'amics d'amics ... Durant un temps em va semblar divertit interactuar, però finalment vaig esborrar-me. Tenia tants amics i amics d'amics, de coneguts, de saludats i de passavolants, que allò era un guirigall inacabable i inintel·ligible que superava la meua capacitat de concentració i de cortesia. Vaig tornar a apuntar-me per raons específiques que ara no vénen al cas i continuo a la xarxa, més com un soci amb carnet que com un participant convençut. Deixaré de pertànyer en un futur proper a una de les comunitats virtuals més extenses del nostre món? No ho sé, segurament. Entre altres motius perquè no tinc res a dir, perquè em sap greu no correspondre a les invitacions que rebo, perquè em molesta que m'enviïn correus que no diuen ben bé res, perquè la publicitat em disgusta, perquè la sensació de control -i una mica d'assetjament- augmenta, etc.

Ahir apareixia la notícia que Facebook ha comprat WhatsApp, per una xifra que no dic que em sembli escandalosa perquè no entenc res, sóc un ignorant incapaç d'esbrinar l'interès a adquirir per milers de milions un sistema de missatgeria que, de moment, no conté publicitat. De les paraules que va dir Zuckerberg, el creador de Facebook, amb motiu de la compra, em quedo amb aquesta frase: “aquesta nova aliança permetrà un món més obert i connectat”. Curiosa paradoxa en què la connexió es pot convertir en desconnexió i l'obertura en tancament; i l'individu, divers i únic, aparentment més lliure, amb més capacitat de tria, cada dia més controlat, més manipulat, més etiquetat, més vianant d'un camí uniforme amb petits viaranys d'escapament difícils de transitar.

A la versió digital del diari on vaig llegir la notícia, hi havia uns quants comentaristes, excessivament desconfiats, que deien que canviarien d'aplicació de missatgeria. Alguns parlaven de Telegram, una app molt semblant a WhatsApp, pràcticament clònica, gratuïta. De seguida, però, vaig llegir dubtes: d'on han tret els russos els diners per muntar l'aplicació? Quines intencions tenen? Realment es conserva la privacitat? Com que és inútil intentar respondre, simplement per diversió, he carregat Telegram al mòbil. És molt elemental, senzill, envia els missatges encriptats i, a més, té una opció molt divertida que estimula el nostre esperit aventurer, de protagonistes de pel·li d'agents secrets: pots enviar missatges i concretar el temps que trigaran a autodestruir-se una vegada els hagi llegit el destinatari. L'únic problema pràctic que he trobat, és que entre els meus contactes només hi ha una persona que també té l'aplicació i no és qüestió d'e trametre-li cada dos per tres textos que es destrueixen al cap d'un minut simplement per practicar. O potser aquesta és la gràcia.

concessió després d'una breu reflexió

-Bah!
-Vaaaaa...
-...Va!

la normalitat de la llengua, quotidiana o no

Esmentava ahir l’incombustible Colom i el seu menyspreu -ignorància?- de la llengua catalana que alguns podrien dir que no existeix sinó que és comprensible pel fet que l’ensenyament que va rebre va ser en llengua castellana i que... bla, bla, bla (onomatopeia del soroll de parlar molt i sense substància –no sé si manlleu d’una altra llengua). D’ençà que Colom –i jo- i molts altres van cursar l’ensenyament primari i secundari hi ha hagut prou temps -ai, la distribució del temps!- per reforçar (ep, dic reforçar, però podria dir aprendre, perfeccionar o respectar o estimar -quin verb, aquest darrer!) la llengua catalana, sigui de manera autodidacta o reglada. Però no hi ha manera; amb excuses o sense, persisteix encara una lassitud en l´ús del català escrit o oral que dubto que comparteixin els usuaris d’altres llengües, sobretot els qui tenen la llengua com a element primordial de guanyar-se la vida i també els qui fan bandera de la llengua.

Alguns poden pensar que l’important és comunicar i que qualsevol altra consideració és sobrera. D’altres pensen que transgredir la llengua és un senyal de modernitat, de coneixement de la llengua. Alguns no tenen cap consciència de transgressió perquè tenen poca consciència de llengua. Entenc els dos darrers pensaments i podríem arribar a compartir alguns matisos, però podria tenir una llarga, i inútil, conversa amb els primers, també plena de matisos o sense.

I no es traca d’apedregar ningú, que jo rebria moltes pedres, segurament ben dirigides, sinó de tenir la voluntat de considerar que la llengua catalana també és respectable en la mesura que ... I aquí deixo l’espai obert a les consideracions de cadascú.

Dit tot això, i canviant no totalment d’assumpte, aquestes darreres setmanes he reprès la meva antiga afició a la novel·la negra i m’he adonat que a les llibreries abunden les traduccions en llengua castellana d’autors del gènere, però que són escasses, fins i tot si es compara el percentatge editorial d’ambdues llengües, les traduccions d’autors actuals al català. Com que únicament sóc lector, només puc deixar-ne constància i imaginar algunes de les causes d’aquesta anormalitat. Si algú del negoci ho pot aclarir –simplement qüestió econòmica?-, millor. Mentrestant, continuaré llegint en altres llengües, és clar.

circuït obert

Tenir la possibilitat de rebre comentaris, més ben dit, rebre’n, als apunts que vas deixant al bloc, està bé. A la fi, si fem públic part del que escrivim, és també per compartir i si compartim, sempre és interessant una resposta, encara que alguna vegada sigui per dissentir o per mostrar que allò que has escrit amb una determinada intenció ha estat interpretat d’una altra manera o, potser, que allò que consideraves accessori, marginal, que fins i tot podries haver suprimit, s’ha convertit en el tema principal per al lector-escriptor que t’ha visitat. La comunicació és un procés ben misteriós. De vegades, però, resulta preocupant que et sembli que algun comentari, tot i que suposadament fa referència al text escrit, no té cap relació amb les idees que has intentat exposar. Potser més que preocupant –a la fi escriure és una diversió- et fa pensar que has fracassat en el teu intent d’explicar-te, que ets massa críptic, tu que volies ser diàfan, fins i tot que ets un inepte. Després, per conformar-te, no et queda altre remei que decidir que el lector-escriptor de bloc sovint s’autoimposa uns deures excessius que consisteixen a anar resseguint els apunts de tots els blocs que ha anat acumulant al llarg del temps, una tasca impossible que el porta a les lectures en diagonal, a passar per alt aquell adverbi definitiu, a negligir aquell adjectiu imprescindible, a saltar-se aquella conjunció adversativa que en lloc de confirma oposa, a oblidar el to habitual dels textos; això sempre que no s’hagi anat saltironant de bloc en bloc per acabar tornant enrere a deixar un comentari pensant que es recorda el que s’havia llegit.

I, com em passa massa vegades, he oblidat la finalitat d’aquest apunt que no tenia intenció d’escriure. Per què l’he començat? Potser per què em sembla que no m’he explicat prou bé en l’apunt que vaig deixar ahir a Dimarts de sang i que ningú no encertarà qui és el personatge que únicament, crec, va aconseguir una lliga amb el Barça i és coautor de quatre novel·les policíaques? No ho crec.

En començar a estava disposat a parlar del carrer de l’oci, però, evidentment, ho deixaré per demà, si me’n recordo de llegir que avui en volia parlar.

paraules?

Al curset intermitent dels dimecres, la professora ens sol fer respondre alguna petita enquesta o ens planteja una situació real o hipotètica o qualsevol exercici que ens distregui de la possible monotonia de la simple dissertació, ens renovi l’interès i li serveixi per encetar un nou aspecte del programa o per confirmar el que ens deia.

En un moment determinat de la sessió d’ahir ens va escriure a la pissarra (blanc sobre verd) els tres components bàsics de la comunicació verbal: les paraules, la veu (entonació, to, ressonància...) i el llenguatge corporal (gestualitat, moviments dels ulls, respiració...). A continuació ens va demanar quina importància crèiem que tenia cada element en el procés de comunicació. Cal dir que la professora sovint ens fa petites trampes, com en aquest cas, en què no va especificar la tipologia del missatge emès; de manera que tots nosaltres vam entendre que es tractava de qualsevol acte comunicatiu.

Cadascú va dir la seva. Hi va haver qui es va inclinar per donar especial importància a les paraules, mentre d’altres s’inclinaven per valorar especialment el llenguatge corporal.

Jo tinc el convenciment que ens escoltem molt poc: sentim el que volem sentir i només esperem una pausa per dir la nostra o, en cas de comunicar-nos amb una persona amb qui tenim una complicitat important, el que fem és confirmar que les paraules de l’altre són gairebé el que nosaltres pensem, de manera que no cal fer gaire cas del que diu i podem anar escoltant la seva veu i admirant els moviments de les seves mans. Bé, potser en una altre moment podrem parlar de tot això. Jo vaig dir els meus números:
20 (paraules), 30 (veu), 50 (cos)

Aquest és el moment en què vosaltres, si no coneixeu cap estudi sobre el tema, hauríeu de dir els vostres percentatges. Ja ho heu fet? Continuo.

En acabar de parlar el darrer alumne, amb tots els percentatges escrits a la pissarra, la professora va escriure els extrets d’un treball que encara ara es té en compte:
7, 38, 55

Impressionant! Increïble! Només un 7 % per a la paraula! Cal que perdem el temps parlant? I si ens dediquéssim únicament a tenir cura dels gestos i de la veu i a modular melodiosos sons amb aparença de paraules? I, entremig, suggeridors i llarguíssims silencis. Potser alguns ja ho fan.

Les xifres anteriors corresponen a un estudi del doctor Albert Mehrabian, de la UCLA, fet l’any 1971. La petita trampa de la nostra professora és que els resultats són especialment aplicables a la comunicació de sentiments i actituds, que sempre tenen un cert grau d’ambigüitat; però, no són actituds i sentiments dos pilars bàsics de la nostra comunicació, de la nostra vida?

Em podria allargar indefinidament en comentaris, preguntes i valoracions, però se m’acut que no tenim cap estudi d’aquests percentatges referits als blocs. Quina importància tenen les nostres paraules escrites? No ho sé, però no sóc gaire optimista; és probable que el percentatge no sigui gaire més alt que en la comunicació verbal. En tot cas, la qüestió seria saber què substitueix la veu i el llenguatge corporal en aquests missatges que anem deixant en les pantalles. Ens imaginem veus i cossos? No m’estranyaria, tots els internautes tenim un punt de ... modernitat, si volem ser imprecisos o condescendents amb nosaltres mateixos.

elements de llengua

Em desplau parlar amb la gent amiga -amb la indiferent no en solc parlar- de la qüestió de la llengua; em cansa opinar o recordar fets i escrits sobre la situació de la llengua al país. Comentar els documents que cíclicament -cada cop amb més insistència i amb menys descans entremig- es van produint per explicar l'amenaça que la llengua catalana suposa per a la castellana és tan ineficaç com gratuït. Documents com el Manifiesto por la lengua común * són, a més d'un atemptat a la lògica argumental, insostenibles en el territori, on gairebé tothom mitjanament informat i observador coneix la precarietat del català i on els arguments nacionalpolíticosentimentals, etc., que es fan servir per justificar les conclusions serien absolutament inconcebibles i risibles en una societat madura, informada, democràtica i, sobretot .

Vivim, però, en un món de reflexió escassa, d'interessos confessats i inconfessables (algú ha vist mai una enquesta en què la llengua sigui una preocupació dels enquestats, com ho és l'atur, l'emigració, la vivenda...?), d'estímuls directes, de polítiques oficials i oficioses de baixa volada i de guanys immediats. Un món on alguns un dia diuen blanc i l'altre diuen que havien dit negre, no per la saviesa que se suposa a qui té capacitat d'evolucionar i té noves dades, sinó simplement perquè ens deixem portar per aquesta immediatesa dels estímuls i de les passions que ens arriben i sobre les quals sembla impossible un procés d'avaluació seriós.

No sóc gaire optimista sobre el futur de la llengua catalana. No em refereixo a la llengua escrita (literària, més formal, més informal), que no és més que la punta de l'iceberg sobre l'estat de la qüestió, sinó que al·ludeixo al català que es parla, al català que se sent pel carrer, a la llengua oral que cada vegada es necessita menys en aquest país, es digui els que es digui des de plataformes diverses, des d'individus -des dels blocs, si convé citar-nos-. Avui, ara, qualsevol persona pot viure tranquil·lament en aquest país sense conèixer la seva llengua materna -vull dir la catalana-, i ho pot fer perquè ja no deu quedar ningú que sigui monolingüe català. Tots sabem que el coneixement de llegües diferents és una riquesa (cal argumentar?), però també se sap que quan tots els habitants d'un territori coneixem dues, tres, o les llengües que sigui, al final n'hi ha una que és la llengua d'ús més comú, o d'ús més comú en determinades circumstàncies. Que aquesta llengua acabi substituint l'altra o les altres en la seva totalitat o en més o menys àmbits és una qüestió de temps, i també de voluntats. I em temo que les voluntats són dèbils i adaptables, o tenen altres prioritats, sempre que se'ls doni, que les de preocupar-se per una llengua de comunicació objectivament ni millor ni pitjor que altres.

La Vanguardia -diari que llegeixo des de petit- d'avui té un únic editorial titulat El catalán i el castellano. Acaba dient, després de desqualificar el manifest més amunt esmentat: Esta actitud, en buen castellano, tiene nombre desfachatez (ho diu en castellà perquè els editorials del diari no s'escriuen en català, és clar). El mateix editorial diu en el seu segon paràgraf: No vamos a discutir la legimitidad de la iniciativa (el manifest). La democracia es un sistema basado en la libertad de opinión. Aunque la vitalidad del castellano no necesita defensa alguna, puesto que ha devenido uno de los tres idiomas más potentes del mundo, siempre será una buena causa defender su aprendizaje y correcto empleo como idioma común. Nuestro diario viene haciendolo des de el año 1881. I com La Vanguardia -amb alts i baixos i foscors explícites implícites- hi ha molts mitjans, institucions i persones que defensen el dret individual i col·lectiu de fer servir la llengua catalana; ara, que ho facin en castellà no és més que un signe que aquest és un país democràtic i civilitzat on les minories no només són respectades sinó fins i tot defensades, encara que és consideri que la seva llengua (una mena de David símpàtic i sense pedra que no pot fer cap mal a Goliat) no es prou atractiva per a la comunicació com cal, per al negoci o per a la ideologia (?).

No sé, amics i amigues, tinc la impressió que el país en lloc d'anar cap a una evolució i superació del noucentisme té tendència a anar cap al romanticisme de la Renaixença, cap a iniciatives i grups que al final acabaran dient allò de Mila i Fontanals en el seu discurs dels Jocs Florals de 1859: Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits...

I no, no és el govern o els governs, o qualsevol col·lectiu institucional el principal agent cridat a la transformació d'aquesta involució sinó cada individu del país, que amb iniciatives personals i col·lectives vulgui fer-ho. Ei, si és que això de les llengües té cap importància, que potser no, que a la fi potser l'ús d'una llengua és només un tria personal que no té més transcendència que la que cadascú li vulgui donar. I aquest és un món on, encara, hi ha llengües per donar i per vendre i una llengua més o menys és pura anècdota.

*El firmant Castilla del Pino és el mateix que va publicar La incomunicación (un dels meus llibres de capçalera en anys passats) i que va fer la tesi doctoral amb el catedràtic d'oftalmologia Buenaventura Carrera sobre sobre "Fisiología y patología de la percepción óptica del movimiento”? Déu li conservi la vista i el sentit del moviment.



P. S. No he seguit gaire el cas del senyor Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i no preguntaré sobre el seu informe mèdic que és un aspecte absolutament íntim, ni vull saber perquè l'Hereu no diu ni ase ni bèstia -quin pàjaro, l'Hereu, mai no se sap per on vola!- ni tampoc tinc una curiositat excessiva de conèixer qui ha llogat l'agència de detectius que ha seguit els seus passos; i de les possibles mentides, ja me'n faig càrrec, que la mentida és un dels signes més característics i definitoris de l'ésser humà. L'únic que desitjaria és saber si les seves ferides -se les fes on se les fes- li van ser produïdes en acte de servei o no, és a dir, treballant pels barcelonins o pel seu propi compte. Dit això, afegeixo que li desitjo una ràpida recuperació i me n'alegro que ja hagi sortit de la UCI.

promiscuïtat comunicativa

Les morts de dos grans dels cinema - primer Bergman, i Antonioni el mateix dia- produeixen en els mitjans de comunicació –els blocs també ho són- força literatura: quatre pàgines, per exemple, a l’”Avui”, que és el diari que he comprat. Jo, tot i entendre la seva importància en la història del cinema i com a referents culturals i personals–deixem de banda el teatre de Bergman, per raons òbvies en aquestes terres-, no sabria que dir. Pràcticament no conec cap dels dos directors. En el cas de Bergman, crec que la primera pel·lícula seva que vaig veure va ser El séptimo sello quan estava entre la infantesa i l’adolescència –no sé precisar l’edat-, en el cinema del poble on feia el batxillerat i on ens portaven els capellans cada diumenge a la tarda. Evidentment, no vaig entendre res i més aviat vaig passar por. No sé si es podria dir que la meva educació en un col·legi religiós va marcar la meva aversió per Bergman. De les poques pel·lícules seves que vaig veure més tard, l’única que em va interessar realment va ser Fanny i Alexander. Bergman com a persona no és un dels meus personatges preferits –deixem-ho així- la qual cosa no té cap importància a l’hora de parlar de la seva obra. Quant a Antonioni, tampoc no conec gaire la seva filmografia. La majoria de pel·lícules seves m’han avorrit, m’han semblat excessivament críptiques, fins i tot pretencioses, les seves troballes formals –en alguns casos aprecio els aspectes formals- m’han deixat indiferent.

El que em resulta curiós dels dos directors, i m'hi apunto, és que des de perspectives diferents hagin tractat en algunes de les seves obres el tema de la incomunicació –de la incomunicabilitat en el cas d’Antonioni-, relacionat més o menys directament amb el tema de l’amor en un sentit ampli. La incapacitat per comunicar-se, que no per comunicar, sempre m’ha semblat un dels aspectes claus i irresolubles de la condició humana, una de les seves servituds i, al mateix temps, una de les seves característiques definitòries, la base, evidentment, de les solituds anímiques que procurem resoldre a través de múltiples raonaments i substituts, de vegades amb resultats prou convincents, però mai del tot satisfactoris.

Començo a tenir la impressió que el post se m’escapa de les mans, que agafa una vida pròpia que no és la que jo volia donar-li, així que permeteu-me que acabi abruptament sense entrar més a fons en el món dels valors i les creences, que és l’estiu i fa calor, i que estem de vacances, i en un país mediterrani, en què, fins ara, la promiscuïtat comunicativa i les immediateses ens ha ajudat a viure i a morir. No voldria encomanar-me l’1 d’agost de les sensacions d’algunes pel·lícules bergmanianes i antonionianes.