Una altra consideració de no menys pes pera justificar la nostra conformitat amb la censura previa: la de que, a la vegada que serveix per imposar comediment al comentari, priva de que circuli la mentida periodística, lo qual no ens toca pas a nosaltres, que hem procurat sempre ajustarnos a la veritat dels fets, si be reconeixem que no deixa de crear un conflicte seriós a n’el Ciero, Liberal, Progreso, y altres confrarees de l’ilustre ordre de la blava, els quals en sa vida no han estampat altra cosa que botllofes.
Però, vulgas que no, ara hauràn de publicar veritats netes y pelades com el cap den Mencheta, perque, per ara y tant, no’s permeten més boles que els del quinto, joch per la seva denominació militar més apropiat a les circunstancies.
Lo qu’els he dit abans: ab un xich de filosofia, hem acabat per trobar beneficiós lo que consideràvem com una pena, y convenient lo qu’ens semblava extorsiu.
Se’ns demana circunspecció, y per nosaltres creguin que no s’ha de perdre la cosa; les nostres plomes de tan suaus, més que plomes seràn borrissol; les nostres ilustracions, dignes de reproduirse en les futures edicions de Juanito; el nostre temperament polítich, tan conservador, que serà la desesperació del Brusi, majorment quan s’observi que li anem prenent tots els subscriptors.
Y ara ja estàn enterats de quin serà el nostre tarannà durant les presents circunstancies.
“Llista de la bogadera.” Lleixiu. "¡Cu-Cut!", any VIII, n.º 376. 5 d’agost de 1909
Es lo que’m deia l’altre dia un senyor ja entrat en anys, d’opinions conservadores, pacífich fins a la exageració, apacible y sedentari:
-Crèguim, que si això hagués durat dos dies més, jo hauria acabat també per tirar.
-¿Vostè? Tan entenimentat, tan...
-Tot lo que vulgui, però la corrent m’hauria arrossegat.
_Ho dubto.
-No ho dubti, perque vostè hauria tirat també.
-¿Contra qui?
-Això és lo de menys; lo indispensable hauría sigut tirar.
-Crech que’l senyor tenía rahó; després de vuit dies seguits de sentir tiros, de parlar de tiros, d’armes, de barricades, de bales, de soldats y de revolucionaris, un hom acaba per sentirse impregnat de pólvora, y es capàs de posarse a fer el guerrero per desesparació de no poder fer altra cosa.
Lo mateix pot dirse ab referencia a lo de circular versions de la bullanga. De primer antuvi les noves dels incendis, de les matanses, de les colisions, atuïen els esperits pacífichs, però tants y tants acabaven per ser els horrors que’s contaven, que un hom, per no morirse de passió de cor, acabava, instintivament, per reaccionar, de la única manera possible donat l’estat anímich colectiu: acentuant el quadro de l’horror.
-Aquest matí han cremat el convent de la Punxa y han assessinat vuit monjes.
-Dispensi, son setze.
-¡Caram!
Ai l’interlocutor hagués rebaixat la mortalitat no se l’hauríen cregut: s’haria considerat la disminució com una estafa, la seva exageració responia, donchs, a l’ambient.
-Jo he vist un frare mort.
-Jo dos de trinxats.
-¿Ja sap que a Sabadell hi hà República?
-Dues.
Per altra banda això ha tingut una ventatja; la de que, havent acabat tots per creure de bona fe tot lo que s’ha arribat a dir y a repetir, quan la normalitat ha sigut represa, els esperits s’ha asserenat, els ulls han pogut comprovar els efectes de la revolta, y tant s’havien engrandit els horrors, que ara’ns sembla que els perjudicis causats en convents y iglesies no pujen a més enllà de tres pessetes, y que quant a morts ne sol fer més una passa de dengue.
“Llista de la bogadera.” Lleixiu. "¡Cu-Cut!", any VIII, n.º 377. 12 d’agost de 1909
(Aspecte del Paral·lel després d'una càrrega)
