Hemeroteca de la Setmana Tràgica (2)

Continuo amb l'escassa informació que em proporcionen els "¡Cu-cut!" que he anat llegint. Copio sense intentar interferir-me en el moment més que en la tria, que ja és prou.


Una altra consideració de no menys pes pera justificar la nostra conformitat amb la censura previa: la de que, a la vegada que serveix per imposar comediment al comentari, priva de que circuli la mentida periodística, lo qual no ens toca pas a nosaltres, que hem procurat sempre ajustarnos a la veritat dels fets, si be reconeixem que no deixa de crear un conflicte seriós a n’el Ciero, Liberal, Progreso, y altres confrarees de l’ilustre ordre de la blava, els quals en sa vida no han estampat altra cosa que botllofes.
Però, vulgas que no, ara hauràn de publicar veritats netes y pelades com el cap den Mencheta, perque, per ara y tant, no’s permeten més boles que els del quinto, joch per la seva denominació militar més apropiat a les circunstancies.
Lo qu’els he dit abans: ab un xich de filosofia, hem acabat per trobar beneficiós lo que consideràvem com una pena, y convenient lo qu’ens semblava extorsiu.
Se’ns demana circunspecció, y per nosaltres creguin que no s’ha de perdre la cosa; les nostres plomes de tan suaus, més que plomes seràn borrissol; les nostres ilustracions, dignes de reproduirse en les futures edicions de Juanito; el nostre temperament polítich, tan conservador, que serà la desesperació del Brusi, majorment quan s’observi que li anem prenent tots els subscriptors.
Y ara ja estàn enterats de quin serà el nostre tarannà durant les presents circunstancies.

“Llista de la bogadera.” Lleixiu. "¡Cu-Cut!", any VIII, n.º 376. 5 d’agost de 1909


Es lo que’m deia l’altre dia un senyor ja entrat en anys, d’opinions conservadores, pacífich fins a la exageració, apacible y sedentari:
-Crèguim, que si això hagués durat dos dies més, jo hauria acabat també per tirar.
-¿Vostè? Tan entenimentat, tan...
-Tot lo que vulgui, però la corrent m’hauria arrossegat.
_Ho dubto.
-No ho dubti, perque vostè hauria tirat també.
-¿Contra qui?
-Això és lo de menys; lo indispensable hauría sigut tirar.
-Crech que’l senyor tenía rahó; després de vuit dies seguits de sentir tiros, de parlar de tiros, d’armes, de barricades, de bales, de soldats y de revolucionaris, un hom acaba per sentirse impregnat de pólvora, y es capàs de posarse a fer el guerrero per desesparació de no poder fer altra cosa.
Lo mateix pot dirse ab referencia a lo de circular versions de la bullanga. De primer antuvi les noves dels incendis, de les matanses, de les colisions, atuïen els esperits pacífichs, però tants y tants acabaven per ser els horrors que’s contaven, que un hom, per no morirse de passió de cor, acabava, instintivament, per reaccionar, de la única manera possible donat l’estat anímich colectiu: acentuant el quadro de l’horror.
-Aquest matí han cremat el convent de la Punxa y han assessinat vuit monjes.
-Dispensi, son setze.
-¡Caram!
Ai l’interlocutor hagués rebaixat la mortalitat no se l’hauríen cregut: s’haria considerat la disminució com una estafa, la seva exageració responia, donchs, a l’ambient.
-Jo he vist un frare mort.
-Jo dos de trinxats.
-¿Ja sap que a Sabadell hi hà República?
-Dues.
Per altra banda això ha tingut una ventatja; la de que, havent acabat tots per creure de bona fe tot lo que s’ha arribat a dir y a repetir, quan la normalitat ha sigut represa, els esperits s’ha asserenat, els ulls han pogut comprovar els efectes de la revolta, y tant s’havien engrandit els horrors, que ara’ns sembla que els perjudicis causats en convents y iglesies no pujen a més enllà de tres pessetes, y que quant a morts ne sol fer més una passa de dengue.

“Llista de la bogadera.” Lleixiu. "¡Cu-Cut!", any VIII, n.º 377. 12 d’agost de 1909

(Aspecte del Paral·lel després d'una càrrega)

Hemeroteca (parcial) de la Setmana Tràgica

Tal dia com avui de l’any 1909, però en dilluns, començava el que anomenem la Setmana Tràgica. S’han anat publicant força llibres sobre els fets, antecedents, conseqüències, etc. S’han fet i es faran conferències i taules rodones sobre el tema amb interpretacions diverses. Espero que la Júlia, que en sap molt sobre tot plegat, ens aporti algunes dades i la seva visió a través del bloc. Potser ja ho ha fet, però jo, que escric això anticipadament i ho programo pel dia 26, encara no ho sé.

Com va tractar la premsa del país els successos a mesura que s’anaven produint? Doncs tampoc ho sé. Vull dir que si des de casa intento consultar l’hemeroteca de “La Vanguardia”, per exemple, no em surt res perquè durant aquells dies el diari no es va publicar. I sembla que així va ser en general. Llàstima! En canvi es pot anar consultant el dia a dia a través de la premsa de fora, però això és cosa de cadascú. El que em proposo aquest dies es reproduir alguns fragments d’una revista de la qual guardo uns quants exemplars, em refereixo al “¡Cu-cut!” de 1909.

El “¡Cu-cut!”, que com se sap era una publicació setmanal, va treure un número el 22 de juliol i el següent va aparèixer el 5 d’agost, entremig es va quedar el que hauria d’haver sortit el dia 29. Vet aquí un primer tast de l’exemplar del dia 5.


Els gravíssima successos que han torbat aquests dies la pau de Barcelona y de part de Catalunya, han determinat la proclamació de l’estat de guerra y la suspensió de les garanties constitucionals.
Aquesta situació, que ja de per si havia de dificultar la tasca periodística, ha tingut com a corolari la disposició de l’autoritat militar establint la censura previa pera la prempsa, y en conseqüencia aquest nombre ha passat per la revisió del censor de la Capitania General, com hi passaràn els que’l segueixen, Deu sap fins quan.
Confiant en que’ls nostres lectors se faràn càrrech de la extremada circunspecció que’ns veurem obligats a observar, hem de manifestar que per la nostra part no’ns han de doldre els entrebanchs que hem de trobar necessariament en el compliment de la nostra professió, si ells han de contribuir a la pacificació dels esperits, que tan necessaria’s fa després de la terrible crisis que acabem de sufrir.

¡Cu-cut!, any VIII, n.º 376. 5 d’agost de 1909

repassant la premsa endarrerida

Avui he tingut un dia d’activitats no diré que intenses, però sí variades i sense treva, de tal manera que a penes he tingut temps per seguir els moviments del Barça o per confirmar si va davant en les votacions la gran esperança blanca, negra, o cafè amb llet... Quan he pogut, per relaxar-me una mica de l’actualitat més punyent i transcendent, he anat fullejant números endarrerits de revistes i diaris que se’m van amuntegant, en alguns casos anys i anys des que els vaig comprar. De vegades trobo coses interessants que em van passar per alt en el seu moment. Per exemple, no sabia que el discurs en català fet per Puig i Alfonso amb motiu de la visita dels reis (Alfonso XIII i senyora) a Barcelona hagués provocat tan enrenou. Tampoc no sabia que aquest mateix senyor hagués promulgat un bando que sembla que encara no són capaços de fer complir els municipals; potser és que han derogat aquest punt de l’ordenança.

Ab motiu de la rabiosa campanya que ha inspirat a n’els diaris militaristes de Madrid la digna conducta de l’alcalde interí de Barcelona, als saludar als Reys d’Espanya en la llengua de la ciutat y de tot Catalunya al nostre suculentíssim D. Teodoro Baró ens ha sortit ab un article publicat en l’edició de diumenge del Brusi, en el qual tot tractant de fer la defensa del senyor Puig y Alfonso en el cas particular aludit, deixa escapar conceptes que més son pera ofendre que pera satisfer al interessat.
A fi y efecte de treure significació política al senyor Baró al acte de dirigirse a l’Alcalde als Reys en llengua catalana, va dir que’l senyor Puig no va fer ús del idioma oficials per rahons de cultura, és a dir, perque más vale expresarse bien en catalán que mal en castellano.
Ab perdó de Don Tayodoro, hem de dir que no hay tales carneros, ni tal qüestió d’incultura, perque ens consta que’l senyor Puig y Alfonso parla el castellà un xich millor de lo que escriu l’autor de Lo joch dels disbarats, però encara que n’hagués pogut donar llissons al mateix Cervantes, en l’acte de la visita dels monarques a cala Ciutat hauria fet ús de l’idioma català, no per qüestió pilítica, sinó d’homenatge a la llengua catalana tan propia pera dirigirse a persones reals com pugui serho l’idioma que sol desfer el director del Diaro en els seus regocijados devantals...

“Cu-Cut!”, novembre de 1908

La Sociedad Atracción de Forasteros y Turistas ha enviado una comunicación á la Alcaldía, dando cuenta de que en la reunión últimamente celebrada por dicha entidad, se acordó felicitar al señor Puig y Alfonso por el bando que publicó prohibiendo el reparto de prospectos en la vía pública.
En dicha comunicación se aconseja la instalación en las Ramblas y demás vías céntricas de cajas ó grandes cestos donde puedan echarse los desperdicios de toda clase, que en la actualidad quedan abandonados en el arroyo, constituyendo uno de los motivos de la suciedad de algunas calles, precisamente lasque por su importancia debieran aparecer más limpias.
Tanta una como otra medida hállanse en vigor desde hace mucho tiempo, en las capitales europeas, donde se halla mejor organizado el servicio de policía urbana.

“La Vanguardia”, novembre de 1908.

A veure si demà continuo llegint i trobo algun altre esdeveniment capital interessant del quan no em vaig assabentar en el seu moment.

lectures endarrerides

M’han arribat durant el cap de setmana, amb un cert retard, uns quants llibres que durant anys han estat dormint a l’espera que algú els tragués la pols: sis volums enquadernats, calendaris inclosos, del !Cu-cut!, el primer de 1902 i el darrer de 1909 –ja tenia el de 1906 i em falta el de 1905, any en què els de la redacció no estaven per gaires històries i tampoc bona part de l’any següent-, el calendari de la mateixa revista de 1909, el volum d’ En Patufet de 1906 –fins ara era el feliç posseïdor dels Patufets de 1904 i de 1938 (inici i final), dos volums de Prisiones d’Europa, editats l’any 1862 i 1863, també El Universo Social, d’ Heriberto Spencer, volum I, que sóc incapaç de datar en aquest moment..

Tot plegat m’ha produït sentiments contradictoris. D’una banda, la satisfacció de poder llegir sense moure’m de casa un material pel qual tinc una predilecció manifesta; d’altra banda, fullejar aquests llibres que m’han arribat inesperadament, ha fet que hagi negligit els meus plans de feina obligatòria i la lectura de Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan. No hi puc fer res, sempre hi ha alguna cosa que em destorba els bons propòsits.

De la mirada ràpida a tot aquest material, especialment als !Cu-cut!, us en deixo avui una mostra: un poema de Josep Carner inclòs al Calendari de 1904 –escrit el 1903, tenia, doncs, 19 anys- que no sé si posteriorment s’ha recollit a l’obra completa de l’escriptor. No cal dir que no tindria cap importància que el poema no anés firmat, tothom sabria igualment que és de Carner, del Carner irònic, juganer, enamoradís, lleuger, reflexiu, i omnipresent en les publicacions de l’època . Aquí el teniu sense cap modificació.

¡Oh ignorada explendorosa
que tant temps he somiat!
¿ets morena com la terra
o daurada com el blat?
Potsê encara no ets nascuda.
Potsê has mort i m’has deixat

Potser vius en la masía
solitaria, lluny de mi,
o potser amb remors y càntichs
la ciutat te seduí.
¿Ets la rosa tota oberta
o la rosa a mig obrî?

¿Oh, Ignorada expledorosa!
lluny o aprop, petita o gran,
mos ulls lassos te somían,
i somriuen somiant,
boira hermosa que t’allunyas
quan m’acosto tremolant!

Lo que sé és que és tota blanca
la capella de ton pit,
que en tos ulls serens d’aurora
hi há’l vesllum de l’infinit
que cap taca d’impuresa
ha tacat el teu vestit.

Lo que sé és que en tas miradas
hi ha dolçor de cap al tart,
y que tens la galta ingenua
com un aire de Mozart,
y que filas a montanya
o fas puntas vora’l mar.

Que has aprés dolças canturias
dels vells segles benehits,
y que regas quatre testos
olorosos y florits,
y que llú com una estrella
ton agulla entre tos dits;

Que al sentir la teva trassa
te somriuen extasiats
els armaris tenebrosos,
els domassos venerats
y las blancas porcelanas
y els sillons clavetejats;

Y que vetllas per la roba
quan la roba dansa al vent,
y que l’eura en ta finestra
s’hi balansa dolsament,
y aprop d’ella somiadora
sols guairtarhi el firmament;

Y que son tos pobres pares
dos vellets de suau parlar,
que’s nodreixen de ta joya,
que’t segueixen ab l’esguart,
que no saben si somriure,
que no saben si plorar;

Que en ta cambra solitaria
hi há blancor de gessamí,
que’ls llensols vessan l’aroma,
que és tot pur el teu coixí...
Quan hi dormis, vida mia,
quan hi dormis pensa en mi.

Pensa en l’home que ha d’aimarte
ab devot reculliment,
anch que l’endemá a l’esglesia
sentis caure dolsament
en ton fosch devocionari
una llágrima d’argent.

Vina, amor, que enmalalteixo
y el meu pit és sense escut.
Potsê ets vella y portes dalla,
potsê ets flor de joventut,
potsê ets morta y enterrada,
potsê encara no has nascut!


Joseph Carner: “A l’Ignorada”, Calendari del “¡Cu-cut!”, 1904.