Vaig llegir d'una tirada Veinticuatro
horas en la vida de una mujer fa tants anys que no recordo ben bé
res. Devia ser un llibre del pare, però ignoro perquè el tenia,
perquè estic segur que no era material del seus gustos literaris.
Per què el vaig llegir? Suposo que, adolescent com era, devia
buscar algun secret inconfessable a les seues pàgines, però l'únic
que recordo ara és que temps després vaig saber que l'havia escrit
un home i que el meu disgust -m'ho vaig prendre com un engany- va ser
considerable.
En canvi, encara que els meus records sobre Bonjour tristesse (també llegida en castellà) són gairebé igual de vages -potser no tant- com els de la novel·la d'Stefan Zweig, continua semblant-me un títol enormement suggeridor que lligo amb amb aquelles tristors cícliques i desesperants de l'adolescència que ara no sabria explicar, però que imagino amb un punt de dolçor amarga. Anys més tard vaig comprendre Françoise Sagan quan va dir: La gloire, je l'ai rencontrée à 18 ans en 188 pages, c'était comme un coup de grisou.
