29.4.14

només títols antics


Vaig llegir d'una tirada Veinticuatro horas en la vida de una mujer fa tants anys que no recordo ben bé res. Devia ser un llibre del pare, però ignoro perquè el tenia, perquè estic segur que no era material del seus gustos literaris. Per què el vaig llegir? Suposo que, adolescent com era, devia buscar algun secret inconfessable a les seues pàgines, però l'únic que recordo ara és que temps després vaig saber que l'havia escrit un home i que el meu disgust -m'ho vaig prendre com un engany- va ser considerable.

En canvi, encara que els meus records sobre Bonjour tristesse (també llegida en castellà) són gairebé igual de vages -potser no tant- com els de la novel·la d'Stefan Zweig, continua semblant-me un títol enormement suggeridor que lligo amb amb aquelles tristors cícliques i desesperants de l'adolescència que ara no sabria explicar, però que imagino amb un punt de dolçor amarga. Anys més tard vaig comprendre Françoise Sagan quan va dir: La gloire, je l'ai rencontrée à 18 ans en 188 pages, c'était comme un coup de grisou.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Malgrat reconèixer que està molt ben escrit i que la pel·lícula que es va fer també estava molt ben feta, la història d'aquesta dona rere una amor idealitzat i impossible m'ha semblat sempre molt rareta i inquietant, només la podia escriure un home, ben mirat, ja que la dona que la narra és una fantasia masculina, la de la devoció amorosa.

Sobre Sagan, crec que es va valorar en excés la seva entrada en el món literari, a causa de la seva joventut, mai l'he considerada res de l'altre món, també va tenir sort amb la pel·lícula, per cert. Els francesos són molt bons propagandistes de les seves coses, encara recordo com les revistes de la meva infantesa anaven plenes de la història dels èxits juvenils de l'escriptora. Una vida una mica erràtica i estranya, per cert, la seva mort va passar gairebé inadvertida.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Stefan Zweig debia ser olt llegit anys enrerem atès el meu pare tenia varies novel·les d'ell, Hi havia també Lajos Zilahy, Maxence Van der Merch, o Frank Yerby. A banda de descobrir-hi entre aquests llibres Incerta Glòria.
Quan a Sagan nomès recordo que era una novel·leta molt curta i com dius el record és vague.

salut

Carme ha dit...

Jo també vaig agafar 24 horas en la vida de una mujer de les prestatgeries del meu pare, que tot i que no controlava gens les meves lectures, em va dir que no hauria de llegir una novel.la tan sòrdida com aquella. No li vaig fer ni cas. Ell no va insistir. Tampoc no la recordo massa, però jo ja sabia que era un home qui l'havia escrit.

En canvi Bonjour tristesse, no l'he llegit mai... Ara crec que ja no ho faré, però el títol continua essent boníssim, a mi també m'agrada, al menys...

miquel ha dit...

Ja veus, Júlia, que jo no recordo res de els lectures, però prenc nota de les teues apreciacions.
Quan a la vida de la Sagan, crec que ella mateixa suggereix que li va passar en la frase que he transcrit.

Francsc, els autors que esmentes encara tenien una sortida acceptable quan jo treballava a la Planeta a principis dels 70, però ja anaven de baixa.

Carme, ja veus, els llibres passen de pares a fills i no hi ha lectura que es resisteixi a la curiositat per molt que et digui, encara que el resultat sigui neutre o decebedor.
Sí que el títol de la Sagan té un no sé què indefiniblement atractiu :-)

Júlia ha dit...

Sobre els autors que menciona en Francesc, cert que van anar de baixa, però això sempre és relatiu, Zweig ha revifat del tot en aquests darrers anys i també va 'ressuscitar' Sandor Marai, sempre hi ha redescobriments inesperats

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.