Teresa Pàmies

Avui, encara dimarts i 13 per a mi, hauria d'haver mirat el cel per veure la conjunció de Júpiter i Venus, però havia anat al cine i ja veuré demà com es van separant a poc a poc els dos planetes. Avui, dimarts i 13, ha mort Teresa Pàmies a Granada. L'hauria d'haver llegit més, però encara em queden dies.

Avui he recordat la Teresa a través d'una  mirada del seu fill:

... la mare treu el cap per la finestra i crida el meu nom, procedent d'un gentilici llatí. El nom coincideix amb el d'una documentació tramitada amb un criteri lax de la legalitat. No dir tota la veritat ens ha permès viure en un pis de protecció oficial (bloc de vivendes socials, bústies amb cognoms estrangers i barris per urbanitzar). A casa, la curiositat no permet manifestar sorpresa, ni por. Un acord tàcit estableix que la naturalitat i la contenció amb què cal assumir l'exili és el secret de l'èxit. Si algú truca a la porta amb un cop de timbre que no respecta la contrasenya pactada prèviament i el pare il·legal (que ni tan sols pot donar-me el cognom) s'amaga dins d'un armari, convé actuar amb indiferència, perquè, més endavant -quan Franco hagi mort, la terra sigui per qui la treballa i els cosmonautes soviètics hagin arribat a la lluna)-, totes les portes del món estaran permanentment obertes...

Sergi Pàmies: “El mapa de la curiositat”, de La bicicleta estàtica.

Avui, ja dimecres i 14, nostàlgia i tristor.