aquest diumenge, la reinterpretació de la copla

Tots els que érem vius en època de Franco, i encara després, coneixem ben bé la copla, primer a través de la ràdio i després de la televisió. Que ens agradés o no, depèn de cadascú, i com que jo ja n'he parlat, ara no afegiré res. La cobla que coneixíem era potent, d'una apassionament intens, d'una força tremenda, tant si parlava d'amors com de desamors, tant si era tràgica, amb nostàlgia o sense, com si hi havia, algunes vegades, un punt d'humor o d'esperança. En definitiva, una cosa contundent.

Fa ben poc vaig escoltar una nova veu que cantava material antic i vaig veure clar que la copla és pot reinterpretar, pot adequar-se als nous temps. Al cap de poc, vaig llegir al diari dos articles que parlaven de les cançons velles i de la nova cantant (com arriben les noves veus a les velles cançons?). Karles Torras, després d'anar al Petit Palau, deia: Sin prejuicios ni tremendismos, con una dicción clara y un punto justo de emoción contenida [...]s e quedó sola en escena para llevar a lo más alto al clásico Pena, penita, pena con una interpretación contenida y ajustada a lo esencial que provocó una estruendosa ovación. [...] tuvo un gran éxito en la presentación de su disco de coplas, género que ha encontrado en ella a una auténtica renovadora capaz de reactualizar sus músicas y poner en valor la vigencia de una letras e historias poéticas inmortales.

Poc després, a la seua columna, Sergi Pàmies, elaborava una visió sociològica que em sembla molt encertada: canta amb una intensitat de xiuxiueig que busca més el suggeriment que la grandiloqüència. És una aproximació agosarada perquè altera les essències fundacionals d'un dels grans gèneres de la música espanyola. Igual que l'univers, l'espai de les versions musicals s'expandeix exponencialment. [...] Per alguns, és una apropiació indeguda del patrimoni, una heretgia i una provocació. De vegades, però, es produeixen reaccions químiques d'una creativitat estimulant i enriquidora. [...]Educats amb altres influències i atrets per gèneres oposats als de la copla, molts artistes actuals tenen la inquietud de capbussar-se en territoris que, sense ser-los del tot propis, tampoc els són aliens. [...] Ay pena, penita, pena presentades amb arranjaments psicodèlics o autoparòdics i escoltar-les passades pel sedàs d'una veu que, amb una irreverència que contrasta amb la dolçor gairebé infantil de la veu, combat l'èmfasi melodramàtic dels originals. [...] Sense complexos, i amb un respecte que farà trontollar les idolatries immobilistes, aporta una interpretació moderna, que no en traeix l'essència i que supera les dissonàncies creades pel pas del temps i per l'evolució de les sensibilitats. I, al final, acabes intuint que darrere de l'interès per cobles i boleros (que a primera vista pot semblar contradictori amb la feina habitual d'artistes mal etiquetats com a moderns) hi ha raons sentimentals profundes i una naturalitat i una inquietud que, fins i tot quan en discrepem o provoquen perplexitat, ha de ser reconeguda i aplaudida amb entusiasme perquè té a veure amb un concepte tan passat de moda com la llibertat.

Bé, per si algú no ha escoltat Maria Rodés, aquí deixo la seua “pena”, després de recordar com la interpretaven, amb lleugeres variants, des de l'ortodòxia:

Teresa Pàmies

Avui, encara dimarts i 13 per a mi, hauria d'haver mirat el cel per veure la conjunció de Júpiter i Venus, però havia anat al cine i ja veuré demà com es van separant a poc a poc els dos planetes. Avui, dimarts i 13, ha mort Teresa Pàmies a Granada. L'hauria d'haver llegit més, però encara em queden dies.

Avui he recordat la Teresa a través d'una  mirada del seu fill:

... la mare treu el cap per la finestra i crida el meu nom, procedent d'un gentilici llatí. El nom coincideix amb el d'una documentació tramitada amb un criteri lax de la legalitat. No dir tota la veritat ens ha permès viure en un pis de protecció oficial (bloc de vivendes socials, bústies amb cognoms estrangers i barris per urbanitzar). A casa, la curiositat no permet manifestar sorpresa, ni por. Un acord tàcit estableix que la naturalitat i la contenció amb què cal assumir l'exili és el secret de l'èxit. Si algú truca a la porta amb un cop de timbre que no respecta la contrasenya pactada prèviament i el pare il·legal (que ni tan sols pot donar-me el cognom) s'amaga dins d'un armari, convé actuar amb indiferència, perquè, més endavant -quan Franco hagi mort, la terra sigui per qui la treballa i els cosmonautes soviètics hagin arribat a la lluna)-, totes les portes del món estaran permanentment obertes...

Sergi Pàmies: “El mapa de la curiositat”, de La bicicleta estàtica.

Avui, ja dimecres i 14, nostàlgia i tristor.

ell, jo, ella, mi

De petit vaig intentar llegir un conte que començava així: “Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes”: El conte era El petit príncep i, més enllà d’aquesta frase, vaig ser incapaç de continuar. Als deu anys, en un segon intent, també vaig quedar encallat just on el narrador parla del procés de digestió de les boes.

Abans de baixar per l’escala mecànica de la primera planta del Corte Inglés em vaig fixar en l’estesa de llibres que omplien la taula en petites piles. En vaig agafar un i el vaig obrir a l’atzar. Vaig pensar en les novel·les –sobretot novel·les- que no havia acabat i els propòsits, sovint amb motivacions diferents, de continuar la lectura, poques vegades amb èxit. Com que no tenia temps de llegir tota la narració allà mateix, vaig passar per caixa.

Només em queden uns paràgrafs d’“Hauries hagut d’insistir”, el darrer conte. No sé per què, o potser no ve al cas, després de L’instint i Sentimental no vaig llegir cap altre llibre de Sergi Pàmies, però sí els seus articles; fins ara. La bicicleta estàtica, em sembla un llibre en què es troba tot allò a què podria aspirar un narrador des del punt de vista tècnic, l’estil m’agrada, les històries m’interessen, però no he pogut sostreure’m del cap la idea que l’autor -no el narrador, ni el lector quan se li demana la seva complicitat- es troba ben present en alguns contes; és a dir, que a mesura que anava llegint anava veient cares conegudes. I aquesta acceptació, aquesta desesperança, aquesta tristor..., malgrat els moments d’humor, d’ironia... I jo que em sento proper.

La Joana, que em llegeix de tant en tant, diu que cada vegada sóc més autobiogràfic, que cada vegada parlo més de mi i no des de mi. Té raó, i no sé el motiu d’aquest gir. Avui, però, la desmenteixo: cito un llibre que segurament llegireu i parlo d'un altre.