-I tu, què vols?
-Has vist com plou?-Sí, i què?
-Doncs, ja t'ho dic... que és ben bell!
-Si tu ho dius... Jo no tinc sed.
-Has vist els horts... els alls, les cols?
-... i els naps. Jo sóc de l'urbs!
-I les flors, els pous, la pau dels camps?
-I els llamps i els trons i els rocs i els tolls i el fang i el fred...
-I el sol quan surt?
-Ja fa jorns que no el veig.
-Mes...
-Prou, no dic res més.
-Ei!
-Au, bon vent!
Els dilluns, encara que siguin festius, són dies de monosíl·labs, sobretot quan fa dies que plou. Dies de diftongs decreixents (daus, deus, dius, dous, duus), encara que s'allargui el dia. Quina sort, els catalans, de tenir tants monosíl·labs, i encara els que ens falten (pau, peu, piu, pou, puu (?). Un poble que té tants monosíl·labs, un poble tan estalviador de sons, no pot morir, al menys en dilluns. A la fi, som un poble que demana poc, un xic del que és just; ei, si pot ser:
