un poc de Pere Quart

-I tu, què vols?

-Has vist com plou?
-Sí, i què?
-Doncs, ja t'ho dic... que és ben bell!
-Si tu ho dius... Jo no tinc sed.
-Has vist els horts... els alls, les cols?
-... i els naps. Jo sóc de l'urbs!
-I les flors, els pous, la pau dels camps?
-I els llamps i els trons i els rocs i els tolls i el fang i el fred...
-I el sol quan surt?
-Ja fa jorns que no el veig.
-Mes...
-Prou, no dic res més.
-Ei!
-Au, bon vent!

Els dilluns, encara que siguin festius, són dies de monosíl·labs, sobretot quan fa dies que plou. Dies de diftongs decreixents (daus, deus, dius, dous, duus), encara que s'allargui el dia. Quina sort, els catalans, de tenir tants monosíl·labs, i encara els que ens falten (pau, peu, piu, pou, puu (?). Un poble que té tants monosíl·labs, un poble tan estalviador de sons, no pot morir, al menys en dilluns. A la fi, som un poble que demana poc, un xic del que és just; ei, si pot ser:
 

els diumenges, sardanes (2)

Continuo amb les sardanes dominicals fins que s'acabi la història que he fragmentat.

Gairebé estic convençut que la sardana, per moltes i diferents raons, algunes de les quals únicament puc intuir, té mala peça al teler com a música popular, és a dir, com a música que s'escolta i es reprodueix amb normalitat arreu del país entre la gent de qualsevol edat, condició i origen. Tot i així, la sardana és ben viva. El dia de la cloenda de la Barcelona poètica, vaig a anar a escoltar la Rosa, per qui tinc una debilitat que algun dia explicaré, i em va sorprendre amb la interpretació d'una de les sardanes més boniques i conegudes de la història. Un principi musical inquietant a càrrec de molt bons músics, un desenvolupament per part de la cantant que alguns s'enganyaran si el troben massa ingenu o frívol, perquè no és més que el reflex de l'acceptació del que diu la lletra en clau actual. Mentre escoltava cantar la Rosa em preguntava si és possible sentir el romanticisme de les antigues paraules des del neoromanticisme escèptic actual. Jo crec que la Rosa fa seus els sentiments que s'expressen, ni que sigui com una petita part de la seua vida, malgrat que en algun oment sembli distanciar-s'hi; algun dia li ho preguntaré.

aiguabarreig

Com que a penes escolto la ràdio ni miro els programes musicals de les televisions, ni altres coses semblants, no sé si encara existeix allò de la cançó de l'estiu que es portava en altres temps. En el meu cas, el disc que he escoltat més aquest estiu dubto que hagi estat el més popular, perquè ja sabem que la popularitat necessita una promoció que sovint té poc a veure amb la qualitat.

Dubto que hi hagi molta gent, encara, que hagi escoltat Entre monosíl·labs, el primer disc en solitari de Rosa Pou. Fa uns dies vaig deixar escoltar les cançons a la meua neboda (18 anys recents) a través de l'iPod i me la mirava mentre somreia escoltant el primer tema, Cap cot. Es va treure l'auricular de l'orella i em va dir que si era una cançó per a nens. Li vaig dir que continués. “Que guai! “

La veu, la tirallonga i el ritme (fins i tot la lletra) de la primera cançó poden fer pensar en un disc infantil. Després un s'adona que possiblement la Rosa ha aconseguit amagar sota una música festiva i eclèctica (valset, tango, i no sé quantes coses més al llarg de tot el treball) i una veu juganera (a vegades sensual, sovint innocent) tot un món personal que potser necessitava un punt de desdramatització per atrevir-se a sortir, o perquè a vegades, quan s'arriba a la maduresa personal, es poden comunicar els neguits, no només les alegries, amb un somriure, ironitzant sobre un (una) mateix (mateixa. I si a tot això s'afegeix el joc amb les paraules, encara millor. I si s'atreveix amb Pere Quart per acabar el disc, perfecte.

M'he permès, sense permís de la Rosa -quan la vegi li preguntaré si l'aigua beneita és real o metafòrica-, pujar una cançó seua amb una mirada meua des de la meua -quants possessius!-platja preferida (demà me n'hi torno) en un dia externament gris.



Per saber-ne més: