Parteixo de tres premisses que
segurament es consideraran falses i m'estalvio les que serien
comunament acceptades:.
1. En un moment determinat tota persona esdevé nacionalista. En alguns casos sense ser-ne conscient o fins i tot negant qualsevol nacionalisme. Els qui neguen el seu nacionalisme -considerar-se ciutadà del món no deixa de ser un nacionalisme, encara que sembli molt eteri- , pel sol fet de fer-ho... Comprendreu que desenvolupar aquesta premissa és llarg i complicat.
2. El sentiment -convenciment, etc.- nacionalista sorgeix de d'estímuls diversos i es presenta sota manifestacions diferents amb intensitats fluctuants segons les circumstàncies externes o internes que afecten l'individu i la col·lectivitat que l'envolta.
3. Els fets històrics poden ajudar a justificar el discurs nacionalista, però el nacionalisme sempre va lligat a esdeveniments del present que tenen una projecció de futur.
Concretades de forma vaga i imperfecta
aquestes tres premisses, he d'afegir que no m'interessa tant saber
d'on sorgeix el nacionalisme immediat de cadascú -l'espoli fiscal és
molt convincent, però d'una banalitat aclaparadora-, sinó el moment
històric en què cadascú troba el greuge -cal que hi hagi un greuge
per fer aflorar el nacionalisme?- suficient per començar a bastir
-sí és que pot- un discurs explícit que el porta fins al present.
Aquells qui en l'actualitat presenten
un discurs històric per reforçar el seu sentiment nacionalista -el
nacionalisme és un sentiment o hauria de recórrer a una altre mot?-
solen partir majoritàriament del segle XVIII, és a dir, de la
cantonada històrica del país. Sembla un bon moment per afirmar que
abans, més o menys, tot funcionava com calia, imperfectament,
esclar. Però, per què no anar més enrere?
Copio un fragment del pròleg de Víctor Balaguer a L'orfeneta de Menargues:
Els rics i nombrosos documents en què abunda l'antic arxiu reial, tocant a la confusa època del Papa Benet XIII i de sos contemporanis, tingueren per a mi una certa virtut atractiva, arribant-me a semblar que em bastava el desig de buscar aclaracions perquè em vinguessin a les mans, apareixent davant de mos ulls de cada volta més clara la veritat, convencent-me que el celebrat Compromís, lluny d'ésser un testimoni d'abnegació i d'amor a la pau per part de Catalunya, era sols una intriga diplomàtica i el primer camí per on aquella i tota la Corona d'Aragó arribaren a perdre, si no la independència, sa preponderància.
Per què en els discursos nacionalistes
catalans actuals apareixen tan poques al·lusions al Compromís de
Casp? Jo estic segur que perquè el 2012 encara no s'estava preparat per
celebrar cap referèndum. Potser m'equivoco.
