11.6.13

i els Trastàmara, què?


Parteixo de tres premisses que segurament es consideraran falses i m'estalvio les que serien comunament acceptades:.

1. En un moment determinat tota persona esdevé nacionalista. En alguns casos sense ser-ne conscient o fins i tot negant qualsevol nacionalisme. Els qui neguen el seu nacionalisme -considerar-se ciutadà del món no deixa de ser un nacionalisme, encara que sembli molt eteri- , pel sol fet de fer-ho... Comprendreu que desenvolupar aquesta premissa és llarg i complicat.

2. El sentiment -convenciment, etc.- nacionalista sorgeix de d'estímuls diversos i es presenta sota manifestacions diferents amb intensitats fluctuants segons les circumstàncies externes o internes que afecten l'individu i la col·lectivitat que l'envolta.

3. Els fets històrics poden ajudar a justificar el discurs nacionalista, però el nacionalisme sempre va lligat a esdeveniments del present que tenen una projecció de futur.


Concretades de forma vaga i imperfecta aquestes tres premisses, he d'afegir que no m'interessa tant saber d'on sorgeix el nacionalisme immediat de cadascú -l'espoli fiscal és molt convincent, però d'una banalitat aclaparadora-, sinó el moment històric en què cadascú troba el greuge -cal que hi hagi un greuge per fer aflorar el nacionalisme?- suficient per començar a bastir -sí és que pot- un discurs explícit que el porta fins al present.

Aquells qui en l'actualitat presenten un discurs històric per reforçar el seu sentiment nacionalista -el nacionalisme és un sentiment o hauria de recórrer a una altre mot?- solen partir majoritàriament del segle XVIII, és a dir, de la cantonada històrica del país. Sembla un bon moment per afirmar que abans, més o menys, tot funcionava com calia, imperfectament, esclar. Però, per què no anar més enrere?

Copio un fragment del pròleg de Víctor Balaguer a L'orfeneta de Menargues:

Els rics i nombrosos documents en què abunda l'antic arxiu reial, tocant a la confusa època del Papa Benet XIII i de sos contemporanis, tingueren per a mi una certa virtut atractiva, arribant-me a semblar que em bastava el desig de buscar aclaracions perquè em vinguessin a les mans, apareixent davant de mos ulls de cada volta més clara la veritat, convencent-me que el celebrat Compromís, lluny d'ésser un testimoni d'abnegació i d'amor a la pau per part de Catalunya, era sols una intriga diplomàtica i el primer camí per on aquella i tota la Corona d'Aragó arribaren a perdre, si no la independència, sa preponderància.

Per què en els discursos nacionalistes catalans actuals apareixen tan poques al·lusions al Compromís de Casp? Jo estic segur que perquè el 2012 encara no s'estava preparat per celebrar cap referèndum. Potser m'equivoco.

5 comentaris:

pons007 ha dit...

es complicat trobar el moment exacte en la història de quan van aparèixer els primers catalans

miquel ha dit...

Cert, Pons. I la veritat és que no ens fa cap falta; al menys a mi m'interessen més els que queden.

Júlia ha dit...

No estic gaire d'acord amb això de què tots som nacionalistes, és com allò que deien els capellans, que 'de veritat' ningú no era ateu. Tot i que el tema és susceptible de matisacions diverses.

Els períodes històrics també es gronxen entre èpoques unionistes i èpoques diversificadores, al menys en teoria. Altrament no s'expliquen les unificacions italiana i alemanya, amb la invenció d'una llengua comuna consensuada, en uns països amb tanta o més diversitat que la pell de brau.

La història és complexa.

Júlia ha dit...

Certament la Celebració d'un dels centenaris del Compromís de Casp gairebé va passar d'amagat, per aquestes terres nostrades i diria que, llevat de Casp mateix on van fer algunes festetes, fins i tot per la resta de l'estat. La història ens l'anem fent segons convé.

miquel ha dit...

Tens raó, Júlia, el tema del nacionalisme, em refereixo en l'aspecte individual, és ple de matisos, fins i tot hi ha casos de dobles, triples... nacionalismes de diferents intensitat.
Amb això de les celebracions, ja ho saps, com amb altres coses depèn de la publicitat i de qui ho munta.