instantànies

Aquests dies de vacances que passaran com un buf –quantes vacances els funcionaris d’Educació!- m’agafen com sempre desprevingut –ja m’agradaria que a mi també m’agafessin desprevingut!- i barrejo tasques planejades amb improvisacions, tot i que la pluja que tant m’agrada em malmet o em minimitza –un govern com cal no permetria la pluja aquesta setmana- propòsits i al mateix temps em serveix de coartada.

Començo el dia tard en una botiga de fotografia del barri –“estudi de vídeo i fotografia” de qui avui agafo la targeta que em serveix per modificar la meva capçalera sempre provisional- que em dóna deu fotografies sobre fons blanc de les quals em caldrà presentar-ne només una per renovar el DNI, caducat fa mesos, al carrer de Trafalgar, feu de xinesos i de la comissaria més propera. M’hagués pogut fer un autoretrat, però m’encanta parlar cada renovació del document amb el propietari de l’estudi fotogràfic, ocurrent i narcisista com tot bon artista popular i molts dels altres.

Vaig a veure la mare (en el trajecte sento una senyora que diu al que deu ser el seu marit: “la meva sogra des (de) que té alzheimer està encantadora”) que es deixa fer fotos –no abuso perquè altres feines tenim- en què no es reconeix.

Llegeixo el diari, pujo un vídeo amb una cançó de Mari Trin; entre fer uns espaguetis de salmó i uns a la bolonyesa, em decideixo pels darrers perquè tinc un tros d’entrecot d’ahir que cal aprofitar i perquè són d’elaboració més ràpida.

Com que fa dies que va finar definitivament el meu equip de música, estic temptat d’anar al Corte Inglés per aprofitar l’oferta de la microcadena (?) Doctor Sound model GAR-334, un aparell italià -Déu meu, italià!- compacte que permet reproduir música de vinil, casset, CD i –espectacular!- convertir-la al format mp3 i potser 4. L’aparell, per 129 euros, deu ser un desastre, però la meva oïda ja no és el que era ni mai va ser i m’he acostumat a l’Ipod; a més, el frontal llueix unes misterioses sigles “cat” que no es poden menystenir. La pluja, però, em fa desistir i prefereixo quedar-me a casa llegint La taberna errante de Chesterton, que em temo que desgraciadament acabaré demà, i què començaré?

Aquest dia gris m’estimula a veure Gran Torino, de Clint Eastwood, en un dels Aribaus. És una pel·lícula d’una simplicitat i una efectivitat aclaparadores, absolutament americana i universal, tramposa i curiosament honrada, romàntica i realista. M’interessa i em captiva especialment la primera part, el que en termes tradicionals anomenaríem la presentació o inici, però entenc perfectament el nus i el desenllaç. En sortir del cine, continua la pluja i es veu poca gent.

Sopem una amanida de tomata amb tonyina i olives d’aragó i una pizza de verdures al dente sense tomata ni tonyina. Ha deixat de ploure. Continuo.