8.4.09

instantànies

Aquests dies de vacances que passaran com un buf –quantes vacances els funcionaris d’Educació!- m’agafen com sempre desprevingut –ja m’agradaria que a mi també m’agafessin desprevingut!- i barrejo tasques planejades amb improvisacions, tot i que la pluja que tant m’agrada em malmet o em minimitza –un govern com cal no permetria la pluja aquesta setmana- propòsits i al mateix temps em serveix de coartada.

Començo el dia tard en una botiga de fotografia del barri –“estudi de vídeo i fotografia” de qui avui agafo la targeta que em serveix per modificar la meva capçalera sempre provisional- que em dóna deu fotografies sobre fons blanc de les quals em caldrà presentar-ne només una per renovar el DNI, caducat fa mesos, al carrer de Trafalgar, feu de xinesos i de la comissaria més propera. M’hagués pogut fer un autoretrat, però m’encanta parlar cada renovació del document amb el propietari de l’estudi fotogràfic, ocurrent i narcisista com tot bon artista popular i molts dels altres.

Vaig a veure la mare (en el trajecte sento una senyora que diu al que deu ser el seu marit: “la meva sogra des (de) que té alzheimer està encantadora”) que es deixa fer fotos –no abuso perquè altres feines tenim- en què no es reconeix.

Llegeixo el diari, pujo un vídeo amb una cançó de Mari Trin; entre fer uns espaguetis de salmó i uns a la bolonyesa, em decideixo pels darrers perquè tinc un tros d’entrecot d’ahir que cal aprofitar i perquè són d’elaboració més ràpida.

Com que fa dies que va finar definitivament el meu equip de música, estic temptat d’anar al Corte Inglés per aprofitar l’oferta de la microcadena (?) Doctor Sound model GAR-334, un aparell italià -Déu meu, italià!- compacte que permet reproduir música de vinil, casset, CD i –espectacular!- convertir-la al format mp3 i potser 4. L’aparell, per 129 euros, deu ser un desastre, però la meva oïda ja no és el que era ni mai va ser i m’he acostumat a l’Ipod; a més, el frontal llueix unes misterioses sigles “cat” que no es poden menystenir. La pluja, però, em fa desistir i prefereixo quedar-me a casa llegint La taberna errante de Chesterton, que em temo que desgraciadament acabaré demà, i què començaré?

Aquest dia gris m’estimula a veure Gran Torino, de Clint Eastwood, en un dels Aribaus. És una pel·lícula d’una simplicitat i una efectivitat aclaparadores, absolutament americana i universal, tramposa i curiosament honrada, romàntica i realista. M’interessa i em captiva especialment la primera part, el que en termes tradicionals anomenaríem la presentació o inici, però entenc perfectament el nus i el desenllaç. En sortir del cine, continua la pluja i es veu poca gent.

Sopem una amanida de tomata amb tonyina i olives d’aragó i una pizza de verdures al dente sense tomata ni tonyina. Ha deixat de ploure. Continuo.

8 comentaris:

Montse ha dit...

la senyora amb Alzheimer està encantadora? m'ho expliques, si us plau?

M'has fet venir ganes de menjar una bona pizza amb verduretes al dente (potser m'animo i en faig una aquest vespre...)

Aquí també ha deixat de ploure.

Et portaré el llibre la propera vegada que vagi a Barcelona. Ja quedarem. Em sap greu que no tinguis res per llegir :D (ep, no és conya, fa un mes i mig que el llibre es mor de riure a la bossa, ja tocaria poder-te'l donar, oi?)

Vaig a escampar la boira del meu blog... si puc i m'inspiro!

Príncep de les milotxes ha dit...

Bon dia Pere: ací per la " " Comunitat Valenciana " " encara treballem... avui és el darrer dia de feina, però m'ha agradat molt això que dius de l'equip de música italià... Molt, però que molt bo, sí senyor. Ja veig que en som dos els qui ens hem punxat a la vena la música de l'Ipod.
Una abraçada i gràcies per compartir els menús del dia... i que finalitzes les vacances de categoria.

lola ha dit...

Comparteixo el sentiment per Mari Trini, té una versió del Ne me quitte pas, impressionant, de les més bones que s'han fet.
Descrius molt bé el Torino. És gran i ho continuarà essent; als adolescents (el mue fill i col.leguis) els deixa aclaparats, volen un avi així. Per cert, mereixia l'Oscar a la interpretació; és la primera vegada que em sembla que se'l mereixia, i diuen que serà l'última, llàstima.
Fa poc temps he descobert una escriptora llaminera, d'una dolçor negríssima, com ara regalèssia (què bona, la regalèssia); m'estic empassant tota la col.lecció, sense poder parar: Fred Vargas. Novel.la negra molt original. Si algú s'hi apunta, la podem comentar.
Bones vacances.

gatot ha dit...

quan vaig veure la capçalera ahir a la matinada vaig pensar:"... en pere es vol fer gatón?" :D
després -egocèntric- vaig pensar si no hauries fet un post per mi... i finalment et vaig llegir!
:)

recordo fa alguns anys que es van posar de "moda" pel·lícules que abans de cada escena et posaven el lloc, dia i hora en què passava...

també ho vaig veure en algunes novel·les... i quasi que ho vaig trobar en aquest teu post...

que tinguis molt bons dies de vacances!

jo piro currents que entro a treballar d'aquí vint minuts!

petons i llepades currantes!

miquel ha dit...

La senyora amb alzheimer d'ahir era anecdòtica, unes paraules passant, la d'avui és la de tota la vida.
Vas fer la pizza? Ho sabia!
Oh, si que tinc coses per llegir, moltes coses, però em sap greu acabar Chesterton. És clar que ens em de veure... ja fa massa temps. Llibre per llibre... quin et pot anar bé? No m'ho diguis.
Vaig al teu bloc, que avui, entre una cosa i l'altra noi he estat al "lloro".

Ho has de dir tot, príncep (m'encanta dir-te príncep!): els valencians feu -fan- festa fins al 20.
Avui he anat al Corte a comprar l'andròmina italiana i s'havia acabat; l'he haguda d'encarregar. En fi, com que demà me'n vaig per uns dies, ja em va bé.
Esperem que un altre dia els menús siguin més atractius (trobo a faltar menús en els blocs:-)

Difícil i incatalogable Mari Trini, lola. Hi he tornat a través del Youtube.
Ho entenc. A mi no m'importaria ser una avi "així" (final inclòs), però ja saps, em tocarà conformar-me amb el que hi ha, això sí, sense confessió, crec.
Un club de lectura virtual: m'hi apunto en tornar del nord!

Ja veus, gatot, només un anar passnt el dia ben prosaic :-)
Ei, que això és un dietari absolutamenmt tradicional, sovint amb minut inclòs.
A treballar...? Jo em pensava que els gats, gates i gatots no tenien obligacions horàries.
Gràcies per les llepades de currant i corresponc amb ... amb què puc correspondre?

gatot ha dit...

em sento totalment corres-post- , pere...
ahir, de matinada, vaig parlar en un moment que les meves i els meus petons i llepades volien ser com les abraçades que donen escrituradament altres persones... i que l'adjectiu era l'accent...

no beso ni llepo tothom ni "sempre"...

però trobar persones amb sensibilitat, que tenen cura de correspondre amb paraules coherents a missatges més o menys intel·ligibles... ja és un regal;

vés a saber si no podrà ser que algun dia poguem fer un trio cafeter entre vós, la montse-arare i aquest gat que observi... (això si... amb alguna llaminadura de xocolata!)

petons i llepades sinceres i agraïdes!

Montse ha dit...

quan dieu que serà, aquest trio? ÔÔ

L'Arare es frega les mans!!!!

miquel ha dit...

Gràcies, gatot. Una abraçada. Un trio? Amb l'arare? I tant: cafè, xocolata i una cervesa... potser un bourbon, segons l'hora, que lleparem lentament amb llengua vermella i mirada atenta.