retalls de setmana santa

Deixo constància que un any més he seguit la tradició immemorial de collir el timó del divendres sant. De de fa uns anys ençà el costum és teòricament perillós, perquè sembla que la vegetació del Montgrí té una protecció especial que a l'hora de la veritat es traduirà en un incendi devastador de proporcions gegantines. Però la natura és sàvia i tard o d'hora es refarà. Aquest any, encara amb la ginesta sense florir i la flor de l'argilaga d'un groc esplendorós (també la del timó i la del romer), la muntanya estava plena d'uns petits insectes verds, una veritable plaga: els bernats pudents, crec. A mesura que anaves caminant, les bestioles saltaven i saltaven davant teu, com marcant la direcció a seguir. Aquesta espècie -la que jo vaig veure- té un color verd brillant, metàl·lic, lluent. Sembla que s'adjectiven així perquè si els molestes deixen anar una substància que fa mala olor, que té, entre altres components, una mica de cianur. Hi ha qui diu que són insectes beneficiosos; altres, en canvi, els consideren perjudicials. He llegit que són extraordinàriament resistents als insecticides. No en sé res de tot això, però a mi, al Montgrí, em van fer imaginar una de les plagues d'Egipte.

Parlant d'Egipte, no sé si abans no m'hi havia fixat o és realment novetat: una sèrie de gent, majoritàriament desconeguda (la dependenta que em va vendre uns bunyols (o brunyols), per exemple) em va desitjar Felices (o Feliç o Bones) Pasqües (o Pasca o Pasques). Jo anava responent amb un somriure, evidentment, però em nego a incorporar aquesta expressió als meus costums de cortesia, i menys en divendres sant..., i en cap altre dia. On anirem a parar?

Ah, i dono fe que les orenetes ja han arribat, encara que de moment escassegen i els seus xiscles passen desapercebuts.

 

 

la vida als cementiris

Hi havia un hort a l'indret on havia estat crucificat, i a l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Allà, doncs, a causa de la Preparació dels jueus, van dipositar Jesús, perquè el sepulcre es trobava a prop.

Joan, 19: 41-42

Aquest va comprar un llençol, baixà el cos, l'embolcallà amb el llençol, el diposità en un sepulcre i féu rodolar una pedra a la porta del sepulcre.
Marc, 15: 46-47

-No sé ben bé com anirà. No sé, tampoc, com explicar-t'ho. Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.

 Se sol pensar que la mort és la negació de la vida, però la realitat, a vegades només intuïda, desmenteix sovint aquesta percepció inicial. No em refereixo únicament a la mitologia cristiana o d'altres religions, sinó a pistes clares que jo mateix he trobat, sobretot als cementiris. Cert que una vegada mortes les persones solen portar una vida extraordinàriament discreta i rarament fan aparicions públiques com la de Jesús en el seu moment. També és veritat que em costa imaginar com s'ho fan per fer vida en aquests nínxols tan petits on tenim tendència a portar-los, encara que ja sé que els morts tenen una existència amb menys necessitats. En fi, no m'allargaré perquè l'únic que puc suggerir són els indicis de vida que he esmentat més amunt i que, per no fer-me pesat, concretaré en dos exemples.

 

 

El primer cas, com es veu, no pot ser més explícit: Aquí hi viu un de l'Espanyol. No hi ha equívoc possible, ho diu ben clarament. Una altra qüestió és que la vida que porti, tenint en compte les escasses proeses del seu club, sigui prou satisfactòria, però no hi ha dubte que la seua opció mereix un respecte i, de moment, no hi ha hagut ningú, un barcelonista, per exemple, que li hagi pres la rajola o fet una pintada vexatòria a la porta de casa.

El segon cas es presta més a interpretacions diverses, malgrat que jo no tinc cap dubte sobre l'autoria de la nota. Els menys imaginatius o més ignorants poden pensar que l'escrit és obra d'algun familiar, però tothom convindrà que si un parent hagués vist com algú agafava el test, de seguida s'hagués encarat al lladre per dir-li que el tornés al seu lloc. És evident que el paper l'ha escrit l'estadant del nínxol, que si no va enxampar el pispa és perquè, com sap tothom, els habitants del cementiri tenen una tendència excessiva a passar-se el dia descansant mig ensopits i, a més, es necessita una certa agilitat per sortir amb rapidesa dels habitatges mortuoris actuals. De tota manera, si el subjecte que va agafar el test és una mica supersticiós -hi ha casos- i va llegir la nota, a hores d'ara ja deu haver arribat a la Patagònia; el millor era no dir res i presentar-se directament a la casa per recuperar les flors.

efemèrides

Ahir, a les dues vint-i-cinc de la matinada, a la constel·lació de Balança, la lluna era plena. Em sap molt de greu haver-me perdut la seva primera plenitud de primavera, sobretot perquè tenia una invitació a viatjar-hi. De tota manera, és possible que el meu subconscient, tenint en compte l’escassa seguretat del rudimentari mitjà de transport que m’oferien, fes perfectament la seva feina.










En definitiva, que he optat per un viatge més curt i no sé si més segur, perquè ja heu vist que els accidents d’aquests dies fan trontollar les estadístiques dels nostres polítics, sempre disposats a pensar que la realitat depèn més d’ells que dels fats perseguidors i de la nostra pròpia i escassa llibertat. Si algú em necessita durant aquests dies de recolliment i meditació en què commemorarem el perdó dels nostres pecats primigenis ara fa 2010 anys (any més, any menys), recordeu que em podeu trucar al 618141... com continua?

instantànies

Aquests dies de vacances que passaran com un buf –quantes vacances els funcionaris d’Educació!- m’agafen com sempre desprevingut –ja m’agradaria que a mi també m’agafessin desprevingut!- i barrejo tasques planejades amb improvisacions, tot i que la pluja que tant m’agrada em malmet o em minimitza –un govern com cal no permetria la pluja aquesta setmana- propòsits i al mateix temps em serveix de coartada.

Començo el dia tard en una botiga de fotografia del barri –“estudi de vídeo i fotografia” de qui avui agafo la targeta que em serveix per modificar la meva capçalera sempre provisional- que em dóna deu fotografies sobre fons blanc de les quals em caldrà presentar-ne només una per renovar el DNI, caducat fa mesos, al carrer de Trafalgar, feu de xinesos i de la comissaria més propera. M’hagués pogut fer un autoretrat, però m’encanta parlar cada renovació del document amb el propietari de l’estudi fotogràfic, ocurrent i narcisista com tot bon artista popular i molts dels altres.

Vaig a veure la mare (en el trajecte sento una senyora que diu al que deu ser el seu marit: “la meva sogra des (de) que té alzheimer està encantadora”) que es deixa fer fotos –no abuso perquè altres feines tenim- en què no es reconeix.

Llegeixo el diari, pujo un vídeo amb una cançó de Mari Trin; entre fer uns espaguetis de salmó i uns a la bolonyesa, em decideixo pels darrers perquè tinc un tros d’entrecot d’ahir que cal aprofitar i perquè són d’elaboració més ràpida.

Com que fa dies que va finar definitivament el meu equip de música, estic temptat d’anar al Corte Inglés per aprofitar l’oferta de la microcadena (?) Doctor Sound model GAR-334, un aparell italià -Déu meu, italià!- compacte que permet reproduir música de vinil, casset, CD i –espectacular!- convertir-la al format mp3 i potser 4. L’aparell, per 129 euros, deu ser un desastre, però la meva oïda ja no és el que era ni mai va ser i m’he acostumat a l’Ipod; a més, el frontal llueix unes misterioses sigles “cat” que no es poden menystenir. La pluja, però, em fa desistir i prefereixo quedar-me a casa llegint La taberna errante de Chesterton, que em temo que desgraciadament acabaré demà, i què començaré?

Aquest dia gris m’estimula a veure Gran Torino, de Clint Eastwood, en un dels Aribaus. És una pel·lícula d’una simplicitat i una efectivitat aclaparadores, absolutament americana i universal, tramposa i curiosament honrada, romàntica i realista. M’interessa i em captiva especialment la primera part, el que en termes tradicionals anomenaríem la presentació o inici, però entenc perfectament el nus i el desenllaç. En sortir del cine, continua la pluja i es veu poca gent.

Sopem una amanida de tomata amb tonyina i olives d’aragó i una pizza de verdures al dente sense tomata ni tonyina. Ha deixat de ploure. Continuo.

... que són quatre dies

Se'ns acut -vuit del vespre del divendres- que el diumenge podem anar a dinar els deu al nostre restaurant habitual de celebracions i ens diuen que sí, però que a la una en punt. Consensuem un substitut. Fet. Un dels meus carnissers, que també fa plats preparats, aquests dies no para, però em diu, sense dubtar-ho un moment, que els dos plats de bacallà que prepara habitualment tenen molta menys sortida que la resta de l'any. A migdia la cua d'una de les pastisseries és insuportable, no per les mones, que qui més qui menys ja té encarregades -des de quan és menja mona a l'Empordà? Què en diu Pla de les mones? Què pujarà més l'any 2009, la mona o el petroli?-, sinó per les postres d'avui. Seria un no acabar parlar del menjar -o la gastronomia- d'aquests dies. Ah, les faves molt bé, i també la resta, amb dos Perfum de vi blanc, de Raventós i Blanc -ja sé que potser les faves demanen un altre vi, però a casa som experimentadors- i un Gramona. Entenc, però, que els llegums -i menys unes faves nacionalistes- no siguin el vostre fort.

En definitiva, que amb quaresma o sense, cal alimentar-se per viure. I que si ens alimentem una mica més és perquè ja pressentim que ve una època de crisi i cal estar preparats.

Aquí dalt, on encara no tenia llibres de cuina, m'he pujat les 1080 receptes de cuina, de la Simone Ortega, en versió catalana com heu vist pel títol (segona edició de 2005). Aquest seria un dels llibres que m'emportaria a una illa deserta, sempre que també em deixessin emportar la meitat dels ingredients -sóc realista i no pretenc que el vaixell del naufragi porti sobrecàrrega- i la cuina de l'illa no fos de vitroceràmica.

Per si algú encara no té la darrera Simone Ortega perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja en teniu alguna edició, diré que aquesta nova versió té 1127 receptes, que han desaparegut alguns plats de la primera edició i n'ha afegit altres de nous, com per exemple el tiramisú, una postre que no sé si encara està en línia ascendent, però que ja forma part de la cuina del país; de totes maneres que posi “formatge blanc sense sal per untar”, és una concessió criticable: no crec que sigui tan difícil trobar mascarpone del que li servien a Cosimo III. En alguns plats de tota la vida, ha inclòs alguna variació, com a l'ajoarriero, una de les meves menges preferides en la versió poc fallera que ella proposa. Una altra novetat és que al costat de cada recepta hi ha el tipus de vi -blanc, rosat i negre- aconsellat. Quin vi triaríeu amb les carxofes? Que no mengeu carxofes? Finalment, i per no cansar-vos, el pròleg d'aquesta edició és de Ferran Adrià; un pròleg estrany, que no singular, i em nego a afegir res més si no m'ho pregunteu directament.

Per poc se m'oblida: aquest divendres també he collit la meva part de farigola anual, just avui, quan segons la tradició es conserva la flor tot l'any. És curiós, però que aquí al Montgrí, després de l'incendi, que ara ja gairebé no és nota, la farigola és menys abundant que altres temporades i en canvi han aparegut en el seu lloc nombrosíssimes mates de ginesta... i oliveres, però aquesta novetat ja és cosa de la mà humana.

Apa, bona resurrecció i, sisplau, no feu excessos, que després haureu de menjar sopetes de farigola per poder agafar la forma física que desitgeu.