Recordo a possibles lectors (i
lectores) que la majoria de vegades els textos que apareixen aquí,
al menys des de fa un temps que no puc precisar, em tenen a mi com a
principal destinatari. Destinatari d'una immediatesa comunicativa i
lectora (em llegeixo mentre escric) situada en el present, per bé
que els continguts mirin el passat o pretenguin copsar o il·luminar
el futur. Escriure és un plaer en si mateix, encara que dedueixo que
hauria de matisar el que he dit una mica més amunt: els destinatari
del text -un o molts- és una de les finalitats bàsiques de
l'escriptura, però al mateix temps aquesta funció no té cap
importància. El que compta és anar veient com les paraules van
apareixen i van formant un tot amb certa lògica. El tema, les idees
exposades i el seu arredoniment, la finalitat de l'escrit, l'estètica
del text, les complicitats que crea, la possible repercussió..., són
elements secundaris per bé que sovint tinguem la sensació, fins i
tot la certesa, que uns o altres són l'eix principal i la motivació
del teclejar que ens produeix plaer. Quan s'arriba al clímax en
aquests teclejar? Quina és la intensitat d'aquest clímax? De què
depèn? Que cadascú busqui les seues respostes.
Dit això, avui he sentit una paraula
que d'un temps ençà sento cada vegada més i vull consignar aquí:
esclarir. Li he preguntat a la Joana si ella fa servir aquest mot. Ho
ha pensat una estona i m'ha dit que no. Jo, que sóc de l'altra punta
del país, tampoc el dic, ni en el sentit de clarificar ni en cap
altre. Tots dos emprem exclusivament el verb aclarir, cosa que ens ha
permès concloure que la nostra llengua és limitada si ens comparem
amb els qui poden fer sevir esclarir o aclarir segons les
circumstàncies i en el context adequat.
Torno al primer paràgraf. Un dels
plaers d'escriure -de parlar- és fer servir la llengua simplement
per plaer, com es pot deduir de la banalitat exposada en el segon
paràgraf. Unes quantes ratlles i un ja queda satisfet, al menys
momentàniament.
