calaix de sastre de tardor avançada

Temes a desenvolupar (sense valoració d'importància):

1. Ahir vaig veure una estona -curtíssima- de les preguntes i respostes al Senat. Diàleg impossible: no importa què diuen els senadors, Rajoy respon el que li interessa i que està mínimament relacionat amb les qüestions presentades per les senyories. Acabo pensant que a part de Punset, potser Rajoy també serà immortal, al menys el seu cicle vital cada dia que passa el trobo més semblant al de les tortugues.

2. Els del govern -no importa quin govern- asseguren que tenen solucions per a les pensions dignes (la dignitat és una abstracció no mesurable i opinable) a mig i llarg termini, no cal dir per a l'any que ve. Deixant de banda la inconcreció dels termes mig i llarg, tothom sap que la cosa va a la baixa, m'ho confirmava una passant de notari dilluns, i ja se sap que si hi ha algú que pugui preveure el futur són els notaris i els seus ajudants. Evidentment, no m'atreveixo a temporalitzar.

3. Tinc la sensació que els governs tal com els coneixem tenen els lustres comptats. Com s'organitzarà la societat després? Ei, sóc un simple mortal amb una incultura notable.

4. L'Ajuntament de Barcelona penalitzarà els cotxes més contaminants (veure premis i càstigs al diari pertinent) . Els fabricants i els venedors d'automòbils es freguen les mans. El transport public municipal, comarcal, regional, estatal, europeu i mundial aviat serà una cosa sensacional, just poc temps abans que s'inventi la teletransportació.

5. Es mor una dona i tothom parla de pobresa energètica. Es mor un nen i tothom parla de pobresa infantil. Bé, gairebé tothom. Grans declaracions, manifestacions, etc. Adjectivar la pobresa és cosa d'imbècils o de rics. Que parin de parlar de pobresa, que parlin de riquesa, que es distribueixi abans no s'enfonsi el món.

6. A Portugal, gran desconegut, sembla que volen apujar fins un 20 % les cases amb més hores de sol. És un exemple paradigmàtic del funcionament dels governs (compte, el sol no opina). Que cadascú busqui en el seu propi govern (municipal, autonòmic, estatal, europeu, mundial) disbarats semblants. No seria més lògic subvencionar els constructors que proporcionen més sol (i persianes) i penalitzar els qui fan habitatges en eterna penombra?

7. Les morts sobtades, inesperades, sempre produeixen reaccions precipitades, sovint altruistes. Continuar parlant del tema seria precipitar-me. Descansi en pau Rita Barberà, tot i que sóc del parer que els morts no reposen ni deixen de reposar excepte en les paraules i el pensament dels vius.

Temes desenvolupats:

1. Quina mandra! Plou, ha baixat el termòmetre (a la terrassa de casa, 6 graus). Continuo tenint tan poques ganes d'escriure... Al final perdré la pràctica.

aclariment (o potser esclariment)

Recordo a possibles lectors (i lectores) que la majoria de vegades els textos que apareixen aquí, al menys des de fa un temps que no puc precisar, em tenen a mi com a principal destinatari. Destinatari d'una immediatesa comunicativa i lectora (em llegeixo mentre escric) situada en el present, per bé que els continguts mirin el passat o pretenguin copsar o il·luminar el futur. Escriure és un plaer en si mateix, encara que dedueixo que hauria de matisar el que he dit una mica més amunt: els destinatari del text -un o molts- és una de les finalitats bàsiques de l'escriptura, però al mateix temps aquesta funció no té cap importància. El que compta és anar veient com les paraules van apareixen i van formant un tot amb certa lògica. El tema, les idees exposades i el seu arredoniment, la finalitat de l'escrit, l'estètica del text, les complicitats que crea, la possible repercussió..., són elements secundaris per bé que sovint tinguem la sensació, fins i tot la certesa, que uns o altres són l'eix principal i la motivació del teclejar que ens produeix plaer. Quan s'arriba al clímax en aquests teclejar? Quina és la intensitat d'aquest clímax? De què depèn? Que cadascú busqui les seues respostes.

Dit això, avui he sentit una paraula que d'un temps ençà sento cada vegada més i vull consignar aquí: esclarir. Li he preguntat a la Joana si ella fa servir aquest mot. Ho ha pensat una estona i m'ha dit que no. Jo, que sóc de l'altra punta del país, tampoc el dic, ni en el sentit de clarificar ni en cap altre. Tots dos emprem exclusivament el verb aclarir, cosa que ens ha permès concloure que la nostra llengua és limitada si ens comparem amb els qui poden fer sevir esclarir o aclarir segons les circumstàncies i en el context adequat.

Torno al primer paràgraf. Un dels plaers d'escriure -de parlar- és fer servir la llengua simplement per plaer, com es pot deduir de la banalitat exposada en el segon paràgraf. Unes quantes ratlles i un ja queda satisfet, al menys momentàniament.

res

Deia la Najat en la presentació La filla estrangera que després d'un temps d'escriure amb cert neguit, havia retrobat el seu estat ideal de creació, que consistia a pensar que omplia els fulls per a ella mateixa, sense pensar en possibles lectors, després ja arribaria tota la resta. Mentre l'escoltava, pensava que era difícil quan saps que et publicaran, que poc o molt et llegiran els altres, arribar a prescindir mentalment dels futurs receptors de les pàgines. Fins a quin punt és possible entotsolar-se mentre va fluint la història que t'expliques? Entenc que la Najat no parlava d'un estat absolut, però sí de la millor aproximació possible.

Ara, jo mateix em pregunto si hagués escrit de la mateixa manera el text anterior, que no explica ni descriu cap experiència íntima, sinó que és una reflexió insignificant fruit de les paraules d'una altra persona i que tindrà com a lectors amics o coneguts. Vaig encara més enllà: hauria escrit aquests dos paràgrafs, si pensés que aquests 1079 caràcters són només per a mi? El segon paràgraf segur que no; el primer, potser tampoc.

Fem-ho rodó: 200 paraules si comptem aquestes que ara escric i que clouran el post. Tres paràgrafs, res.

força?

A vegades penses que tens alguna cosa a dir i intentes expressar-la, però t'adones que els teus esforços -no gaires, és cert- són inútils. Canvies de perspectiva o, finalment, de tema -sempre hi ha temes-, però ni tan sols comences a escriure perquè mentalment saps que avui tampoc no funcionarien. Sembla que ho deixes estar. Tornes a intentar-ho. Res, és com si et faltés la força suficient per fer provatures, per perseverar. I no coneixes cap màgia que t'ajudi. Finalment, per conformar-te, et dius que total, tampoc sortiria gaire res, que ja ho intentaràs demà. Potser no hauries... Demà, demà... I si...

pintada nocturna amb llum esmorteïda

Porto una setmana llarga, potser més, amb una passivitat lectora – a penes els llibres imprescindibles i una fullejada en diagonal a diaris i blocs- que em preocupa perquè no puc atribuir-ne la causa a un excés de feina ni a una desorganització material, sinó més aviat a una deixadesa mental i a un ritme vital que a les hores bones es transforma en badoqueria i en lentitud extrema, com si els meus components sensitius i racionals es trobessin en un estat d'abúlia propi d'un període de prehivernació.

Em passa el mateix amb l'escriptura. Res a dir, i encara la insatisfacció de dir-ho malament, com si les paraules notessin que el pensament no va a l'hora i es rebel·lessin en vulgaritats lèxiques i combinacions anàrquiques en un puzle impossible. Només de tant en tant alguna frase curta, algun lema de dubtosa utilitat, com la pintada d'aquesta nit, amb falta d'ortografia inclosa per desmentir-ne -o confirmar- l'autoria, i que demà o demà passat desapareixerà de la capçalera del bloc de la mateixa manera que la brigada de l'ajuntament la traurà de la paret del metro d'aquesta Barcelona de parets inintel·ligibles, prosaiques i avorrides amb vianants apressats amb horaris fixos, fins i tot els de lleure.

que l'escriure (o el llegir) no ens faci perdre el parlar

(Li han deixat un lema sobre la taula i una nota que diu que munti una petita falca publicitària. Res més. No li troba gaire sentit. Cada cop hi ha més gent que es treu, no ja el B o C, sinó el nivell D de llengua catalana. La crisi no sembla afectar excessivament editors i lectors; si es publica i es llegeix, bé es deu parlar, oi? Mai no s’havia escrit tant sobre la llengua ni ho havia fet tanta gent diversa. L’ensenyament del català i en català a les escoles ha estat espectacular en els darrers anys. Es multipliquen els cursets per a nouvinguts, per a vellsvinguts i per a sedentaris...

Per si de cas va recollint el material que li han deixat i que va trobant i pensa que li pot servir el que al·legòricament o des de la distància pot al·ludir el tema proposat. Abans de continuar inútilment, però, haurà de mirar de posar-se en contacte amb els qui li han passat la nota, perquè potser és una broma i no voldria perdre el temps. I és que per moltes voltes que li dóna i per molt material que vagi acumulant no acaba de veure que el lema sigui ni remotament cert. A més, dubta de la seva correcció lingüística.)

En el ángulo aislado al norte de este territorio, en la isla de Veglia (Krk), el dalmático, o sea el dialecto veglioto, se ha conservado hasta fines del siglo XIX. El último dálmata que había hablado aún vegliotto en su juventud fue Tuone Udaina Burbur, muerto a los 77 años, en 1898. El y los llamados epígonos (los que recordaban aún algo del dialecto de sus antepasados), y además las noticias y rebuscas de otros, los documentos de archivo de Dalmacia, fragmentos y palabras en los documentos servo-croatas, venecianos o latinos, los topónimos y, finalmente, elementos dalmáticos que han pasado al superstrato serbo-croata y véneto, han sido los fundamentos sobre los cuales Bartoli ha llegado a reconstruir el dalmático, el continuador directo del latín en la costa dálmata completamente romanizada.
[...]
Así, pues, mientras el dalmático, perteneciente al románico oriental y hoy extinguido, forma el puente entre románico oriental y occidental, el rumano es el único representante que aún existe del románico oriental o balcanorománico.

B.E. Vidos. Manual de lingüística romànica.

... d’aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada...

Discurs inaugural de M. Milà i Fontanals dels Jocs Florals de 1859.

-¿Qué valores básicos conservan?
-Para seguir siendo como Dios nos hizo es bueno recordar que podemos cazar y contar historias y hablar nuestra lengua. En África hay tribus que perdieron su idioma y ya no saben quienes son.

Entrevista a “La Vanguardia” a Mario Kapilolo, bosquimà. (23-5-2009)

La primera lengua que hablan los encuestados es en un 50 % de los casos el castellano; en un 30% es el catalán; un 10% ambas lenguas y el restante 10%, otra lengua.

Del diari, a partir d’una enquesta de l’Idescat de 2007


(I si fes la falca sense arguments i s’ha acabat la història. No funciona així la publicitat? És clar que li caldria alguna imatge...)

És Tom Sharpe un escriptor català?

Avui m’ha desaparegut per enèsima vegada un llapis i no tinc cap interès a començar una investigació que segurament seria una pèrdua de temps. Després d’haver perdut –no sé si sempre perdut- una quantitat notable d’estris d’escriptura, alguns de més o menys valor sentimental o econòmic, va arribar un moment en què vaig decidir que fora de casa només faria servir llapis, bolígrafs o retoladors d’aquells que es poden comprar en qualsevol papereria o supermercat, prou de plorar la Montblanc regal d’aniversari durant una setmana sencera.

Hi ha qui té un amor a prova d’infidelitats, una veneració gairebé sacrílega per una ploma, una vella màquina d’escriure, un qualsevol instrument d’escriptura; jo ja no, al menys per escriure. Una altra cosa es que conservi alguna andròmina sentimental com la vella i verda Olivetti o algun llapis gruixut de comptable, vermell per un cantó i blau per l’altre. Per escriure, ja ho he dit, material barat, i l’ordinador, que no em faria res que em desaparegués i n’hagués de comprar un altre si no fos perquè no tinc copiats una bona part dels arxius. Com manifestava l’altre dia, no m’importa tant com escric (afegeixo amb què escric) sinó què escric, i potser per què; quan i on tampoc no són determinants.

Se m’acut tot això en part per una carta que vaig llegir no fa gaire al diari en què Tom Sharpe agraïa (en català) a un xilè i una xilena (?) que li haguessin tornat una màquina d’escriure que havia oblidat a la cinta transportadora, potser a l’aeroport de Girona. L’escriptor afegia en l’agraïment que la màquina era essencial per al seu ofici d’escriptor. Vaig pensar que és clar, que però que tampoc tenia tanta importància, a la fi, una persona com ell, que pot viure perfectament dels drets d’autor es podia comprar una màquina d’escriure en qualsevol botiga ; cert que ara ja no deu ser fàcil si no és de segona mà. Després, però, he sabut que Sharpe té un problema de pell que fa que necessiti una màquina amb un teclat suavíssim. Tot això, la carta no ho deia, ni tampoc parlava del possible valor sentimental o de qualsevol superstició –que també podria ser- que li fes pensar que només amb aquella màquina podria reeixir en l’escriptura de les seves novel·les.


















Quin un, Tom Sharpe! Es passa mitja temporada vivint i treballant a Llafranc, per qüestions de clima i de metges, com qualsevol jubilat anglès, darrerament tan abundants, i l’altra meitat a Cambridge. Em confesso un seguidor de les seves novel·les, i no em refereixo a Wilt –mala versió en cinema- , que també, sinó pràcticament a tota la seva obra. L’any 96, quan va publicar L’ovella negra, abans en català i castellà que en anglès, se’n va parlar força: si l’hagués editat uns anys més tard potser fins i tot l’haguessin enviat a Frankfurt; després va aparèixer discretament un nou Wilt. A la tardor o a l’hivern publicarà The Gropes, que ja es pot encomanar en anglès per Internet. El primer pensament que he tingut en saber que es poden comprar llibres no publicats dels quals, a més, encara no en saps res és que es tractava d’una ximpleria, però després he pensat que jo també ho faria amb les obres de segons quins autors, tot i que desgraciadament gairebé tots els noms que se m’han acudit pertanyien a escriptors morts.

En fi, que jo volia parlar de la catalanitat de Sharpe, però després de totes aquestes digressions crec que és més convenient deixar-ho per un altre dia. Quant a posar el títol abans d’escriure el contingut, entenc que no s’ha de fer si no és té un pla de treball perfectament estructurat i inamovible, però, d’altra banda, quina importància tenen els títols?

P.S. Si algú no ha llegit res de Sharpe i ho vol fer, des d’aquí és pot baixar ràpidament algunes de les seves obres en format doc o pdf. No sé si deu ser gaire legal.

l'escriptura

Escriure és una manera com qualsevol altra de perdre el temps. Un dia d'aquests farà quatre anys que, des d’aquí, perdo el temps en públic, que és perdre el temps en companyia, i per això no em reca. Escriure és despullar-se, i despullar-se pot ser una trista rutina trista de paraules o, de vegades, un estimulant joc verbal; el millor, però, el més excitant, és que et despullin, que les paraules et despullin, dolçament o arravatadament, a mesura que escrius...

No, no, no són paraules meves, són d’en Quim. M’agraden. M’agrada aquest perdre el temps. M’agrada aquesta companyia. M’agrada aquesta imatge d’anar quedant nu. M’agrada la sensació de les paraules que et van acariciant. Després vindrà el tornar-se a vestir i el tornar-se a despullar, una vegada i una altra, i les que calgui.

En llegir el final del paràgraf, però, no m’he pogut estar de contrapuntar mentalment, i disculpeu-me l’atreviment d’escriure la grolleria del meu pensament. Se m’ha acudit que les paraules mai no m’acaben de despullar, sempre em deixen en calçotets i potser encara amb els mitjons. Una imatge ben galdosa, certament. Qui sap si algun dia les meves paraules s’atreviran a més... és clar que no sé si aleshores aquesta imatge... Déu meu, quina visió!

ara sí, la reina

S'acosta la nit de reis i jo continuo reivindicant les reines. Dec a la generositat d'en Manel la lectura d'Una lectora poc corrent, un devertimento que a través del distanciament de l'humor anglès exemplifica a partir del protagonisme de la reina d'Anglaterra -podria ser qualsevol altre personatge, però ja sabeu com són els anglesos- el procés que va des del descobriment de la lectura a la necessitat de l'escriptura. He triat alguns fragments del llibre en ordre cronològic.

Llegir es retreure’s. Fer-se inasequible. Estaríem més tranquils –va dir Sir Kevin, si l’activitat fos menys... egoista.
-¿Egoista?
-Potser hauria d’haver dit solipsística.
-Potser ho hauria d’haver dit.
Sir Kevin s’hi va abraonar.
-Si poguéssim imbricar les seves lectures en una causa o propòsit de més abast... la capacitat lectora de la nació en conjunt, per exemple, o la millora dels estàndards de lectura entre els joves.
-Hom pot llegir per plaer –va dir la Reina-. No és un deure cívic.
-Potser –va dir Sir Kevin- hauria de ser-ho.
-Quines penques –va dir el duc quan ella li ho va explicar aquella nit.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Curiós diàleg en què em sembla que tots dos personatges tenen raó. La lectura -em refereixo a les novel·les, a la ficció que no és més que un reflex de la realitat- possiblement humanitza, fa entendre la complexitat humana, però al mateix temps aïlla, aparta. Quina paradoxa la de la reina que es va fent més conscient de la diversitat dels seus súbdits al mateix temps que ells se senten perplexos perquè s'adonen que la seva monarca va més enllà del paper secularment establert, que s'ha convertit en un ésser pluridimensional, imprevisible.


Els escriptors, va decidir aviat la Reina, probablement és millor conèixer-los dins les pàgines de les seves novel·les, i és millor que en la ment del lector siguin tan imaginaris com els personatges dels seus llibres. I no semblava pas que els escriptors pensessin que el lector els havia de fer una gentilesa, en llegir els seus textos. Més aviat semblava que pensessin que ells li havien fet una gentilesa en escriure’ls.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Completament d'acord, o gairebé, amb les reflexions de la reina.

-Una vida terrible, pobre home. Martiritzat per l’asma, i és veritat que era una persona d’aquelles que fan venir ganes de dir: “Au va, espavili una mica”. Però la literatura en va plena. La cosa més curiosa era que quan sucava una pasta al te (un costum desagradable) se li feia present tota la seva vida passada. Jo ho vaig provar i no em va fer cap efecte.
-Segurament no era la mateixa mena de pasta, senyora- va dir el ministre d’Exteriors, i va tornar a centrar la conversa en els acords monetaris.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

El fragment anterior se m'ha escapat, no el tingueu en compte, o considereu-lo una mostra de l'estil de la prosa anglesa que esmentava al principi.


Va descobrir, però, que quan acabava d’escriure alguna cosa, encara que només fos un apunt al seu quadern, se sentia tan satisfeta com abans se n’hauria sentit després d’haver llegit una bona estona. I se li va tornar a acudir que no volia ser una lectora prou. Una lectora era gairebé el mateix que una espectadora, mentre que quan escrivia feia alguna cosa, i fer coses era el seu deure.
Jo hauria dit –va intervenir el primer ministre- que Sa Majestat està per damunt de la literatura.
-¿Per damunt de la literatura? -va dir la Reina-. ¿Hi ha algú per damunt de la literatura? Seria com dir que hom està per damunt de la humanitat.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Deixant de banda la reflexió més transcendental: què hi ha per damunt de què?, no és veritat que arriba el moment en què el lector sent la necessitat d'escriure? No en som exemple la majoria dels blocaires? Que després es publiqui o no el que s'escriu és un tema que no apareix de forma prou explícita en la novel·la, però que tots nosaltres tenim ben clar. La qüestió, altres vegades plantejada aquí, és que no queda clar si nosaltres en tenim prou amb les pantalles i l'autoedició o aspirem al paper i a l'edició dels professionals.

fixacions

M’embadaleixo amb els colors que van apareixent en els quadres dels participants del I Certamen de Pintura Ràpida de Torroella de Montgrí-l’Estartit. Aquarel·les, acrílics, figuratius, no tan figuratius… Dubten, trien la perspectiva, realitzen, esborren, descansen, es concentren, barregen colors, s’aparten de l’obra, s’hi tornen a acostar, trien un pinzell, afegeixen, focalitzen, eliminen, suavitzen, intensifiquen… Comparo el procés amb el de l’escriptura: l’artista tria allò que li sembla de la realitat, o potser simplement veu la seva realitat; i mentre el món passa davant dels seus ulls, ell, potser amb un pla pleestablert, va fixant una part del seu món. Més endavant, els espectadors –els lectors- tornaran a refer l’obra. I així, qui sap, fins a l’infinit; sempre que els crítics, és clar, no li diguin què és el que ha de mirar i com ho ha d’interpretar...

Jo, mentrestant, fixo la pintura, el pintor, el seu món i el meu (i deixo fora la noia de la dreta)

els misteris de l'escriptura

Fullejo la Història de l’escriptura (Louis-Jean Calvet, Paidos, 2007) en edició de butxaca. Sempre m’ha intrigat l'origen de les escriptures: el fet que en un moment determinat de la història d’una llengua hi devia haver algú que va decidir que les paraules se les emportava el vent i que calia fixar-les a través d’algun signe. Em pregunto com devia ser el procés: una persona sola, un grup social...? Els casos devien ser diversos. Després els signes es van anar estenen per amplíssims territoris a través dels instruments d’alguns pocs fins arribar a la vulgarització actual que ja mostra signes d’involució. Tot plegat em sembla un món apassionant i complexíssim.

En el llibre no trobo cap al·lusió al basc. Evidentment aquesta llengua antiquíssima, d’origen i classificació incerta, fa servir l’alfabet llatí, molt posterior a l’origen del poble basc i de la seva parla. Em pregunto si els bascos no tenien una forma pròpia de representar les seves paraules, si durant centenars d’anys, abans de l’arribada dels romans o de la seva influència al territori, l’única comunicació que intercanviaven era oral. No m’ho puc creure. Sigui com sigui, em sembla que és una llàstima que l’any 1968, quan es va començar l’oficialització en la síntesi del batua, no s’inventessin una escriptura pròpia, tan inclassificable com la pròpia llengua. Jo hagués optat per una cosa semblant a l’escriptura jeroglífica egípcia o la maia - amb aquells dibuixos de vegades terribles- que haguessin facilitat força l’aprenentatge entre els nens, molt més disposats, com se sap, a aprendre iconografies que les avorrides línies sense sentit del nostre alfabet tradicional. És clar que als bascos sovint no els interessen les coses fàcils i pocs serioses com els dibuixets.