Pujo des de casa al forn Ideal (uns 17
minuts). La noia de darrere el taulell -ulls blaus com un cel sense
núvols o una mar tranquil·la- ha regalat unes barretes primes, amb
llavors, a dos nenes i un nen d'entre sis i vuit anys. Se les posen a
la boca, les mosseguen suaument, les xuclen, somriuen. A punt de
sortir, el nen recorda que havia vingut a comprar pa. Recula, agafa
el pa tallat, embolicat en plàstic. Encara sóc a temps de veure com
es troben amb el pare (dels tres?). Xerren un moment i avancen tots junts, vorera
enllà; una de les nenes amb la mà en la del pare. Tots tres agafen
amb dos dits els bastons i fan com si fumessin un cigar que s'escurça
ràpidament. Cap aixecat, llancen a l'aire un fum imaginari, es miren
i riuen Per la traça que mostren, s'endevina que no és el seu
primer cigar.
Ja prop de casa (uns 14 o 15 minuts de baixada) entro a fer una mirada a un petit solar que l'Ajuntament ha enjardinat. Uns quants bancs. En una paret, unes ratlles i uns números que permeten comprovar l'alçada a petits i grans, sempre que no passin dels dos metres. Al terra, amb colors diferents, les línies d'uns quants jocs. A la paret del fons, la gent, sobretot els nens, han anat guixant inscripcions i dibuixos. Em crida l'atenció, en un conjunt artístic que ja desitjarien que fos seu els més valorats pintors contemporanis, una entendridora declaració d'amor que qui sap si es mantindrà molt de temps. Però, ai!, m'entra el dubte si l'adverbi assenyala una gradació amorosa, una concessió final després d'una pausa reflexiva. Tant se val.
