que els nens (i les nenes) no se m'acostin

El debat tuttifrutti de la tele deriva en la subvenció o no a les escoles només de nens o de nenes. Alguns parlen de centres discriminadors. No crec que els periodistes facin servir aquest terme per desconeixement filològic, social o pedagògic, més aviat em sembla un exercici interessat de modernitat tronada, de progressia anacrònica, potser de mala fe, una argumentació en la més trepidant filosofia sofística postclàssica.

Llegeixo al diari que han detingut un docent de Mollet per fotos pedòfiles als alumnes. Els actes contra els indefensos i l'abús d'una situació privilegiada em semblen injustificables, terribles, a penes comprtensibles. A la versió digital de la noticia s'acaba dient: Las fotografías habían sido tomadas en la calle, en parques infantiles y en jardines de domicilios particulares, varias de ellas en traje de baño cuando se bañaban en las piscinas de sus casas o jugando en columpios. Entenc que la perversió no es troba en les imatges, sinó en la finalitat, en la seua interpretació. Penso en mi mateix. M'agrada fotografiar nens (i nenes); sovint ofereixen un component estètic excepcional, cinètic, d'espontaneïtat, social, i de tots els conceptes que us sembli que cal afegir. No us podeu imaginar com em reca autocensurar-me,  tot i que alguna vegada transgredeixi la norma, però... em fa por.

Miro unes quantes imatges de Helen Levitt (1913-2009):

 

 

 

Quin plaer!

 

 

bàsquet!

El nen deu tenir quatre o cinc anys. Té una pilota vermella amb dibuixos pentagonals. La tira contra la paret. La pilota rebota i se'n va a dreta o esquerra, rarament al centre, a vegades lluny, a vegades a la vora. El nen, que està sol, ningú no el mira, va a buscar-la. Torna al punt exacte amb aquell córrer desmanegat que tenen els nens de la seua edat. Repeteix la jugada una vegada i una altra, amb la constància i la fe que els més grans ja han perdut. La pilota toca el tauler, toca el cèrcol, però no acaba d'entrar. El nen no defalleix, segueix i segueix i segueix. Finalment, en una tirada més afinada, la bola coqueteja un instant amb el cèrcol i acaba lliscant entre la xarxa. El nen aixeca la cara i les mans al cel i crida un Siiiiií eixordador. No explicarà a ningú la seua gesta perquè sap que la majoria desconfia dels taulers de bàsquet pintats amb guix blanc sobre parets negres, però jo n'he estat testimoni.

 

 

aquest diumenge, música infantil

La densitat de població a Barcelona és extraordinària -als estius molt més, i a la Barceloneta...- i encara que abunden els arbres als carrers, sobretot de l'Eixample, els espais verds són escassos. Per això és lloable l'esforç que fa l'ajuntament per convertir patis interiors de les illes i solars en desús, i aparentment no subjectes a l'especulació immobiliària, en zones enjardinades.

Vaig estar contentíssim quan van adequar un d'aquests petits espais just al costat de casa ara fa uns mesos. Ja hi he entrat una vegada i em sembla magnífic; fins i tot hi van plantar unes mates de romer que creix sa i flairant i em transporta al meu sud. El que m'agrada més de tot, però -ja ho insinuava al post d'ahir-, és veure i sentir els nens, observar com gaudeixen en el petit clos obert de la sortida a la posta de sol i envoltat per tres parets i un reixat.

Ahir, sense anar més lluny, cap a les cinc de la tarda, va aparèixer un grupet de vailets amb els pares (vull dir pares i mares, esclar, encara que més mares que pares). Vaig deduir que celebraven l'aniversari d'un dels petits, i com que no tenien un pis, una terrassa, un terrat, o el que fos, prou gran, van decidir, amb molt bon criteri, fer la festa en aquest lloc tan adient per aquest tipus d'esdeveniments. Les mares seien en els bancs, segurament parlant dels fills, mentre una animadora (es veu que es una modalitat professional que s'estén força) distreia els menuts de mil maneres imaginatives que anaven acompanyades d'una música especialment adequada als jocs infantils. Llàstima que, com es pot comprovar al vídeo de mostra, el so fos excessivament baix, cosa que obligava a forçar l'oida; però no em vaig atrevir a cridar des de casa que, sisplau, augmentessin una mica el volum i vaig ser massa tímid per baixar a demanar-los-ho cara a cara. Un altre dia, si tornen, ho faré.

nens, encara

Pujo des de casa al forn Ideal (uns 17 minuts). La noia de darrere el taulell -ulls blaus com un cel sense núvols o una mar tranquil·la- ha regalat unes barretes primes, amb llavors, a dos nenes i un nen d'entre sis i vuit anys. Se les posen a la boca, les mosseguen suaument, les xuclen, somriuen. A punt de sortir, el nen recorda que havia vingut a comprar pa. Recula, agafa el pa tallat, embolicat en plàstic. Encara sóc a temps de veure com es troben amb el pare (dels tres?). Xerren un moment i avancen tots junts, vorera enllà; una de les nenes amb la mà en la del pare. Tots tres agafen amb dos dits els bastons i fan com si fumessin un cigar que s'escurça ràpidament. Cap aixecat, llancen a l'aire un fum imaginari, es miren i riuen Per la traça que mostren, s'endevina que no és el seu primer cigar.

Ja prop de casa (uns 14 o 15 minuts de baixada) entro a fer una mirada a un petit solar que l'Ajuntament ha enjardinat. Uns quants bancs. En una paret, unes ratlles i uns números que permeten comprovar l'alçada a petits i grans, sempre que no passin dels dos metres. Al terra, amb colors diferents, les línies d'uns quants jocs. A la paret del fons, la gent, sobretot els nens, han anat guixant inscripcions i dibuixos. Em crida l'atenció, en un conjunt artístic que ja desitjarien que fos seu els més valorats pintors contemporanis, una entendridora declaració d'amor que qui sap si es mantindrà molt de temps. Però, ai!, m'entra el dubte si l'adverbi assenyala una gradació amorosa, una concessió final després d'una pausa reflexiva. Tant se val.

respecte

Estic comprant el pa i de sobte la mestressa abandona la conversa que teníem i comença a escridassar algú del carrer. No entenc gaire res ni, des del meu lloc a la fleca, veig ningú. M'apropo a la porta. Hi ha un nen que no deu arribar als 14, però cepat, que sacseja amb totes les seues forces el senyal vertical de trànsit de la cantonada. Quan la mestressa ja té la cara ben vermella, el nen desisteix del seu intent d'arrabassar el pal, es queda quiet un moment, la vista fixada en la dona, i diu:

-Un respecte!

Després, el xaval, desganat, emprèn el camí cap a casa. Clients i venedores continuem les converses, però jo em sento una mica absent, penso en el nen que avui potser no dinarà del disgust.

el temps i l'espai compartimentats

No acabarem de saber si ara alguns nens del país (els d'altres llocs ara no toca) estan mal nodrits, desnodrits, etc., ni encara menys tots els detalls. Alguns tindran converses bizantines que no aniran més enllà de les beques-menjador, d'altres parlaran de causes (unes quantes) i efectes... Parlaran metges, polítics, implicats i implicants... Alguns assentirem, negarem, consentirem, farem, desfarem, neutralitzarem, recordarem, oblidarem... Alguna cosa canviarà, sobretot la precisió estadística i de conceptes. Fins a la pròxima.

Alguns vegada potser tocarà mirar de saber si els vells del país (els d'altres llocs no tocarà) estan mal nodrits, etc., etc., etc. Esclar que la desnutrició mental i material dels vells no té gaire importància, que ja són grans i saben el que volen, que més valdria que...

romàntics d'ara

Llegia el darrer dia d'agost un article de Puigverd. En deixo una fragments (“La Vanguardia” continua sent castellana a Internet):



La protección de la infancia es quizá la más clara conquista ética de nuestro tiempo. [...] Pero el progreso siempre tiene dos caras: la idealización de los niños en nuestras sociedades ha derivado en corrupción.


[...]


Consentidos, regalados y adulados, los niños se están convirtiendo en pequeños monstruos inapetentes. Lo tienen todo. Incluso los padres que intentan no sobreproteger a sus retoños organizan la vida familiar en torno al eje infantil.


[...]


Tocan el balón como un profesional. Pero no ríen. Sudan, luchan, sufren. El juego se ha convertido en una asignatura. A los niños, nada les negamos: incluso el padre más severo los mima. Pero les hemos robado el mayor tesoro: la libertad, el instinto, el juego por el juego. Ciertamente, antes los niños estaban muy controlados. Pero nadie les discutía el patio, que era de los niños, como lo eran las vacaciones de verano. Desde que los adultos planifican el ocio de los niños, la infancia ha desaparecido. Desde que un entrenador decide quién juega, desde que los monitores ponen horario y orden a las vacaciones, la patria de la infancia ha desaparecido. Los niños crecen ahora como pollos de granja. Les negamos la aventura, el riesgo, la caída, la pelea. Controlados desde la cuna, ¿qué espacio tienen para construir sus secretos o desarrollar el instinto? Con los años, la broma se confirma: se alarga la infancia, hiperprotegida; pero la felicidad infantil desaparece.
 
 
Darrerament -tot és cíclic- tornen a aparèixer opinions sobre l'educació dels nens, sobre com els consenten els pares, etc. En fi, el que diu Puigverd que és pot llegir sencer aquí. La cosa ve de lluny, no és cap novetat i, més enllà de les constatacions que fa l'articulista, hi ha uns motius que seria inacabable i presumptuós per part meua d'intentar analitzar i encara més d'intentar donar solucions que no existeixen perquè els fets pertanyen a un tipus de societat que és la que hi ha. Una societat complexa que al mateix temps que dóna llibertat la restringeix, que globalitza i atomitza, amb poques capes intermèdies, que estimula la cerca exterior i al mateix temps diu que la salvació es troba en cercles restringits, de vegades només en la família o potser en una perversió que cada cop ens creiem més o ens veiem abocats a acceptar, en el mateix individu que, si hi ha sort, es perllonga o s'emmiralla en algú altre.

Puigverd té raó en la lectura simplificada que jo en faig: els nens (a vegades els adolescents i els joves -fins quan s'és jove actualment?) solen estar sobreprotegits pels pares i cada vegada són més nens perquè en darrer terme els pares -i qui si vulgui afegir- responen de les seves accions, les assimilen, les justifiquen, les defensen, però, paradoxalment, els nens cada vegada ho són menys perquè les perspectives dels pares envers sons fills cada vegada són més exigents.

Jo, que ja sabeu que m'interesso per les múltiples manifestacions i conceptes del temps, crec que el pitjor que es fa amb els nens ( posem que els nens ho són fins als nou, deu, onze anys) és voler-los capficar en la existència del temps que es compta, que es mesura, que es controla, del temps del rellotge. Els nens, mentre són nens, només han de conèixer el temps del dia i la nit, del fred i la calor, de la pluja i el vent. Quan els nens comencen a conèixer el temps que mesuren els adults deixen de ser nens, i aquesta és la primera corrupció que ja fa anys que dura, després vénen totes les altres, les que diu Puigverd i que també tenen a veure amb el temps.

Ahir la finalitat era una altra, avui aprofito el poema de Wordswoth, el seu principi, per explicar el que vull dir. No veig cap altra explicació. Seria desitjable que els adults del futur recordessin que hi va haver un temps que ja no saben veure, i si no confonen aulet amb oulet, és que el camí és bo. Ja ho sé, sóc un romàntic. Avui, tothom, desgraciadament, és romàntic.

Era un temps que les prades, l'aulet i el rierol,
la terra i les senzilles
coses que es veuen, em semblaven rics
de resplendor celestes,
amb la frescor i la glòria d'algun somni.
Però ara no és com fou antany,
i onsevulla que em giri,
de nit o bé de dia, aquelles coses
que veia en altra temps, ja no sé veure.

 William Wordswoth: “Clarianes d'immortalitat en els records de la primera infantesa” (primera estrofa). Traducció de Marià Manent. De Benvingudes la joia i la tristesa. Poemes del romanticisme anglès. Barcelona, Editorial Alpha, 2011.

condicionants i condicionats

Revisar exàmens, sobretot si són de mecànica senzilla i respostes tancades, és feina feixuga i sobretot avorrida. A vegades, però, en les proves en què els alumnes tenen més llibertat per expressar el seu pensament, la tasca pot esdevenir interessant, gratificant i, fins i tot, un privilegi en el moment de la lectura i en les intervencions posteriors. Assistir al procés de formació de nens o d’adolescents, veure la seva evolució, mirar d’entendre els estímuls que reben, intentar mostrar-los, sense judicis excessivament rigorosos, el món, guiar-los (?), si s’escau, en la presa de decisions a partir dels pensaments que expressen... Tot plegat pot ser apassionant i al mateix temps delicat.

En la formació dels nens i dels joves cada vegada intervenen més factors. Quin és el percentatge que correspon a les persones (pares, família en general, amics, professors, etc.) o a altres elements en el seu procés de formació, de presa de decisions? No ho sabria dir. Fins a quin punt qualsevol que s’ho proposi pot ser determinant en l’evolució del pensament dels joves? Ho ignoro, tan sols tinc pistes lleugeres. Com intervé la societat de cada moment i l’atzar en la vida de cadascú? Ho trobo un misteri.

Escric tot això a partir de les respostes a una pregunta en una de les darreres proves que vaig fer a alumnes de tretze anys. Havien de recordar i valorar per què determinat personatge entra en el món de les drogues i, posteriorment, imaginar la seva reacció en una situació semblant. El personatge, una mica més gran que ells, es fa venedor de drogues perquè “necessita” més diners que els que li proporcionen els seus pares, encara que el pas definitiu d’entrada el fa quan uns amics, entre els quals hi ha la noia que li agrada, planegen un cap de setmana a la costa i ell no hi pot anar per manca de diners.

Pràcticament tots els alumnes estan convençuts que en la mateixa situació del protagonista ells no optarien per vendre droga. Evidentment, la qüestió no és aquesta, sinó justificar el rebuig a actuar com ell. Us passo algunes respostes que d’una manera o altra es repeteixen força. No valoro, em limito a mostrar i a recordar la notable sinceritat de la gent de tretze anys quan no tenen cap condicionant que els pugui fer ser cauts. Afegeixo que el concepte de transgressió... No, no diré res més.

Jo no seria capaç de ficar-me en aquest negoci, perquè encara que guanyis molts diners tens que tenir una agilitat molt gran per poguer evitar la policia, no tenir problemes amb els altres traficants i coses així.

Jo no faria això de vendre drogues perquè hi ha moltes noies en el món, i si t’enxampen amb drogues pots tenir molts problemes.

Jo en el mateix cas no ho hauria fet, perquè és molt perillós i si t’agafa la policia et cauen tres anys de presó o pitjor.

No, no crec que arribés a fer el mateix, és molt perillós, i t’ho arrisques tot; pots caure en mans de la policia o et pot matar un noi o una noia d’un altre grup per invadir el seu territori de venta. Sí, és veritat que en treus molts beneficis, però jo crec que en treus més perjudicis. És massa perillós.

M’encanten les alternatives -una mica lentes- per fer diners d’aquesta alumna i evitar així entrar en el món de les drogues:

Cangur de nens i nenes petits.
Professor de nens que no entenen alguna cosa.
Passejar gossos d’amos que no volen treure’ls a passejar per mandra o perquè no poden.

pel carrer

L’home, a l’esquerra, porta el cotxet; al mig va el nen, prou gran per caminar amb soltesa però encara concentrat en el seu equilibri; a la dreta, la dona va parlant amb la veu mel·líflua barrejada amb els tons alts i apassionats que es fa servir amb les criatures. Com que ocupen pràcticament tota la vorera alenteixo el pas a l’espera de trobar el moment per avançar-los. No escolto el que diu la dona i no em sembla que el nen estigui més interessat que jo en el seu monòleg, però amb els petits mai se sap.

De sobte, una paraula em desperta un mecanisme d’alarma lingüístic; al nen, també, perquè sento que retrau a la dona:

-No és diu la front, és el front! –i torna al seu recompte de passes.

-Si, el front; però, saps?, quan l’àvia era petita no ens feien classes de català...

Encara que voldria entrar en al conversa, aprofito el moment per passar. Mentre els avanço miro de gairell el nen lingüista i penso si acceptarà l’argumentació de l’àvia i començarà a interessar-se per la cultura catalana de la postguerra o pensarà que l’ús d’una llengua és una qüestió de tria i de responsabilitat personal o reflexionarà sobre l'arbitrarietat del gènere o inventarà paraules que admeten dos gèneres... És probable, però, que, dita la seva, tingui l’interès concentrat en la parella de coloms gairebé a tocar que es disputen un tros de pa fins que algun passatge del monòleg de l’àvia el torni a interessar. Amb els nens mai se sap, encara me'n recordo.

quiasme

Deuen haver arribat fa molt poc perquè encara continuen baixant de l’autocar i ocupant bona part de la vorera. Els primers ja es van dispersant. Em creuo amb algunes parelles. Només uns segons.

La nena es menja un entrepà mig embolicat en un tovalló de paper. Somriu i no para de parlar. Segurament explica les impressions del viatge. No deixa de mirar la cara del seu pare. Ell no diu res. Mira distant la cara de la nena, que sembla que vol aturar-se, i de tant en tant alça el cap al cel i torça el coll en un gest d’impaciència davant la incontinència verbal de la filla. Voldria anar més de pressa.

El fill, sorrut i impacient, amb prou feines alça la vista cap al pare si no és per apressar-lo amb el gest. El pare sembla que voldria aturar-se. Alenteix el pas mentre, sense deixar de somriure, s’inclina sobre en nen, potser per preguntar-li detalls de la sortida. El nen, mut i impassible, menja uns palets de pa que treu d’una bossa de plàstic.

Uns segons després, deixo enrere l’autocar. Queda poca gent. La circulació de les voreres es normalitza.