sopar amb Vicent Andrés Estellés

Segurament va ser en el meu primer bloc, l’any 2004, on vaig escriure sobre la decepció del meu primer i únic encontre en directe amb Vicent Andrés Estellés. Va ser una tarda de no sé quin any a l’Ateneu –els memoriosos deuen recordar la data-, quan jo encara era un jove que “no havia après a reconèixer-me...” , però se’m menjava la vitalitat. Havia llegit uns quants poemes d’Estellés i n’havia escoltat d’altres i esperava... I vet aquí que després de la presentació va aparèixer a l’escenari un homenent petit i calb que recitava uns textos que pensava que no li podien pertànyer, ni la veu. “Jo, massa jove...” Després, no sé si molt o poc després, vaig conèixer i , en la mesura que és possible, reconèixer-me en els seus ulls, i vaig saber que era cert el que el poeta recitava, perquè si alguna cosa hi ha real és la que porta la mirada i el vers.

Aquell voler que en mi no troba terme
Ausiàs March

No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer –és ben cert.
Però no puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teva nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi també.
No vull seguir. A mamar tots els versos!

De tota manera, Vicent, potser a la nit no recitaré aquest poema, ni els dels amants tampoc –caldria?- sinó, que mentre sopo –ha de ser abans, després o enmig?-, lluny de les multituds que suposo del carrer Ferlandina que ja et van sopar ahir, diré aquell, mentre ens el mengem –a casa som modestos-, que comença:

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires...