la joia i la tristesa

Benvingudes la joia i la tristesa,
la jonça de Leteu, la ploma d'Hermes;
veniu-me totes dues,
avui, demà, que juntes us estimo...

John Keats


...
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,


L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J. V. Foix


I vaig més enrere:

...
lo jorn m'és nuyt e fau clar de l'escur,
lo temps passats m'és presen cascun ora,
e·l fort m'és flach, e·l blan tench molt per dur
e sens fallir me fall ço que·m demora.

Jordi de Sant Jordi


I torno endavant perquè m'hi porten:

...
Ací agonitze i ací em ric
...


Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, l'altre se'n van...

Vicent Andrés Estellés


I així, amb oposicions i paradoxes, vaig teixint poesia; jo que, per enèsima vegada, dic que no sóc lector de poetes, però que m'he passat els darrers dies llegint versos, espigolant els anglesos i anant sumant a l'atzar. I en uns trobo els altres, i en els altres, uns. I el plaer de llegir.

i la Vida
i la Mort

Joan Salvat-Pappasseit

les postres: Pla i Estellés

Manifesta Francesc Puigcarbó el seu desinterés per les commemoracions col·lectives blocaires-es refereix sobretot a la insistència temporal i al gregarisme-   amb motiu del naixement o mort d’algun escriptor. La Júlia, en el seu apunt darrer  , també sobre Estellés (i em disculpareu que no parli de més blocs, que n'he repassat uns quants, encara que no tants com Víctor), es recorda i ens recorda el seu “mai més” i la caiguda una altra vegada en el pecat (bell pecat). Jo mateix confesso que a vegades, quan apareix la primera invitació a una d’aquestes celebracions –recordeu que no fa gaire vaig fer una proposta, ai!- penso “ja hi tornem a ser, més que blocs acabarem sent calendaris d’efemèrides”. Hi ha vegades, com en el cas d’Estellés, escriptor dins de la meva òrbita literària, que l’ocasió em serveix per repassar amb goig els seus poemes des dels meus llibres o a través dels posts dels contribuents a l’homenatge. Alguns cops, com en el cas de Riba, conegut però distant, o Màrius Torres, que tinc molt poc llegit, l’homenatge em reconcilia amb l’escriptor –o potser no tant- o me’l fa descobrir en facetes que no coneixia. En tot cas, aquests estímuls externs dels blocaires sempre són una ocasió per llegir el que ha escrit el personatge o s’ha escrit sobre ell i en alguns casos aquestes espirals i ziga-zagues inacabables d’estímuls em porten cap a lectures que ja s’escapen a la intenció inicial. Benvinguts, doncs, els homenatges, encara que jo no hi participi directament i encara que sigui des de l’egoisme personal del lector solitari que no trobava, momentàniament, res per llegir.

En el cas d’Estellés, l’espiral m’ha fet arribar fins a Pla. Pobre Pla, tot i tenir pràcticament tota la seva obra en la casa del nord, al costat de quatre cosetes més - molt poques-, aquest estiu l’he tingut completament abandonat, no li he llegit ni una sola línia. En canvi, ahir, Estellés em va portar a les seves Notes del capvesprol, a un fragment que recordava vagament sobre el poeta valencià. Pla és un murri amb qui cal anar amb molt de compte perquè amb el parany d’una prosa entenedora a vegades no acabes de saber si ha fet un elogi o una desqualificació de la persona a qui al·ludeix; em temo que sovint són les dues coses en la mesura i l’equilibri que es vulgui. A la fi, el senyor Pla també, tots tenim virtuts i defectes.

En el núm 5 d’”Els Marges”, la revista que dirigeix el meu respectat professor Joaquim Molas, hi he llegit tretze poesies del senyor Vicent Andrés Estellés, titulades “Tancat a l’Alter”.
Són poesies molt bones que contenen –si es llegeixen amb calma –alguns elements d’intel·ligibilitat, que els que vindran deuran comprendre. Aquesta és una opinió particular, que no té altra importància que aquesta: vull dir d’un lector anònim, sense cap pes.
No són aquests versos las primera producció que he llegit dl senyor Estellés, considerat avui com el primer poeta valencià –o aproximadament. La impressió que m’ha fet sempre el senyor Estellés és que és un gran prosista, un considerable prosista, que escriu en vers. Tampoc aquesta afirmació és cap crítica. Cada u per allà on l’enfila.
[...]
Els senyor Estellés deu haver pujat de grau per allò que diuen –amb raó- que la poesia és més important que la prosa. També podria ésser que aquest senyor considerés que, en aquest país i en aquesta llengua i en aquest moment, el més convenient és escriure en vers. Tot això està admirablement bé. Ara, jo continuo creient que el senyor Estellés és un prosista prodigiós que escriu en vers.

A continuació vénen unes quantes pàgines en què Pla opina, seguint el fil de l’article de Francesc Parcerises d’”Els Marges” sobre la poesia –tot i transcrivint fragments de poemes- d’Estellés per acabar amb la tesi exposada inicialment:

Aparentment el senyor Estellés és un escriptor modern perquè porta a sobre l’ensulsiada del periodisme d’avui. Al meu entendre és un prosista de sempre, fascinat per la realitat i per la vida humana i per les enormes complicacions que implica. Quan Paul Valéry en els seus “Cahiers” afirma que el seu gust es decanta més cap a Restif que cap a Stendhal i Balzac, potser diu una cosa molt certa. També podria ser que el mateix es digués, un dia o altre, del prosista Estellés que escriu en vers.


Si no fos perquè això és un bloc –podria ser un blog- hagués copiat l’article sencer, la substància, que diria Pla. Si el llegiu, ja em direu. Jo l’he convertit en unes postres, però també podrien ser l’aperitiu. Ah, el pebrot, que ja tinc a punt, me’l menjaré avui..

sopar amb Vicent Andrés Estellés

Segurament va ser en el meu primer bloc, l’any 2004, on vaig escriure sobre la decepció del meu primer i únic encontre en directe amb Vicent Andrés Estellés. Va ser una tarda de no sé quin any a l’Ateneu –els memoriosos deuen recordar la data-, quan jo encara era un jove que “no havia après a reconèixer-me...” , però se’m menjava la vitalitat. Havia llegit uns quants poemes d’Estellés i n’havia escoltat d’altres i esperava... I vet aquí que després de la presentació va aparèixer a l’escenari un homenent petit i calb que recitava uns textos que pensava que no li podien pertànyer, ni la veu. “Jo, massa jove...” Després, no sé si molt o poc després, vaig conèixer i , en la mesura que és possible, reconèixer-me en els seus ulls, i vaig saber que era cert el que el poeta recitava, perquè si alguna cosa hi ha real és la que porta la mirada i el vers.

Aquell voler que en mi no troba terme
Ausiàs March

No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer –és ben cert.
Però no puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teva nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi també.
No vull seguir. A mamar tots els versos!

De tota manera, Vicent, potser a la nit no recitaré aquest poema, ni els dels amants tampoc –caldria?- sinó, que mentre sopo –ha de ser abans, després o enmig?-, lluny de les multituds que suposo del carrer Ferlandina que ja et van sopar ahir, diré aquell, mentre ens el mengem –a casa som modestos-, que comença:

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires...

jubilació

JUBILAR, ‘experimentar una viva alegria’, pres del ll. jubilare ‘llançar crits de gran goig’. 1a doc.: 1496, Roís de Corella...
DERIV.: Jubilació: ‘alegria exultant’ (1496, Corella); ‘exempció de treball’ [1647, DTo]...
Joan Coromines. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Assisteixo a una festa d’aniversari ajuntada amb la jubilació en què, entre grans i petits, som una cinquantena. Al final del sopar, el jubilat llegeix en to humorístic unes notes que repassen la vida breu –en cinc minuts 65 anys de corba ascendent plena de nostàlgies i descens reposat- i s’oblida de la que vindrà, que deixa en mans dels joves -més preparats, diu-. Encara després hi ha un mag –aliè a la concentració vital- que fa i desfà nusos i tergiversa noms i n’endevina d’altres. Continuen les converses entre els allargadors del temps. La nit s’acaba i arriba la claror. Penso que hagués pogut recitar, en un entremig dels plats dels llanguíssim sopar, aquest poema d'Estellés recentment repassat i tant proper a Papasseit, però me’n vaig estar, potser perquè vaig pensar que l’haguessin trobat massa prosaic, massa quotidià, massa la vida mateixa, massa poc poema, encara que els més grans l’haguessin compartit -potser:

M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquests lluç,
és sorprenent el fet duna cirera.

M’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre amb minúscula,

com aquest passarell,
aquells melic,

com la primera dent d’un infant.



P.S.: Ara, mentre escric, sona en directe Raimon a Montjuïc. D’en Raimon, sé d’on ve, però cada dia entenc menys on va. Les seves cançons, però, continuen sent les meves.

post(ter)i(tat)

No trobo el diari a primera -ni a segona- hora del matí a causa de la vaga de transportistes –se’n parla poc pels blocs habituals- i el compro en sortir de la feina en un quiosc on no els acabaran. En arribar a casa trobo un paquet amb llibres d'Edicions Bromera, la més immerescudament generosa amb mi, no em cansaré de dir-ho. Em faig el dinar i m’oblido del diari. Un dels llibres és Antologia poètica, de Vicent Andrés Estelles. Pensada especialment per a l’ensenyament, conté 75 poemes que no sé si llegiran amb el mateix interès que jo els alumnes, que sovint esperen un lirisme que se’ls emporti més enllà de la quotidianitat –on són les paraules “poètiques”? per què tantes paraules “aspres”?- dels versos del de Burjassot,. Aquests nois i noies solen trobar en Estellés massa fang i poc de cel perquè encara no saben –com ho sabien els vells clàssics llatins- els cels de la terra i, massa directes, si els parles de la Ironia, pensen que és un nom de noia desconeguda i mítica que tal volta -només tal volta- alguns coneixeran.

Aviso que, a risc de ser denunciat pels editors, tinc pensat –ara, demà no ho sé- copiar versos del mestre per a plaer meu i de qui els vulgui compartir. I no començo avui, sinó que aquesta nit estrafaig un poemeta de la posteritat. A la fi, quin és el servei dels poemes si no els pots fer teus i equivocar-te quan els memoritzes i, més tard, els recites?

Allò més fotut de la mort no és la mort en si
sinó que els altres visquin
i t’editin els posts que no comprometran la teva molt digna memòria.

amor, amors

Vaig ben perdut aquest any. Llegeixo les propostes dels blocs, segurament massa en diagonal, i no m’entusiasmen; potser l’Obra Completa de Salvat- Papasseit, més per la prosa -suposo que deu ser realment completa- que per la poesia, que ja tinc a mà. Potser la història vella protagonitzada per un vampir, de González Ledesma. I ara fa una estona, veient el programa sobre Joan Coromines, m’han agafat unes ganes boges –bogeria momentània?- de llegir-me La vida austera, de Pere Coromines, però em fa l’efecte que ni demà –dic demà perquè vaig a dormir tard- ni dilluns els llibreters de vell presentaran l’obra a les seves parades, ni els editors actuals deuen pensar en aquesta vellúria. I les novetats? No ho tinc gens clar, siguin del país o de fora. Es pot regalar la segona edició del Diccionari? Per què no? Demà faré una ullada als diaris i als blocs per veure si m’ha passat algun llibre inadvertit, cosa que no dubto. Sigui com sigui, encara em quedaran molts dies fins els proper sant Jordi en què, si no s’esdevé alguna catàstrofe, podré seguir comprant llibres.

Mentrestant, aquests dies, he repassat per raons de feina uns quants poemes d’amor. He enfocat la diada més des de la perspectiva de la rosa que del llibre. No és aquest, com cada dia, el dia de l’amor també? Quants de vosaltres renovareu el vostre amor amb roses i paraules? Quants ho fareu de cor? De la meva tria, us en deixo de moment dos poemes que potser no són els que espereu o desitgeu, però la vida no sempre va per on un desitja i, fet i fet, tampoc no em sembla que sigui una mala tria. Jo, si no hi altre remei, em quedaria amb el primer, què voleu que us digui.

PLORAR

Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil·la,
se li decanta el cap,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s'allunya i no et mira,
si t'és advers l'instant,
de plorar què en trauries?
Si et sent, neci, riurà.
I avui sabies riure,
però el riure plombat,
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa't, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

Gabriel Ferrater

I si no pot ser l'anterior, que em recorda Carner, acceptaré- què puc fer sinó- la proposta ausiasmarquiana de l’Estellés:

Tant com el cor...

Tant com el cor m’has omplert el cervell
i amb altres ulls que no pas aquests ulls
per sempre et veig, te’m representes, ets.
Amor, amor, em pots deixar, anar-te’n:
sempre et tindré en el moment millor,
car he sabut, per l’amor, assumir-te,
i ja ets en mi més que no en realitat,
i tu esdevens una còpia sols:
per uns mitjans o un procés que jo ignore,
l’original és en mi per a sempre.

Vicent Andrés Estellés

P. S. El meu article d'avui sobre una part de la celebració de sant Jordi el llegeixo a "Revista", dins "Dinero" -curiosa i inevitable situació- de "La Vanguardia", firmat per Gabriel Penau: "Librerías: cómo sobrevivir". Un reportatge que convida a la reflexió amb alguns aspectes a penes insinuats. Tancaments, reconversions, busqueda dels clients, quan, en la meva modesta opinió, són els clients qui hem perdut el nord, el paper de les cooperatives, dels grans espais, la lluita entre el negoci i el plaer, la especulació immobiliària, l'acceleració del temps... La centenària Bosch, per exemple, que s'ha traslladat a un cigarret de casa meva, però que difícilment visitaré -quina pena!- perquè ja no és la meva llibreria...