4.9.10

sopar amb Vicent Andrés Estellés

Segurament va ser en el meu primer bloc, l’any 2004, on vaig escriure sobre la decepció del meu primer i únic encontre en directe amb Vicent Andrés Estellés. Va ser una tarda de no sé quin any a l’Ateneu –els memoriosos deuen recordar la data-, quan jo encara era un jove que “no havia après a reconèixer-me...” , però se’m menjava la vitalitat. Havia llegit uns quants poemes d’Estellés i n’havia escoltat d’altres i esperava... I vet aquí que després de la presentació va aparèixer a l’escenari un homenent petit i calb que recitava uns textos que pensava que no li podien pertànyer, ni la veu. “Jo, massa jove...” Després, no sé si molt o poc després, vaig conèixer i , en la mesura que és possible, reconèixer-me en els seus ulls, i vaig saber que era cert el que el poeta recitava, perquè si alguna cosa hi ha real és la que porta la mirada i el vers.

Aquell voler que en mi no troba terme
Ausiàs March

No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer –és ben cert.
Però no puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teva nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi també.
No vull seguir. A mamar tots els versos!

De tota manera, Vicent, potser a la nit no recitaré aquest poema, ni els dels amants tampoc –caldria?- sinó, que mentre sopo –ha de ser abans, després o enmig?-, lluny de les multituds que suposo del carrer Ferlandina que ja et van sopar ahir, diré aquell, mentre ens el mengem –a casa som modestos-, que comença:

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires...

6 comentaris:

gatot ha dit...

quan encara esperava sentia decepcions...

sovint em vaig deixar enlluernar per la paraula escrita i, en sentir-la, dita per l'autor o en sentir l'autor dient altres paraules, moria la màgia i l'encanteri que jo havia volgut parir... no era culpa, ni de l'autor ni meva, imagino.

la decepció; filla putativa del desig. Desig i odi? segurament la decepció en sigui l'entremig.

Joana ha dit...

Un post magnífic. És un plaer anar per la xarxa gaudint de la diada d'Estellés. jo també m'hi he sumat, tot i les vacances blocaires.

Júlia ha dit...

A mi em va passar el mateix quan el vaig veure recitar en una escola d'estiu, és el que explico en el post i, per cert, hem coincidit en el primer poema.

Que vaig de gust el pimentó torrat enramat d'oli cru. Ja pensava que posaries aquesta referència gastronòmica per cert.

vpamies ha dit...

Bé, em sembla recordar que es deia el mateix de Salvador Espriu. I sentir-lo recitar els seus poemes... segur que hi ha mil rapsodes que milloren la musicalitat dels seus versos.

Pere, la Diada d'Estellés pot ser l'inici d'una celebració amb tradició i solera als Països Catalans. Recitals de poemes, sopars, dinars de germanor, escrits als blogs... La imaginació al poder!

I el millor? que aquest any celebrem el 86 aniversari del seu naixement. VOleu un número més rodó? ;-)

F. Mas i Castanyer ha dit...

Aquests apunts com el teu que expliquen anècdotes i coses viscudes amb Vicent Andrés Estellés són un tresor. Quin munt de coses que sabrem de nou i aprendrem amb tot el que s’ha escrit en aquesta jornada. I encara hi ha qui diu que tot això no serveix per a res.
Salut, gràcies per ser-hi, bons aliments i bona taula i llarga vida a la Diada d’Estellés!

pere ha dit...

Les decepcions, en el meu cas, gatot, són momentànies, volàtils, efímeres; em refereixo amb la gent. Deu ser una qüestió d'alzheimer o de supervivència, no t'ho sabria dir.
A vegades, però, són l'obit voluntari: som humans.

És veritat, Joana, és un plaer anar per la xarxa encara que sigui de puntetes i en silenci.
Ja he vist que has trencat la teva paraula momentàniament; Estellés s'ho valia. Un bon post :-)

I és que al final, Júlia, quan convé -tu ho saps millor que jo-: a mamar tots els versos!
No m'he pogut resistir a la gastronomia :-)
Em coneixes massa.

La decepció, Víctor, no era la veu (a la fi, hi ha vegades que no cal dir gaire cosa) sinó la figura. Amb el temps, però, un aprèn que l'aparença no és necessàriament la realitat.
Tens raó, el que importa és la festa, la possibilitat de participar o no.
I el 93 aniversari de la seva comunió (al menys els que tenim una base catòlica :-)


Ets molt generós, amic Mas, però ja veus que en el meu cas és només un instant en els records. Encara que certament des dels blocs sovint es completen els desitjos de saber i ens retrobem en les complicitats.
Llarga vida a les paraules d'Estellés i als seus pebrots!