Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris any 2009. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris any 2009. Mostrar tots els missatges

24.12.09

nadales

Quins nervis! Queden poques hores i jo encara no tinc del tot clara la nadala que recitaré a taula. Com que m’he assabentat que aquest any se celebra no sé quin aniversari de la creació de la Generalitat –miracle de durada!- , he intentat triar alguna lletra més o menys de l’època, però l’únic que he aconseguit són versos del segle XV que suposo que ja serviran.

Havia pensat en una composició que comença així:

-O làs! Hi què.m faré?
ma sposa tinch prenyada;
De qui és, no.u sé.


La Joana, però, m’ha dit que recordi que hi ha nens i que no els interessarà gens saber els dubtes de sant Josep, i que la gent gran tampoc no estarà gaire disposada a resoldre l’enigma en un dia com aquest; una altra cosa seria si els presentés la proposta en una jornada feinera, en la qual tothom es troba disposat a resoldre els dubtes dels altres. La Joana té raó, així que vaig passant pàgines fins que trobo el que em sembla el poema ideal: una mena de cançó de bressol deliciosa que al mateix temps sembla que tingui la intenció de despertar el personal.

Lo ball balletes:
tocha manetes,

Si.us voleu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son fifill,
e diu-las tan pulidetas.

-Los àngels tòcchan laüts
e los pastorels las trompetas.
Mon fill, tot lo món és pau;
no ploreu, ta mal dixetas.

Mon fill, los sells màstran goigs
hoch e càntan los profetas;
Ysaÿas mena el ball,
e Josep tocha las tauletas.

Ara, mon fill, no ploreu;
sinó, no-us daré mamates,
car als infants ploradós
dóna’ls hom coragadetes.

Ara, mon fillet Jesús,
ara provareu les mametes,
car los bandols són strets
e no.us còbran les cametas.

Callau, lo meu para sant:
vengudas són les ninetes,
si fóssets un poch major,
jugàreu ab les ninetes.

Mon fill, Josep, és vingut
e ha.us aportadas juguetas,
e al caparó torrons,
e a la falda avallanetas.

Las mullers dels cavallés
vos apòrtan calzetas,
e, cant iran al marquat,
portar-vos an sabatetas.

Las mullers dels ciutadans
vos offéran gonaletes;
totas són obradas d’or,
e franges en las managuetas.

Las donas de gran val·lor
blanquas són dejús lo negra;
vos offéran de bon grat
totas las lurs amoretes.

Los capellans tots humils
vos offéran cansonetas.
Que en haquest part virginal
de vós, Déu, yo.m só feta.


Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Barcino, 1949.

Ara només em queda la feina d’actualitzar la lletra, perquè tal com l’he trobada em sembla excessivament complexa per recitar-la en la sobretaula endormiscada. Ai, ai, que queden poques hores i no sé si me’n sortiré! Potser em complico excessivament la vida: si ja faria amb quatre versets d’aquells que sap tothom, que la qüestió és passar-s’ho bé i no espantar el personal.

Bé, si funciona, ja us ho diré. Mentrestant, permeteu-me que us desitgi, com m’han dit a mi, un saborós Nadal , o festes d’hivern si sous escèptics i moderns i no us van les tradicions.

No sé si ve al cas, però m’encanta afegir als versos el regal d’aquesta poinsettia. Teniu-ne cura.


1.1.09

re[z]istiré

Passejant per Barcelona, un capvespre cap al tard, entro en algunes botigues i comprovo que els cartells institucionals que afirmen que els botiguers són més que botiguers són certs. Jo només volia venedors, però costa, costa molt trobar professionals, ni tan sols aficionats, és a dir, que sentin afició per l’ofici. La majoria són molt més. Què? Ni idea, no m’ho diuen, no els dec merèixer prou confiança. Re[z]istiré!

Els experts em (ens) diuen que si la crisi això o allò o el de més enllà. Hi ha més experts en crisis que bolets en temporada alta. I experts en futurs: surten experts (hi ha tants especialistes predictors de futurs en tantes especialitats!) d’on mai no se n’havien vist. Re[z]istiré!

Plou, i si no plou, com si ho fes. N’estic tip; aquesta grisor em penetra els ossos i la ment. Re[z]istiré!

Els mitjans no paren de fer resums de l’any que s’acaba, i els comerciants no especialitzats, i els escriptors, els arquitectes, els polítics (ai, els polítics!) els banquers (ai, els críptics banquers!), els aturats, els editors, els lectors, els esportistes (als esportistes més aviat els els fan), els venedors de cotxes, els georgians i els afganesos, els misantrops i els filantrops... , fins i tot els blocaires tenim tendència a fer resums de l’any, i vinga valoracions, i balanços! N’estic fins al ... dels resums i de les balances, dels equilibris. No hi ha cap novetat! Que no hi ha cap novetat? Re[z]istiré!

... Re[z]istiré!

...Re[z]istiré!

...Re[z]istiré!

Com cada any, aixeco la vista i veig que, de moment, Orió es troba, com sempre, entre 24º N i 11º S de declinació i entre 4h 40m i 6h 20m d’ascensió recta (la nebulosa em refereixo, que és del que es tracta). Aquests dies, cap a les dues, es veu mirant el sud si els núvols –ja ho he dit, que n’estic tip, de nuvols?- ho permeten. Em reconforta. No vull altre senyal. No en conec cap altre. Re[z]istiré!

És clar que no us desitjo que resistiu, que no claudiqueu, sinó que aquest 2009 actueu, creeu, creieu (?), progresseu, sigueu feliços, malgrat els venedors que no ho són, malgrat els profetes certs i incerts, malgrat els experts en prediccions i en balanços, malgrat les pluges benignes i malignes, malgrat tots els nostres i vostres malgrats. Endavant, el 2009 és nostre i vostre, no permeteu que sigui d’ells, si de cas, compartiu-lo amb ell o ella!

I a llarg termini faig meva aquesta modesta cançó de re[z]istència, tan maldestra i tan propera (ja ho veieu, faig resums i balanços també), i us la deixo per si algun dia la necessiteu. Si em plau, més endavant li refaré la lletra, que no la veu ni el puzle d’imatges... O en triaré una altra.




Bon 2009, doncs! Ei, i no xinxolleu gaire l’ampolla, ni els reis mags amb desitjos impossibles, que tot té un límit!

(i entre parèntesis i en lletra petita i inútil un desig ja no de pau sinó de vida per a tots aquells que cada dia lluiten per sobreviure, per als que tenen raó i per als que no en tenen -quina raó?-, per als que tenir raó o no tenir-ne no significa res perquè la seva possibilitat de tria és nul·la; per a tots, la vida, la pau i, si pot ser, una mica d'aquesta cosa intangible que anomenem felicitat. Re[z]istiran?)