Entenc que gairebé
qualsevol manifestació artística és el resultat d'un procés
cultural i que el seu gaudi o la seua comprensió plens -sentits i
ment- exigeix un entrenament, un aprenentatge. Pot passar que la
contemplació innocent, lliure de tota influència externa -és
possible això?- sigui satisfactòria, però és amb la complicitat
del coneixement que s'arriba a la plenitud dels matisos. Quan
dediquem un temps a una obra artística, en tenim podem tenir prou
amb la nostra percepció, però sovint busquem -als superbs o als
simples no els cal- en la mirada dels altres, en la seua explicació,
una confirmació, una ampliació, una millor comprensió del que hem
vist directament. No importa que sigui pintura, fotografia,
escultura, arquitectura, literatura...
En pintura, em trobo a vegades que després de buscar la complicitat d'algun expert em trobo igual o pitjor que abans. Textures, força dels colors, suposats antecedents... Res que em serveixi. És possible que algun tipus de pintura no permeti altra cosa que parlar de formes i colors, de comparatives, d'evolucions i influències, quan jo espero que em parlin de vida, potser per deformació literària. No copiaré cap exemple d'aquest tipus de mirades, però sí que transcriure un exemple del que m'agrada trobar. Agafo d'entre els quadres de Hopper que conec, el meu preferit (podeu clicar per veure'l més gran), solitud en companyia, incomunicació, sensació de provisionalitat...:
A Aus nocturnes
hi ha tres persones assegudes en el que deu ser una cafeteria 24
hores. El lloc està situat en una cantonada i il·luminat toscament.
Encara que ocupat, un cambrer vestit de blanc mira un dels clients.
El client, assegut al costat d'una dona d'aspecte distret, el mira a
ell. Un altre client, d'esquena a nosaltres, dirigeix la mirada cap a
la zona on es troben l'home i la dona. Es tracta d'una escena amb què
qualsevol pot haver-se trobat fa quaranta o cinquanta anys mentre
passejava una nit per Greenwich Village, a Nova York, o pel cor de
qualsevol ciutat del nord-est dels Estats Units. No hi ha res
d'amenaçador, res que suggereixi que el perill aguaita al tombar la
cantonada. La tranquil·la il·luminació interior de la cafeteria
vessa densitats de llum sobre la vorera adjacent i l'estilitza. És
com si la llum fos un agent purificador, ja que no hi ah rastres de
brutícia urbana. La ciutat, igual que a la major part de l'obra de
Hopper, es fa present en un sentit formal, més que realista.
L'element dominant de l'escena es el gran finestra a través de la
qual veiem l'interior de la cafeteria; el finestral abasta dues
terceres parts del quadre, tot conformant una figura geomètrica, un
trapezi isòsceles que estableix la direccionalitat de la pintura en
relació a l'angle de fuga que no pot ser vist, que ha de ser
imaginat. La nostra mirada viatja al llarg de la superfície del
vidre, es desplaça de dreta a esquerra, atreta pels costats
convergents del trapezi, les rajoles verdes, el taulell, la fila de
tamborets -que sembla el rastre de les nostres passes- i la
resplendor groguenca del neó que brilla al sostre. No se'ns porat a
l'interior de la cafeteria, se'ns mena per un dels seus costats. La
claror sobtada, immediata, de moltes escenes que registrem en passar
ens absorbeix, ens aïlla momentàniament de tota la resta, i després
ens permet continuar el nostre camí; a Aus nocturnes, no
obstant, no se'ns deixa escapar tan fàcilment. Els costats llargs
del trapezi s'inclinen l'un sobre l'altre però no arriben a
ajuntar-se mai, i deixen l'espectador a mig camí. El punt de fuga,
final del viatge o passeig de qui mira, és un lloc inabastable i
irreal situat fora del llenç, a l'exterior de la pintura. La
cafeteria és una illa de llum que distreu qui sigui que passi per
allí -en aquest cas nosaltres- del destí final del viatge; aquesta
distracció pot ser entesa com una salvació, perquè un punt de fuga
no és només el lloc en què les línies convergents es troben, sinó
també el lloc on deixem de ser, el final dels nostres trajectes
individuals. Mirant Aus nocturnes quedem suspesos entre dos
imperatius contradictoris: un, governat pel trapezi, que ens apressa
a continuar endavant, i l'altre, dominat per la imatge d'un lloc
il·luminat enmig de la ciutat fosca, que ens incita a romandre-hi.
En aquest cas, igual que en altres quadres de Hopper en què els carrers o les carreteres juguen un paper important, no hi ha cotxes a la vista. No hi ha ningú amb qui compartir el que veiem, no ha arribat ningú abans que nosaltres. La nostra experiència serà enterament nostra. La solitud del viatge, juntament amb el nostre sentiment de pèrdua i d'absència passatgera, es faran inevitablement presents.
Mark Strand: Hopper. Ed. Lumen, 2012 (2a edició) (traducció del castellà)
