Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mark Strand. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mark Strand. Mostrar tots els missatges

2.12.14

Mark Strand (i 3)


Sempre una mica tard, algunes notícies que arriben de l'altra banda de l'Atlàntic. Aquesta tarda he llegit que el dissabte va morir Mark Strand a Brooklyn, a casa de la seua filla. A la primavera havia deixat Madrid, on vivia des del 2011, per anar a Nova York a tractar-se un liposarcoma. Encara fan estralls els càncers.

He volgut traduir un altre poema seu. El problema no són les paraules, que també -cal trobar entre els sinònims el que s'adeqüi al to (habitació, cambra, dormitori?)-, sinó el ritme, la cadència, el batec interior de mots i d'intenció. Traduir de la traducció, una feina doblement ingrata. No me n'he sortit, esclar, però he acabat l'esborrany. Feia dies que no escrivia a mà més que la llista de la compra.



El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera

de breus i atzaroses trobades, estaven

ajaguts

a les habitacions. Les patates eren dures, les mongetes toves,

la carn-

no hi havia carn. El sol de l'hivern havia daurat els oms

i les cases;

com els refugiats, els cérvols fugien per la carretera; i en el

camí d'entrada, els gats

s'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors

un home es va girar

i em va dir: “Encara que m'enamora el passat,

la seua foscor, el seu pes que no ens ensenya res

i res ens demana, m'estimo més el segle

vint-i-u,

perquè hi veig algú amb bata i sabatilles,

d'ulls marrons i humils

que camina a través de la neu i no deixa darrere

més que les petjades”.

“Oh”, vaig dir, posant-me el barret, “Oh”.


Mark Strand: I WILL LOVE THE TWENTY-FIRST CENTURY
 
 

7.10.14

Mark Strand, dos poemes i mig (i 3)


Ja no caldria continuar amb Strand, però no puc deixar un poema a mitges, així que acabo amb la traducció de la segona part de “Traducció, 5”. Es pot traduir? No es pot traduir? Preguntes inútils perquè la qüestió, fins que tothom sigui omnilingüe, és com.

Afegeixo l'original sencer i, per si algú, sigui poeta o no es vol entretenir amb la lectura o la traducció, tanco aquest petit cicle amb “The Great Poete Retorn”, publicat al “The New Yorker” l'any 1995 i posteriorment, l'any 99, al volum Blizzard of one: poems.



“Vós descobrireu”, digué Borges, “que Wordsworth rebutja

ser traduït. Sou vós qui haurà de ser traduït, qui

haurà de convertir-se, encara que el temps s'eternitzi, en l'autor

de “The Prelude”, això és el que va passar amb Pierre Menard quan

va traduir Cervantes. Ell no volia compondre un altre Don Quijote

-cosa que és fàcil- sinó Don Quijote. La seua admirable intenció

era produir unes pàgines que coincidissin -paraula per paraula,

lletra per per lletra- amb les de Miguel de Cervantes.

El mètode inicial que imaginà era relativament senzill: Conèixer

bé l'espanyol, recuperar la fe catòlica, guerrejar contra els moros

i el turcs, oblidar la història d'Europa entre 1602 i 1918, i ser

Miguel de Cervantes. Compondre Don Quijote a principis

del segle disset era una empresa raonable, i necessària,

potser fatal; a principis del segle vint, era quasi impossible.”

“No gairebé impossible”, li vaig dir, “sinó absolutament impossible,

perquè par traduir hom ha de deixar de ser.” Vaig tancar

els ulls per un segon i em vaig adonar que si deixava de ser,

mai podria saber-ho. “Borges...” vaig estar a punt de dir-li

que la força d'un estil hauria de mesurar-se per al seua resistència

a la traducció. “Borges...” Però quan vaig obrir els ulls, ell i el

text on estava dibuixant havien desaparegut.



-------- o ---------



I was in the bathtub when Jorge Luise Borges stumbled in
the door. "Borges, be careful!" I yelled. "The floor is slippery
and you are blind." Then, soaping my chest, I said, "Borges,
have you ever considered what is implicit in a phrase like
`I translate Apollinaire into English' or `I translate de la Mare
into French': that we take the highly idiosyncratic work of
an individual and render it into a language that belongs to
everyone and to no one, a system of meanings sufficiently
general to permit not only misunderstandings but to throw
into doubt the possibility of permitting anything else?"
"Yes," he said, with an air of resignation.
"Then don't you think," I said, "that the translation of
poetry is best left to poets who are in possession of an
English they have each made their own, and that language
teachers, who feel responsibility to a language not in its
modifications but in its monolithic entirety, make the worst
translators? Wouldn't it be best to think of translation as a
transaction between individual idioms, between, say, the
Italian of D'Annunzio and the English of Auden? If we did,
we could end irrelevant discussions of who has and who
hasn't done a correct translation."
"Yes," he said, seeming to get excited.
"Say," I said. "If translation is a kind of reading, the
assumption or transformation of one personal idiom into
another, then shouldn't it be possible to translate work done
in one's own language? Shouldn't it be possible to translate
Wordsworth or Shelley into Strand?"
"You will discover," said Borges, "that Wordsworth refuses
to be translated. It is you who must be translated, who must
become, for however long, the author of The Prelude. That
is what happened to Pierre Menard when he translated Cervantes.
He did not want to compose another Don Quixote --which
would be easy-- but *the* Don Quixote. His admirable
ambition was to produce pages which would coincide --word
for word and line for line-- with those of Miguel de
Cervantes. The initial method he conceived was relatively
simple: to know Spanish well, to re-embrace the Catholic
faith, to fight against the Moors and Turks, to forget
European history between 1602 and 1918, and to *be* Miguel de
Cervantes. To compose Don Quixote at the beginning of the
seventeenth century was a reasonable, necessary, and perhaps
inevitable undertaking; at the beginning of the twentieth
century it was almost impossible."
"Not almost impossible," I said, "but absolutely impossible,
for in order to translate one must cease to be." I closed
my eyes for a second and realized that if I ceased to be, I
would never know. "Borges..." I was about to tell him that
the strength of a style must be measured by its resistance to
translation. "Borges..." But when I opened my eyes, he,
and the text into which he was drawn, had come to an end.




-------- o ---------




When the light poured down through a hole in the clouds,
We knew the great poet was going to show. And he did.
A limousine with all white tires and stained-glass windows
Dropped him off. And then, with a clear and soundless fluency,
He strode into the hall. There was a hush. His wings were big.
The cut of his suit, the width of his tie, were out of date.
When he spoke, the air seemed whitened by imagined cries.
The worm of desire bore into the heart of everyone there.
There were tears in his eyes. The great one was better than ever.
“No need to rush,” he said at the close of the reading, “the end
Of the world is only the end of the world as you know it.”
How like him, everyone thought. Then he was gone;
And the world was a blank. It was cold and the air was still.
Tell me, you people out there, what is poetry anyway?
Can anyone die without even a little?

3.10.14

Mark Strand, mig poema (2)


Continuo una mica amb Strand, sense abusar. De fet, només mig poema. Traduir de la traducció és una aberració, però goso. Traduir de l'original és un mal menor, encara que hi hagi optimistes o agosarats -prescindeixo d'altres adjectius- que diuen que hi ha qui aconsegueix millorar l'original. En tot cas, la traducció és un repte que entenc que pot causar plaer, tot i que jo sóc incapaç d'aconseguir resultats prou satisfactoris, fins i tot quan es tracta de textos senzills; sempre és un treball lent, ple de dubtes, de vacil·lacions. Per exemple, en el poema de més avall, ja he començat a donar voltes a dues paraules només començar: llindar (v. 2) i vós (v. 3); per què vós i no vostè? Sí, esclar, medito les meus raons, però...; fins i tot pit (v. 3), que no hauria de ser objecte de pausa en el ritme d'escriptura, em fa aturar... Definitivament, no sóc poeta.

Al final m'he rendit i he deixat el text a la meitat, que no a mitges... Bé, no és del tot veritat. Com es pot llegir, en aquest poema, Strand, en la quotidianitat de casa, dialoga amb Borges sobre el fet de traduir i he pensat que podia ser un exercici divertit imaginar, en termes generals, com continua el diàleg dels dos personatges, alumne i mestre.


Estava a la banyera quan Jorge Luís Borges ensopegà en

el llindar. “Compte, Borges!”, vaig cridar. “El terra és

relliscós i vós sou cec”. Després, mentre m'ensabonava el pit, li vaig dir:

“Borges, alguna vegada us heu parat a pensar què hi ha d'implícit en una frase

com “Tradueixo Apollinaire a l'anglès” o “Tradueixo De

la Mare al francès”. És que prenem el més significatiu

de l'obra d'un autor i ho interpretem en un llenguatge que

pertany a tots i a ningú, en un sistema de significats

prou general que permeti no sols interpretacions errònies

sinó que creï el dubte, la possibilitat, de permetre alguna cosa

més?

“Sí”, em digué, amb aire de resignació.

“Aleshores no creiu”, li vaig dir, “ que és millor

deixar la traducció de la poesia a aquells poetes que posseeixen

un anglès creat per ells mateixos i que els professors de llengua,

que senten la responsabilitat de l'idioma, no per els seues modificacions

sinó per la seua enteresa monolítica, són els pitjors traductors?

No seria millor pensar en la traducció com una transacció

entre idiomes individuals, entre, diguem, l'italià de

D'Annunzio i l'anglès d'Auden? Si ho féssim

podrien acabar definitivament amb les discussions sobre qui fa

les traduccions més correctes.”

“Sí”, va dir, semblava entusiasmar-se.

“Dieu-me”, li vaig dir. “Si la traducció és una mena de lectura,

l'assumpció o la transformació d'un idioma personal en un

altre, llavors seria impossible traduir una obra feta en

el propi llenguatge d'un mateix? Seria impossible traduir

Wordsworth o Shelley a Strand?

...

1.10.14

Mark Strand, dos poemes (1)


"...la poesía no es el medio adecuado para combatir la irresponsabilidad de los grandes empresarios ni de los aparatos estatales"

“Para mí, los poetas tienen solamente dos posibilidades de intervención: escribir ensayos y cartas a los periódicos o, si eso no resulta, coger la metralleta".

Mark Strand: Entrevista a “El País” (22-7-1982)

Fa pocs dies deixava per aquí un quadre de Hopper i la visió que en tenia Mark Strand. No sé si Strand és gaire conegut a Catalunya, tot i que crec que va ser molt celebrada la seua intervenció en un dels Palaus poètics de fa dos o tres anys. Jo a penes conec la seua poesia i no sé si hi ha algun llibre traduït al català. A part de buscar en els originals anglesos, es pot fer una bona aproximació a la seua poesia a través d'una edició bilingüe, anglès-castellà, que es titula Sólo una canción. El llibre, publicat per l'editorial Pre-Textos, és una tria de poemes que comprèn des del primer poemari d'Strand, Sleeping with One Eye Open (1964), fins a Chicken, Shadow, Moon & More (1999); falten, doncs, mostres dels seus llibres del segle XXI, però, per començar, ja és un trajecte prou llarg.

De moment, he triat dos poemes. Bé, el primer és només una part d'un llarg poema que m'ha fet pensar que si bé Strand comentava, revivia, un quadre de Hopper, al pintor segur que no li costaria gens pintar el text del poeta; fins i tot és possible que en la seua obra ja hi hagi alguna pintura que gairebé calca el poema (o potser Strand es va inspirar en un quadre?)



I

Llegim la història de els nostres vides

això passa en una habitació.

L'habitació dóna a un carrer

que ningú transita

en què no se sent cap soroll.

Els arbres estan carregats de fulles,

els cotxes aparcats no es mouen.

Continuem passant les pàgines

esperant alguna cosa, potser la misericòrdia o el canvi,

uns línia obscura que ens mantingui units

o ens mantingui separats.

Vist així podria semblar

que el llibre de les nostres vides està buit.

Els mobles de l'habitació no es van canviar mai,

al pas de els nostres ombres

es van gastar les catifes.

És gairebé com si l'habitació fos el món.

Seiem els dos al sofà, al costat l'un de l'altre,

La lectura és sobre el sofà.

Diem que és l'ideal.

És l'ideal.

 
La història de les nostres vides”. De The Story of Our Lifes, 1973.




Penso en les vides innocents

de les persones que viuen en les novel·les, de les quals saben

que moriran quan s'acabi al novel·la. Són tan diferents

de nosaltres. Aquí la lluna mira avall maldestrament,

a través de núvols dispersos, sobre el poble adormit,

i el vent arremolina fulles seques

i algú -és a dir, jo- enfonsat en la seua cadira, fulleja

amb neguit les pàgines que queden, sap que no hi ha

temps per a l'home i la dona en la cambra llogada,

per a la llum roja sobre la porta, per a l'arc de Sant Martí

que deixa anar la seua ombra contra el mur; no hi ha temps

per als soldats sota els arbres que voregen el riu,

per als ferits que s'arrosseguen des de molt lluny

a les ciutats de l'interior on seran hostejats.

La guerra que va fer mal tants anys es va acabant,

i tot el que passa arribarà al seu final, excepte una presència

difícil de definir, un senyal, com l'olor de l'herba

després d'una nit de pluja o el record d'una veu

que ens deixa saber vagament,

sense desesperança, que si arriba el final, també passarà.


Ficció”, de The Continuous Life, 1990

23.9.14

mirades en la nit


Entenc que gairebé qualsevol manifestació artística és el resultat d'un procés cultural i que el seu gaudi o la seua comprensió plens -sentits i ment- exigeix un entrenament, un aprenentatge. Pot passar que la contemplació innocent, lliure de tota influència externa -és possible això?- sigui satisfactòria, però és amb la complicitat del coneixement que s'arriba a la plenitud dels matisos. Quan dediquem un temps a una obra artística, en tenim podem tenir prou amb la nostra percepció, però sovint busquem -als superbs o als simples no els cal- en la mirada dels altres, en la seua explicació, una confirmació, una ampliació, una millor comprensió del que hem vist directament. No importa que sigui pintura, fotografia, escultura, arquitectura, literatura...

En pintura, em trobo a vegades que després de buscar la complicitat d'algun expert em trobo igual o pitjor que abans. Textures, força dels colors, suposats antecedents... Res que em serveixi. És possible que algun tipus de pintura no permeti altra cosa que parlar de formes i colors, de comparatives, d'evolucions i influències, quan jo espero que em parlin de vida, potser per deformació literària. No copiaré cap exemple d'aquest tipus de mirades, però sí que transcriure un exemple del que m'agrada trobar. Agafo d'entre els quadres de Hopper que conec, el meu preferit (podeu clicar per veure'l més gran), solitud en companyia, incomunicació, sensació de provisionalitat...:

 
A Aus nocturnes hi ha tres persones assegudes en el que deu ser una cafeteria 24 hores. El lloc està situat en una cantonada i il·luminat toscament. Encara que ocupat, un cambrer vestit de blanc mira un dels clients. El client, assegut al costat d'una dona d'aspecte distret, el mira a ell. Un altre client, d'esquena a nosaltres, dirigeix la mirada cap a la zona on es troben l'home i la dona. Es tracta d'una escena amb què qualsevol pot haver-se trobat fa quaranta o cinquanta anys mentre passejava una nit per Greenwich Village, a Nova York, o pel cor de qualsevol ciutat del nord-est dels Estats Units. No hi ha res d'amenaçador, res que suggereixi que el perill aguaita al tombar la cantonada. La tranquil·la il·luminació interior de la cafeteria vessa densitats de llum sobre la vorera adjacent i l'estilitza. És com si la llum fos un agent purificador, ja que no hi ah rastres de brutícia urbana. La ciutat, igual que a la major part de l'obra de Hopper, es fa present en un sentit formal, més que realista. L'element dominant de l'escena es el gran finestra a través de la qual veiem l'interior de la cafeteria; el finestral abasta dues terceres parts del quadre, tot conformant una figura geomètrica, un trapezi isòsceles que estableix la direccionalitat de la pintura en relació a l'angle de fuga que no pot ser vist, que ha de ser imaginat. La nostra mirada viatja al llarg de la superfície del vidre, es desplaça de dreta a esquerra, atreta pels costats convergents del trapezi, les rajoles verdes, el taulell, la fila de tamborets -que sembla el rastre de les nostres passes- i la resplendor groguenca del neó que brilla al sostre. No se'ns porat a l'interior de la cafeteria, se'ns mena per un dels seus costats. La claror sobtada, immediata, de moltes escenes que registrem en passar ens absorbeix, ens aïlla momentàniament de tota la resta, i després ens permet continuar el nostre camí; a Aus nocturnes, no obstant, no se'ns deixa escapar tan fàcilment. Els costats llargs del trapezi s'inclinen l'un sobre l'altre però no arriben a ajuntar-se mai, i deixen l'espectador a mig camí. El punt de fuga, final del viatge o passeig de qui mira, és un lloc inabastable i irreal situat fora del llenç, a l'exterior de la pintura. La cafeteria és una illa de llum que distreu qui sigui que passi per allí -en aquest cas nosaltres- del destí final del viatge; aquesta distracció pot ser entesa com una salvació, perquè un punt de fuga no és només el lloc en què les línies convergents es troben, sinó també el lloc on deixem de ser, el final dels nostres trajectes individuals. Mirant Aus nocturnes quedem suspesos entre dos imperatius contradictoris: un, governat pel trapezi, que ens apressa a continuar endavant, i l'altre, dominat per la imatge d'un lloc il·luminat enmig de la ciutat fosca, que ens incita a romandre-hi.

En aquest cas, igual que en altres quadres de Hopper en què els carrers o les carreteres juguen un paper important, no hi ha cotxes a la vista. No hi ha ningú amb qui compartir el que veiem, no ha arribat ningú abans que nosaltres. La nostra experiència serà enterament nostra. La solitud del viatge, juntament amb el nostre sentiment de pèrdua i d'absència passatgera, es faran inevitablement presents.

Mark Strand: Hopper. Ed. Lumen, 2012 (2a edició) (traducció del castellà)