23.9.14

mirades en la nit


Entenc que gairebé qualsevol manifestació artística és el resultat d'un procés cultural i que el seu gaudi o la seua comprensió plens -sentits i ment- exigeix un entrenament, un aprenentatge. Pot passar que la contemplació innocent, lliure de tota influència externa -és possible això?- sigui satisfactòria, però és amb la complicitat del coneixement que s'arriba a la plenitud dels matisos. Quan dediquem un temps a una obra artística, en tenim podem tenir prou amb la nostra percepció, però sovint busquem -als superbs o als simples no els cal- en la mirada dels altres, en la seua explicació, una confirmació, una ampliació, una millor comprensió del que hem vist directament. No importa que sigui pintura, fotografia, escultura, arquitectura, literatura...

En pintura, em trobo a vegades que després de buscar la complicitat d'algun expert em trobo igual o pitjor que abans. Textures, força dels colors, suposats antecedents... Res que em serveixi. És possible que algun tipus de pintura no permeti altra cosa que parlar de formes i colors, de comparatives, d'evolucions i influències, quan jo espero que em parlin de vida, potser per deformació literària. No copiaré cap exemple d'aquest tipus de mirades, però sí que transcriure un exemple del que m'agrada trobar. Agafo d'entre els quadres de Hopper que conec, el meu preferit (podeu clicar per veure'l més gran), solitud en companyia, incomunicació, sensació de provisionalitat...:

 
A Aus nocturnes hi ha tres persones assegudes en el que deu ser una cafeteria 24 hores. El lloc està situat en una cantonada i il·luminat toscament. Encara que ocupat, un cambrer vestit de blanc mira un dels clients. El client, assegut al costat d'una dona d'aspecte distret, el mira a ell. Un altre client, d'esquena a nosaltres, dirigeix la mirada cap a la zona on es troben l'home i la dona. Es tracta d'una escena amb què qualsevol pot haver-se trobat fa quaranta o cinquanta anys mentre passejava una nit per Greenwich Village, a Nova York, o pel cor de qualsevol ciutat del nord-est dels Estats Units. No hi ha res d'amenaçador, res que suggereixi que el perill aguaita al tombar la cantonada. La tranquil·la il·luminació interior de la cafeteria vessa densitats de llum sobre la vorera adjacent i l'estilitza. És com si la llum fos un agent purificador, ja que no hi ah rastres de brutícia urbana. La ciutat, igual que a la major part de l'obra de Hopper, es fa present en un sentit formal, més que realista. L'element dominant de l'escena es el gran finestra a través de la qual veiem l'interior de la cafeteria; el finestral abasta dues terceres parts del quadre, tot conformant una figura geomètrica, un trapezi isòsceles que estableix la direccionalitat de la pintura en relació a l'angle de fuga que no pot ser vist, que ha de ser imaginat. La nostra mirada viatja al llarg de la superfície del vidre, es desplaça de dreta a esquerra, atreta pels costats convergents del trapezi, les rajoles verdes, el taulell, la fila de tamborets -que sembla el rastre de les nostres passes- i la resplendor groguenca del neó que brilla al sostre. No se'ns porat a l'interior de la cafeteria, se'ns mena per un dels seus costats. La claror sobtada, immediata, de moltes escenes que registrem en passar ens absorbeix, ens aïlla momentàniament de tota la resta, i després ens permet continuar el nostre camí; a Aus nocturnes, no obstant, no se'ns deixa escapar tan fàcilment. Els costats llargs del trapezi s'inclinen l'un sobre l'altre però no arriben a ajuntar-se mai, i deixen l'espectador a mig camí. El punt de fuga, final del viatge o passeig de qui mira, és un lloc inabastable i irreal situat fora del llenç, a l'exterior de la pintura. La cafeteria és una illa de llum que distreu qui sigui que passi per allí -en aquest cas nosaltres- del destí final del viatge; aquesta distracció pot ser entesa com una salvació, perquè un punt de fuga no és només el lloc en què les línies convergents es troben, sinó també el lloc on deixem de ser, el final dels nostres trajectes individuals. Mirant Aus nocturnes quedem suspesos entre dos imperatius contradictoris: un, governat pel trapezi, que ens apressa a continuar endavant, i l'altre, dominat per la imatge d'un lloc il·luminat enmig de la ciutat fosca, que ens incita a romandre-hi.

En aquest cas, igual que en altres quadres de Hopper en què els carrers o les carreteres juguen un paper important, no hi ha cotxes a la vista. No hi ha ningú amb qui compartir el que veiem, no ha arribat ningú abans que nosaltres. La nostra experiència serà enterament nostra. La solitud del viatge, juntament amb el nostre sentiment de pèrdua i d'absència passatgera, es faran inevitablement presents.

Mark Strand: Hopper. Ed. Lumen, 2012 (2a edició) (traducció del castellà)
 

5 comentaris:

Pais secret ha dit...


Primer he llegit i llavors he observat atentament el quadre, ho havia d'haver fet al revés.
També trobo que que explicacions com aquestes ajuden a comprendre el que és evident i el que no. Hi afegiria que sí hi ha alguna cosa amenaçadora, el buit. No hi ha res exposat als aparadors; no hi ha begudes a la vista del mostrador tret de les cafeteres, ni al darrera - des de l'angle de visió de qui contempla; les persianes estan mig baixades, com si en la nit, no hi hagués ningú a les cases. En canvi la llum emergeix i omple.
Les no-mirades dels personatges també són inquietants, tret del cambrer (desitja alguna cosa més? la llet, freda o calenta? han dit que demà plourà...), la resta sembla estar capficada o distreta (ella esta avorrida, es mira l'esmalt de les ungles)

Un bon exercici per començar el dia ha sigut aquesta contemplació artística. Gràcies.

Carme Rosanas ha dit...

T'aplaudeixo ben fort, Miquel.

Potser contaminada per la literatura, com tu, sempre imagino paraules per les imatges, descripcions, explicacions, interpretacions... M'ha agradat la teva descripció. Jo hi afegiria que el color de l'edifici del fons, allà on els costats llargs del trapeci no es troben, dóna una calidesa que no té l'escena del bar i que actua com un consol inconscient, allà on ens podríem trobar però no ens trobem, hi ha un color càlid que ens espera.

Bon dia, Miquel. Celebro començar-lo d'aquesta manera m'ha agradat.

Helena Bonals ha dit...

Molt millor que no ho faig jo! Ara que, jo tampoc parlo de "Textures, força dels colors, suposats antecedents... "!

Assum ha dit...

Molt bona i sensible la traducció, Miquel!
Segur que a tu i a qualsevol que li agradi Hopper i aquesta manera de mirar-lo , gaudirà de la pel.lícula que dóna vida a 13 dels seus quadres:
Shirley: Visiones de la realidad.
Esplèndida!!

miquel ha dit...

Un bon exercici per complementar el d'Strand, Aquesta manca d'ornamentacions, de detalls que esmentes em semblen també determinants en la pintura (per cert, magnífiques cafeteres, o el que sigui)i, a part dels personatges, esclar, la llum també marca la visió que es presenta.
Gràcies a tu per afegir la teua mirada :-)

M'encanta que sempre trobis elements positius, Carme, i que, a més, siguin perfectament possibles. Sempre hi ha una esperança -potser una realitat- si creus que hi és.
Jo celebro participar de la teua mirada :-)


Va, va, Helena, que ho fas molt bé, i més curtet, que estic segur que alguns lectors (lectores) s'ha espantat quan han vist l'extensió de l'escrit.
I és d'agrair que no et perdis en excessius elements formals.

Gràcies, Assum, pel que fa a la traducció.
Esperaré que facin la peli als Texas (ara no recordo si és gaire llarga, ja saps :-)