punts suspensius

Som tretze al grup petit. Tenen catorze anys, potser algun quinze. Tres són de l’Equador, dos de Bolívia (seuen l’un al costat de l’altre), una és de Perú, un altre de Colòmbia, la paquistaní –la seva roba m’enamora- només ve quan no té aula d’acollida, la resta som autòctons, encara que potser en algun moment voldríem ser de Madagascar, de Mongòlia...

Llegeixen una estona el diari de la Raquel, que és una mica més grans que ells, segons el recull Isabel-Clara Simó. Parlem dels personatges i de la història, concretem paraules i en busquem d’altres que les puguin substituir, corregim les que han escrit malament...

M’agrada aquest clos en la tarda benigna i crec que ells, al menys avui, també es troben bé en aquest fer una mica monòton, una mica previsible, una mica sorprenent, una mica nou, una mica d’alcohol però també de cotó fluix...

Per un moment penso en l’exterior, en demà, en anys a venir, en diàspores... No sé si hi puc fer gran cosa.